i qui m'havia de dir a mi...que em acabaria en aquest fregao...jijijjj, somric mentre escric...deunido aquest any que ja acaba...però que el seu passar em deixa motles aventures, records i emocions úniques! personals i compartides, que em fan reafirmar cada dia del perquè de tot plegat!
El Nadal ha estat com sempre genialment esgotador, m'encanta però pot ser nociu!...i finalment el 26 vaig posar fil a l'agulla em vaig calça les bambes i vaig pujar a la carretera a recordar sensacions...i amb Barcelona de fons...tot es respira millor... les molèsties van reaparèixer...però estirant i gel i l'endemà com nova...
Ara ja de comte enrera...per aquesta nit, una nit qualsevol però que tot el món occidental tria com a nit per girar pàgina i penjar el nou calendari! i ja posats celebrar-ho...jo com darrerament, amb els meus...i ja vorem on ens depara la nit...el que és segur és que em calia posar ordre a moltes coses, i budiar la motxila i encarar el nou any plena d'energia!!
Així que aqui sóc escrivint, penso que el més important potser és trobar el ritme propi...adequar els entrenaments...anar evolucionant poc a poc...i sobretot estirar i cuidar-me per evitar estrebades d'últiam hora! Anar-hi anant suposo!! jijijijj BON ANY!!
PD: ara cap a la piscina vull acbar l'any a la 2a casa, passo per Picornell, faig uns llargs...potser troto una mica...m'estan liant per anar a la Sant Silvestre d'aquesta tarda...però segons em noti...ja vorem...jur jur...
dijous, 31 de desembre del 2009
dimecres, 23 de desembre del 2009
Post Mitja o de guatemala a guatapeor...o fent bondat!
Res, caca de la vaca,,,el peu fa mal, fa dies que detectàvem que sobrecarregava l'Aquiles i lo de laltre dia, darrera d'uns peroneos tocats per l'esforç...una bursitis de l'Aquiles...ara ja ha passat,,,però ha estat dies durs...sense poder córrer, després de la grip una gastroeinteritis mal curada,,,,incorporació precipitada al cole, debilitat total...sense esma...moltes coses per treure i cremar i pocs recursos per fer-ho...però poc a poc...reubicant temps...gestionant i sobrevivint...dies durs pre nadalencs...amb tot em tiro a la piscina renego i en uns llargs, recupero sensacions de peixet que no tenen preu...mmm....
dilluns, 7 de desembre del 2009
Mitja Marató de Mataró 09
Història d'una lesió anunciada... Uff...una setmana malalta, al llit amb grip, contractura a l'esquena, un munt de dies sense entrenar però amb bones sensacions...recomanació del fisio, ves, disfruta i hasta donde te lleve el cuerpo...
Són les 7 del matí, estiraments de rigor, em donen confiança, esmorzar potent... i cap a MAtaró...autopista alguna que altre sorpresa i ja arribant, es nota ambient cursa, conductors corredors...i altres espècies...pum! ens hem despistat i mos perdem...oinx...
Arribo, salto del cotxe...i corro per trobar Anneta i Goedle que m'esperen recollint dorsals, Tavi, ÓScar i Ramon, posen el toc humorístic del matí...anem a escalfar...amb calma..que espera una de bona!
Ja som a la meta, el Roger apareix amb el gel per si de cas...uff salvados! bones sensacions, fa fred i acojone però em sento segura...ens hi posem som mogollon...pipipiipi passem la sortida...i cap al 2n quilometre ja tenim lloc...hem perdut l'Anneta, la Goedle és la meva ombra i anem a bon ritme, 5 min el km. Penso que millor serà posar-hi calma...
Seguim polígons...arribada a mar, i per llavors una molèstia al peu cada cop grinyola més fort...cagada meva potser d'haver-me posat els protectors...per prevenir...no sé...continuo però fa mal...tiro tot passeig de mar...i deunido el rallassu...intento posar-me música com a motivació però de poc serveix aguanto un tema...després tiro de respiració...
FIns al 10 km recupero la calma...tornrem a la Nacional i comença la part dura...vent de cara, el mar de fons...no veus el final per girar però es anar per tornar...em trobo molt rara...serà que m'està pillant el que en diuen pajara? té tota la pinta, no hi sóc tota...i em noto alienada...fora d'allà...miro de recuperar la calma, respirar...i acabo cantant per dins per centrar-me de nou...
per sort apareix el meu angel de la guarda! l'Anneta!! i ella que diu que vol tirar i jo que li di no no vine...(ella la fa sense dorsal i pot fer de més i de menys...) al final gira però massa tard i la duc a darrera...sentir-la però em dóna energia i seguretat...ens anem animant...
Ja som per l'estació...quina sort conèixer MAtaró...hi ha gent gran entre els corredors...la majoria, sorpren, i ara em passa la primera dona una nigeriana crec que fa por...i em vaig creuant amb en Tavi i en Ramon, que li foten molta canya... però fan goig de veure...
Arribem al poligon el peu fa cada cop més mal...no corro comoda... el puto poligon es dessolador...lleig, dur, arid...l'avituallament està a cuenca...i quan arribes has de tronar per on has vingut fent quadrat i et sents tonto...i de nou al mig del no res...apareix l'angeleta!! caiguda del no res! l'Anna!! i ooohhhh! quina alegria, em remolca...em fa mal el peu i el gluti i bé...de bon comenáment que la contractura de l'esquena m'ha saludat i no ha marxat...
i perque no vaig parar? si si vaig parar a estirar! però parar parar, ni mho vaig plantejar! sorpren però no em va passar pel cap...
I ja fem conyeta i passem el 18...i el 19 s'anuncia en pujada,. la puta pujada de MAtaró i jo pensant no podien triar enlloc més...i riem...l'Anna em va dient últim km i jo m'0ho crec i ho repeteixo vaa...i és pujada i l'Anna em diu tu tira i tiro però el peu em fa mal! mooolt!
i arribo al 20 i ni meta ni res!! ostia!! que són 21km amb 100...s'ha de ser idiota, Neus!! em dic! però segeuixo però ja no queda res, tot i ser pla no puc ni apoiar el peu...camino ... i se'm fa etern i de sobte del no res surt una dona corredora que m'anima a seguir em contagia tant que ho faig i entro a meta riallera i incredula de la proesa...
primera sensació de incredulitat! sorpresa! però també regust del mal al peu, de saber que podia haver fet més...1hora 53 min, que podien haver stat menys en bones i plenes condicions-...que hi farem!! estic gelada....cua per recollir premis...se'ls ha anat l'olla tenim productes de neteja per tot el 2010 i pesen una tonelada...estiraments al sol! rialles amb els nenos...recollida! i cap a Blanes a fer un final de festa amb paelleta i amics!! el millor! però coixejo...i demà visita obligada al fisio...me van a doler hasta las pestanyas...
divendres, 13 de novembre del 2009
ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS!!
Ahir va ser el meu cumple!! i va ser un dia genial ple de sorpreses que ja començaren dimecres...
ara a continuar festejant...si bé abans l'aniversari era l'excepció, ara de l'alegria n'he fet norma, i per tant va ser un dia com qualsevol, d'acord, amb pissarres pintades de Felicitats, cumples cumples a grito pelao...i molt riure...però cada dia és motiu de celebració.
GRÀCIES A TOTS, molts petoneetsss!
ara a continuar festejant...si bé abans l'aniversari era l'excepció, ara de l'alegria n'he fet norma, i per tant va ser un dia com qualsevol, d'acord, amb pissarres pintades de Felicitats, cumples cumples a grito pelao...i molt riure...però cada dia és motiu de celebració.
GRÀCIES A TOTS, molts petoneetsss!
dimarts, 10 de novembre del 2009
reflexions de tot plegat o recuperant velles sensacions (1a part)
Fa fred, i tot el dia que em debato entre el fred, i estremir-me a cada llambregada, abatuda, o plantar-li cara de nou, com fa un any, enfundar-me el forro polar, el gorro, calçar-me les bambes i sortir a córrer...i deixar enrera el neguit per recuperar l'ordre intern de les coses, la seva justa mida.
A diferència del que la gent creu, és quan corro que el món se'm para, per uns instants, et dóna la perspectiva necessària per poder enfocar-ho tot, en la immensitat, i tornar-ho al lloc que li correspon, deixant les pors enrera, i recuperant la força necessària per tirar endavant.
Fa fred. Però surto a córrer.
A diferència del que la gent creu, és quan corro que el món se'm para, per uns instants, et dóna la perspectiva necessària per poder enfocar-ho tot, en la immensitat, i tornar-ho al lloc que li correspon, deixant les pors enrera, i recuperant la força necessària per tirar endavant.
Fa fred. Però surto a córrer.
dimecres, 4 de novembre del 2009
EN CONSTRUCCIÓ...
Poc em pensava que al meu blog també hauria d'arribar un dia en que faria una llista de temes pendents...però tot arriba... així que le'ts face it, han passat moltes coses, poc temps, assimiliar-ho i potser també calia retirar-me'n una mica...
Però ara sí, recopilant:
-Prèvia triatló Barcelona-hores abans...
-CRÒNICA TRIATLÓ OLÍMPIC BARCELONA
-Tancament de temporada i descans obligat
-PArtit de Waterpolo VIkis vs. Truchis
-Reflexions de tot plegat...o recuperant sensacions oblidades...
Però ara sí, recopilant:
-Prèvia triatló Barcelona-hores abans...
-CRÒNICA TRIATLÓ OLÍMPIC BARCELONA
-Tancament de temporada i descans obligat
-PArtit de Waterpolo VIkis vs. Truchis
-Reflexions de tot plegat...o recuperant sensacions oblidades...
dimarts, 3 de novembre del 2009
corrent pel bosc sota la llum de la lluna plena...
Avui volia córrer per la muntanya, volia sentir l'aire a la cara, i el fred, que ja ha arribat. El canvi horari acurta els dies que anuncien la tardor...les hores s'escolen entre el dits i sembla que els dies cauen de la setmana com les fulles dels arbres...com les fulles de tots els llibres...
Volia córrer per la muntanya i recuperar sensacions que no sentia...i qui millor que la Bala i el Ripoll...tants dies sense anar-hi...dit i fet ja era al ferrocarril i la lluna brillava plena.
M'ha fet molta ilusió retrobar-la, però amb tot anàvem a córrer ja tindrem temps per xerrar... Roba, calçat i frontals per si de cas...Carrera, creua, carrer, túnel, carrer, i ja hi som corrent de baixada pel camí de terra, cap al RIpoll, creuem el pont, i ens endinsem al bosc...i sí feia...por...però un cop l'acceptes, la pots controlar... i de seguida me n'he oblidat...
Sentir el crec-crec del terra, que intuïem amb els frontals...i passada la pujada,,, a cel obert, tanques el frontal i la lluna ens mostrava el camí...silenci...crec-crec...respiració...silenci...
Dificil de descriure...arriba la baixada i et deixes caure, com pedra que rodola, obrint les cames al màxim com el córrer dels infants...gemegant, però imparables...
Arribem al Ripoll i la remor de l'aigua ens acompanya mentre Sabadell es resguarda a la llum dels fanals...
I seguim corrent i apretem...i arribem a ciutat de nou, per la pala de pujada que es resisteix, plena de perdres... Ja a la ciutat de nou,,, noto que encara em queda corda per rato...i la Bala s'adona que està en bones condicions tot i el mes de parón... decidim seguir per ciutat...carrer llarg...estret...ara sí connecto...i apreto...
Amb tot m'adono que hauré de canviar la manera de córrer doncs en acabar, no sento haver-ho donat tot, haver anat al límit...que ja sé que no sempre cal, (com la setmana passada que vaig córrer el mes ràpid que jo recordi, tant, que les agulletes als cuadriceps em van durar 3 dies...potser també eren de les escales...) però si aquella sensació de plenitud, de tranquilitat...
Després estiraments de rigor, recuperant bons hàbits, i llavors sí a posar-nos al dia...
Hem anat a córrer pel bosc sota la llum de la lluna plena...
Volia córrer per la muntanya i recuperar sensacions que no sentia...i qui millor que la Bala i el Ripoll...tants dies sense anar-hi...dit i fet ja era al ferrocarril i la lluna brillava plena.
M'ha fet molta ilusió retrobar-la, però amb tot anàvem a córrer ja tindrem temps per xerrar... Roba, calçat i frontals per si de cas...Carrera, creua, carrer, túnel, carrer, i ja hi som corrent de baixada pel camí de terra, cap al RIpoll, creuem el pont, i ens endinsem al bosc...i sí feia...por...però un cop l'acceptes, la pots controlar... i de seguida me n'he oblidat...
Sentir el crec-crec del terra, que intuïem amb els frontals...i passada la pujada,,, a cel obert, tanques el frontal i la lluna ens mostrava el camí...silenci...crec-crec...respiració...silenci...
Dificil de descriure...arriba la baixada i et deixes caure, com pedra que rodola, obrint les cames al màxim com el córrer dels infants...gemegant, però imparables...
Arribem al Ripoll i la remor de l'aigua ens acompanya mentre Sabadell es resguarda a la llum dels fanals...
I seguim corrent i apretem...i arribem a ciutat de nou, per la pala de pujada que es resisteix, plena de perdres... Ja a la ciutat de nou,,, noto que encara em queda corda per rato...i la Bala s'adona que està en bones condicions tot i el mes de parón... decidim seguir per ciutat...carrer llarg...estret...ara sí connecto...i apreto...
Amb tot m'adono que hauré de canviar la manera de córrer doncs en acabar, no sento haver-ho donat tot, haver anat al límit...que ja sé que no sempre cal, (com la setmana passada que vaig córrer el mes ràpid que jo recordi, tant, que les agulletes als cuadriceps em van durar 3 dies...potser també eren de les escales...) però si aquella sensació de plenitud, de tranquilitat...
Després estiraments de rigor, recuperant bons hàbits, i llavors sí a posar-nos al dia...
Hem anat a córrer pel bosc sota la llum de la lluna plena...
dimecres, 21 d’octubre del 2009
TRIATLÓ SPRINT DE VILANOVA
Avui és el gran dia, són les 6 del matí, esmorzar, enesima quarta revisió de material i cap al cotxe. Plaça Espanya, merderet de cotxes, bicis... la Goedele acaba d'arribar, ja remuga "no tengoo ganas!" i l'Anna també amb cara de m'he adormit, uf! Enfilem Gran Via i cap a Vilanova! vaig fent-me una idea de les coses que em poden passar, en la meva línea habitual, a) no poder-me treure el neopreno i demanar ajuda als jutges, al més pur estil Josete; b) caure de la bici, tot i que per evitar situacions de risc m'he proposat no veure aigua a la bici vagi ser que fent equilibris encara caigui, "antes deshidratada, que per terra..."c) que em quedin les cames tant acartronades que un cop arribat al córrer sembli el Chiquitor...
Ja hi som, a l'ambient es respira triatló...bicis amunt i avall, carreritas, tothom vol aparcar...ja ens creuem amb l'Albert, migadormit, en Dani amb el seu seguici...i peregrinem cap a boxes, buscant un lavabo com a bojos...seran els nervis? eh Dani?
Ja arribats, sí comença autèntic festival, que si hem de deixar la bici, i l'equip a boxes, però "no pots entrar bosses", em diuen els jutges, i llavors "espera't aquí, jo t'aguanto això, entra tu, ara jo..." la Goedele, única experta i font de saviesa, resulta que s'ha deixat les ulleres i desapareix volant, ens quedem les novates Anna, Dèlia i Neus
al completo!!
i claro la liem bien bien...entro, deixo bici, calçats...surto, un cop fora, "òstia! si duc el casc!"...torno a entrar, torno a sortir... faig recomte per deixar motxila a guardaropia i m'adono que encara tinc el dorsaal!! oh cielos! a tot això els jutges cada cop estaven més fins als ous de palurdos com jo, que no s'aclaraven i el seu encant en males maneres augmentava proporcio
nalment...total em van caldr
e 4 entrades a boxes,
per tenir-ho tot a punt! El millor! a boxes el del meu costat, era encara més novatu i va i em demana l'ordre de les proves i que com funciona, i jo me'l mirava...rollo "stas de conya?"però no, ho deia de veritat.
Ai em deixo la GRAN NOTICIA! els jutges han decidit que la temperatura de l'aigua és idonia i prohibeixien el neopreno, iujuuuuu!! estic que no m'ho crec...mentre tatxo l'opció a) de la meva gran llista.
Rises, nervis...però sobretot bon ambient, ja enllestit, tanquen boxes un quart dhora més tard, (però no m'estranya...) de sobte passa un Christian decidit cap a la platja...que surten ja...i em desitja sort! em farà falta penso... Ja som a la sorra, el mar es dibuixa ple de putnets on estan tots els cracks picornellus, menus els crackus veterans que surten amb nosaltres, saludem l'Òscar que com bon expert, busca un bon angle de sortida i ens recomana sumar metres per estalviar-nos les òsties... provem l'aigua, estirem, estic jinyada,...anem amb retard...sembla ser que és habitual en el món del triatló...Veiem la sortida dels nois de l'aigua, i és la canya tots corrent cap a boxes, i els animem...però quasi que no els cal...
Som a la línea, finalment... anuncien que d'aquí 8 minuts, sortirem! uee!...i de sobte, com del no res, se sent un xiulet llarg dels jutges i jo que em giro a l'Anna per dir-li que no és l'oficial que encara queda...a la par que estem corrent cap a l'aigua i sento, tira, tu tira... i tots a l'aigua, perquè sí...(després comentaven que els jutges en adonar-se'n de l'error van voler parar la sortida!! si, i tant i van aturar uns quants a la sorra, però davant de la obvietat que se'ls havia escapat de les mans van deixar-ho estar...) Visca l'organització!
Aigua i més aigua, peus, mans...però de seguida es va calmant...una boia, més aigua, però em sento bé, francament bé...vaig passant gent i em passen a mi, i com per recordar-me el meu lloc de novata, un veteranu, deixa caure el seu magnífic braç sobre el meu cap a pes mort! ostia, quin mal! vale vale missatge captat, neus no et flipis i concentrat.
De l'última boia, fins a la sorra se'm fa pesat, costa, però ja hi sóc corrent per l'alfombra vermella a lo Hollywodiense, però els esbufegs per recuperar la calma no tenen res de glamurosos...sento un "va neus!" petitet, endevino en David i la Júlia que fidels a la seva paraula han vingut!! quina ilusió!! segueixo concentrada cap a boxes...respirant i pensant en tot el que he de fer...casc, dorsal, sabates, guants...i cap a fora, pujo, i ja stic rodant...
Bona sensació...girs i més girs, i segueixo endavant...
El tram de bici ens anem trobant totes...la Goedele de tornada, jo apreto una mica i enganxo a l'Anna, que li recordo que no stem de passeig domingueru!! ...i ens posem les piles..circuit tranquil, però amb algun canvi de rasante...interessant...sobretot perque faig algun canvi rarot i les cames mho fan pagar car...tot i tenir present el segon punt de la llista, aprofito les baixades i m'omplo de valor i coraje, i decideixo veure! que fa calda! se'm comença a fer pesat, i no hi ha manera de posar-se a roda...hi ha pelotons al principi però després es un campi qui pugui...i això faig...cada cop que entràvem a ciutat, els girs tancats...em feien pensar en "Vilanova la ciutat de les rotondes"... i hem de girar aqui?...jodeer!
Bueno, s'acabó la bici i no he caigut! uee, 2n punt de la llista tatxat...veig un Ramon per ahi cridant, però ni rastre dels xicuelos...ande staran? nova transició ara si, més ràpid, pim pam i fora...començo a córrer, em noto més lenta del que voldria, però vaig fent, ja apretaré quan em senti més còmode...i llavors comença la marisma de cuerpos andantes que si ara passo jo, que passa tu...vaya que entre paseantes, aficions i triatletes o projectes de, allò era un cristuu de cal deu! i descobreixo un munt de veteranus picornellus a jutjar pels monos, però no els he vist mai! Uff no acabo de sentir-me còmode, busco bones sensacions, però...es resisteixen,,,de sobte apareix la Goedle, i més enllà entre la multitud, veig una figura a lo lejos...i sento "Vaaa petolins!!" és el gran Óscar, i he de confessar que m'activo de cop! i començo a córrer, i pensoo ostia estic fent una triatló, fins ara quasi ni me n'he enterat...més endavant veig uns quants picornellus (no penso dir noms...) però ells ni em veuen, ai que ver! per sort els crido i riem...(després m'entero que han quedat esmaperduts en veure el gran Óscar passar!) Per quan començo a adonar-me'n ja veig la meta, i apreto més, somrient...i pum, ja hi sóc, surto corrent a veure els nois, rient, som molts, i és genial, comentem, fent fotos... encara queda la postriatló...esperar! sota el sol i desmaiats, una hora o més al podi del graan Guillermo (2n de veterans), ell mateix vol desistir perque la gana apreta però allà aguantem, estoics. I a la fi a dinar...una gran taula i tots allà... xerrant com qui ve de fer un paseito matutino de domingo, i jo encara rumio que ha passat, doncs és ben bé que com tota primera vegada...passa quasi sense enterar-te'n,
però d'una cosa si tinc clara,
la sort que tinc de ser una picornella! gràcies a tots! Ha estat una estrena genial!
"la petolins!"
Ja hi som, a l'ambient es respira triatló...bicis amunt i avall, carreritas, tothom vol aparcar...ja ens creuem amb l'Albert, migadormit, en Dani amb el seu seguici...i peregrinem cap a boxes, buscant un lavabo com a bojos...seran els nervis? eh Dani?
Ja arribats, sí comença autèntic festival, que si hem de deixar la bici, i l'equip a boxes, però "no pots entrar bosses", em diuen els jutges, i llavors "espera't aquí, jo t'aguanto això, entra tu, ara jo..." la Goedele, única experta i font de saviesa, resulta que s'ha deixat les ulleres i desapareix volant, ens quedem les novates Anna, Dèlia i Neus
al completo!!
i claro la liem bien bien...entro, deixo bici, calçats...surto, un cop fora, "òstia! si duc el casc!"...torno a entrar, torno a sortir... faig recomte per deixar motxila a guardaropia i m'adono que encara tinc el dorsaal!! oh cielos! a tot això els jutges cada cop estaven més fins als ous de palurdos com jo, que no s'aclaraven i el seu encant en males maneres augmentava proporcio
nalment...total em van caldr
e 4 entrades a boxes,per tenir-ho tot a punt! El millor! a boxes el del meu costat, era encara més novatu i va i em demana l'ordre de les proves i que com funciona, i jo me'l mirava...rollo "stas de conya?"però no, ho deia de veritat.
Ai em deixo la GRAN NOTICIA! els jutges han decidit que la temperatura de l'aigua és idonia i prohibeixien el neopreno, iujuuuuu!! estic que no m'ho crec...mentre tatxo l'opció a) de la meva gran llista.
Rises, nervis...però sobretot bon ambient, ja enllestit, tanquen boxes un quart dhora més tard, (però no m'estranya...) de sobte passa un Christian decidit cap a la platja...que surten ja...i em desitja sort! em farà falta penso... Ja som a la sorra, el mar es dibuixa ple de putnets on estan tots els cracks picornellus, menus els crackus veterans que surten amb nosaltres, saludem l'Òscar que com bon expert, busca un bon angle de sortida i ens recomana sumar metres per estalviar-nos les òsties... provem l'aigua, estirem, estic jinyada,...anem amb retard...sembla ser que és habitual en el món del triatló...Veiem la sortida dels nois de l'aigua, i és la canya tots corrent cap a boxes, i els animem...però quasi que no els cal...
Som a la línea, finalment... anuncien que d'aquí 8 minuts, sortirem! uee!...i de sobte, com del no res, se sent un xiulet llarg dels jutges i jo que em giro a l'Anna per dir-li que no és l'oficial que encara queda...a la par que estem corrent cap a l'aigua i sento, tira, tu tira... i tots a l'aigua, perquè sí...(després comentaven que els jutges en adonar-se'n de l'error van voler parar la sortida!! si, i tant i van aturar uns quants a la sorra, però davant de la obvietat que se'ls havia escapat de les mans van deixar-ho estar...) Visca l'organització!
Aigua i més aigua, peus, mans...però de seguida es va calmant...una boia, més aigua, però em sento bé, francament bé...vaig passant gent i em passen a mi, i com per recordar-me el meu lloc de novata, un veteranu, deixa caure el seu magnífic braç sobre el meu cap a pes mort! ostia, quin mal! vale vale missatge captat, neus no et flipis i concentrat.
De l'última boia, fins a la sorra se'm fa pesat, costa, però ja hi sóc corrent per l'alfombra vermella a lo Hollywodiense, però els esbufegs per recuperar la calma no tenen res de glamurosos...sento un "va neus!" petitet, endevino en David i la Júlia que fidels a la seva paraula han vingut!! quina ilusió!! segueixo concentrada cap a boxes...respirant i pensant en tot el que he de fer...casc, dorsal, sabates, guants...i cap a fora, pujo, i ja stic rodant...
Bona sensació...girs i més girs, i segueixo endavant...
El tram de bici ens anem trobant totes...la Goedele de tornada, jo apreto una mica i enganxo a l'Anna, que li recordo que no stem de passeig domingueru!! ...i ens posem les piles..circuit tranquil, però amb algun canvi de rasante...interessant...sobretot perque faig algun canvi rarot i les cames mho fan pagar car...tot i tenir present el segon punt de la llista, aprofito les baixades i m'omplo de valor i coraje, i decideixo veure! que fa calda! se'm comença a fer pesat, i no hi ha manera de posar-se a roda...hi ha pelotons al principi però després es un campi qui pugui...i això faig...cada cop que entràvem a ciutat, els girs tancats...em feien pensar en "Vilanova la ciutat de les rotondes"... i hem de girar aqui?...jodeer!
Bueno, s'acabó la bici i no he caigut! uee, 2n punt de la llista tatxat...veig un Ramon per ahi cridant, però ni rastre dels xicuelos...ande staran? nova transició ara si, més ràpid, pim pam i fora...començo a córrer, em noto més lenta del que voldria, però vaig fent, ja apretaré quan em senti més còmode...i llavors comença la marisma de cuerpos andantes que si ara passo jo, que passa tu...vaya que entre paseantes, aficions i triatletes o projectes de, allò era un cristuu de cal deu! i descobreixo un munt de veteranus picornellus a jutjar pels monos, però no els he vist mai! Uff no acabo de sentir-me còmode, busco bones sensacions, però...es resisteixen,,,de sobte apareix la Goedle, i més enllà entre la multitud, veig una figura a lo lejos...i sento "Vaaa petolins!!" és el gran Óscar, i he de confessar que m'activo de cop! i començo a córrer, i pensoo ostia estic fent una triatló, fins ara quasi ni me n'he enterat...més endavant veig uns quants picornellus (no penso dir noms...) però ells ni em veuen, ai que ver! per sort els crido i riem...(després m'entero que han quedat esmaperduts en veure el gran Óscar passar!) Per quan començo a adonar-me'n ja veig la meta, i apreto més, somrient...i pum, ja hi sóc, surto corrent a veure els nois, rient, som molts, i és genial, comentem, fent fotos... encara queda la postriatló...esperar! sota el sol i desmaiats, una hora o més al podi del graan Guillermo (2n de veterans), ell mateix vol desistir perque la gana apreta però allà aguantem, estoics. I a la fi a dinar...una gran taula i tots allà... xerrant com qui ve de fer un paseito matutino de domingo, i jo encara rumio que ha passat, doncs és ben bé que com tota primera vegada...passa quasi sense enterar-te'n,
però d'una cosa si tinc clara,
la sort que tinc de ser una picornella! gràcies a tots! Ha estat una estrena genial!
"la petolins!"
diumenge, 11 d’octubre del 2009
ara sí, comte enrera...Vilanova ens espera!
Que sí, que hauria d'estar dormint...però ja era d'esperar que avui seguint la linea habitual se'm farien les mil.
Queden 9 hores pel tret de sortida, surto al torn d e les 10h amb totes les nenes (Goedele, Anna i Dèlia). He estat preparant el material que m'he d'endur seguint el ritual com els nens, començant pels peus fins al cap de cada disciplina, i sí el portaxip i dorsal també els he agafat. Amb tot sé que trobaré a faltar alguna cosa, però confiem que no sigui essencial.
Si he de fer cas de les sensacions, crec que mai havia estat pìtjor...jijij, ara ric, però és ben seriós, tota la semana que noto els genolls carregats, ara d'ultima hora s'ha sumat el taló d'aquiles dret, i de fa dies tenia una molèstia al braç, espatlla dreta que ara ja puc dir que és una contractura, perque em radia fins l'esquena, ole!
Ahir vaig provar el neopreno a piscina, i bueno d'aquella manera, esgotament, però tranquilitat, però molestietes al braç...oinc, i després tornada de les SUpernenes, futboleres, vai jugar poquet, per reservar i vam fer 2-1.Marxo a dormir amb la idea de dormir moolt, i a les 9.3o ja tenia els ulls com a plats, joderr....bueno decideixo fer recados, estic més rarota... bici a punt, compritas, a dinar a casa i ara si, siesta penso! siii, que te lo creas, tanco tot, els ulls, i penso sem faran les mil però descansa, i per quan obro els ulls i penso ja sta, havien passat 20 putos minuuuuts!! jopee it's not fair! ala, estiro una mica i al final decideixo portar-me al cine per crema les hores i la insoportable levedad de mi ser, que deia aquell, i avui mi ser está agilipollao.
Francament ho he encertat, Àgora brutaaal, en bona companyia, llàstima que m'ha fet caure que no recordava l´últim cop que vaig anar al cine, i jo juro que hi anava...aixxx...oju!
SOparet postpeli, suau i bo per evitar sorpreses matineres, i ja de nou a casa, tot apunt, o no,
a mi m'estira tot, però no em sento nerviosa, més aviat l'apatia de tot el dia, però si noto algo d'emoció, i sé que demà quan enfilem carretera capa Vilanova el tour de nenes ja em bullirà i quan siguem a boxes deixant les cosetes a quarts de 8, llavors si que sabré que tot plegat va de debò...fins llavors espero tenir dolços somnis i que nos cojan confesaos...
PD : sempre hi ha una primera vegada i sempre creus que fallarà algo, jo en la meva línea, crec que la meva sort pot ser no poder-me treure el neoprè i haver de demanar ajudar als jutges, caure amb la bici, o que se'm descordi el cordó de la bamba i això que són ajustables...jjajajja
Queden 9 hores pel tret de sortida, surto al torn d e les 10h amb totes les nenes (Goedele, Anna i Dèlia). He estat preparant el material que m'he d'endur seguint el ritual com els nens, començant pels peus fins al cap de cada disciplina, i sí el portaxip i dorsal també els he agafat. Amb tot sé que trobaré a faltar alguna cosa, però confiem que no sigui essencial.
Si he de fer cas de les sensacions, crec que mai havia estat pìtjor...jijij, ara ric, però és ben seriós, tota la semana que noto els genolls carregats, ara d'ultima hora s'ha sumat el taló d'aquiles dret, i de fa dies tenia una molèstia al braç, espatlla dreta que ara ja puc dir que és una contractura, perque em radia fins l'esquena, ole!
Ahir vaig provar el neopreno a piscina, i bueno d'aquella manera, esgotament, però tranquilitat, però molestietes al braç...oinc, i després tornada de les SUpernenes, futboleres, vai jugar poquet, per reservar i vam fer 2-1.Marxo a dormir amb la idea de dormir moolt, i a les 9.3o ja tenia els ulls com a plats, joderr....bueno decideixo fer recados, estic més rarota... bici a punt, compritas, a dinar a casa i ara si, siesta penso! siii, que te lo creas, tanco tot, els ulls, i penso sem faran les mil però descansa, i per quan obro els ulls i penso ja sta, havien passat 20 putos minuuuuts!! jopee it's not fair! ala, estiro una mica i al final decideixo portar-me al cine per crema les hores i la insoportable levedad de mi ser, que deia aquell, i avui mi ser está agilipollao.
Francament ho he encertat, Àgora brutaaal, en bona companyia, llàstima que m'ha fet caure que no recordava l´últim cop que vaig anar al cine, i jo juro que hi anava...aixxx...oju!
SOparet postpeli, suau i bo per evitar sorpreses matineres, i ja de nou a casa, tot apunt, o no,
a mi m'estira tot, però no em sento nerviosa, més aviat l'apatia de tot el dia, però si noto algo d'emoció, i sé que demà quan enfilem carretera capa Vilanova el tour de nenes ja em bullirà i quan siguem a boxes deixant les cosetes a quarts de 8, llavors si que sabré que tot plegat va de debò...fins llavors espero tenir dolços somnis i que nos cojan confesaos...
PD : sempre hi ha una primera vegada i sempre creus que fallarà algo, jo en la meva línea, crec que la meva sort pot ser no poder-me treure el neoprè i haver de demanar ajudar als jutges, caure amb la bici, o que se'm descordi el cordó de la bamba i això que són ajustables...jjajajja
dijous, 8 d’octubre del 2009
reflexions d'última hora...
Ara pensava en la feina feta en com he arribat fins aquí, en les últimes setmanes...res concret però si que la motivació incial persisteix però s'ha anat disfressant de cansament, de pressió, de neguit com qui ha estudiat per un examen, que sap que fins i tot pot aprovar però que ja no vol esperar més per l'examen, vol que sigui ja. Certament, és així com em sento, tot i ser conscient que ho faig per mi, perque m'agrada perque disfruto, també els últims dies els entrenaments s'han convertit una mica més en obligació, en un rematar la feina feta, que un desofec...normal, em repeteixo, sí, però tinc ganes que arribi Vilanova, veure què tal i el que en surti arribar a Barcelona, plena de ganes també...però després la llibertat! jijiji.
Suposo que a tot plegat cal sumar-li els canvis que ho enmarquen, la feina, que m'encanta però també esgotadora, i lo personal, cada cosa al seu lloc, però tot suma i ara la cançó principal és l'estrena. Així que con lo puesto, conscient de tot el que ja he caminat, impensable ara fa un any quan jeia en aques mateix sofà, dolorida i feta una caca de la pinya, quien me ha visto i quien me ve...las vueltas que da la vida!
A més no canvio cap de les experiències viscudes, personals, dins meu, de creixement, desenvolupament, força, entrega...úniques! i per descomptat els suports, des de ma mare dient-me "ay Hija, pero si estàs hecha una deportista de verdad" quan vaig arribar a Arenys de Bcn amb la bici el mateix dia que l'estrenava...la pobra mig emocionada mig preocupada, però que em dóna suport incondicional des del primer dia, i el meu pare, que continua pensant que això que faig no és humà, però amb una rialla delata orgull i amor. Mun germà que flipa però que pensa que "és molt Neus tot plegat", com ell diu, i ma germana que també flipa i em segueix orgullosa. Mun àvia de 94 tacos i la iaia de 84, que mig temeroses però com bones seguidores del tour, m'animen.
Els amics que poc a poc han anat entenent que això no era passatger, que no era una "obsesión" que em cantava la Nat, sinó un amor tranquil i sossegat, els mateixos que flipen amb les aventurilles, i m'animen, però el que no saben és que jo flipo amb ells!! tots i cadascun ja sabeu qui sou.
Per descomptat els expertus, en Jordi, que va obrir-me la porta a un món que ni imaginava, i que ha aguantat els meus milions de preguntes, demandes i ratllades trialeres , i amb paciència estoica, però sempre amb el seu estil personal. El novatillu com jo, Jordi, tants anys compartits i ara resulta que mos ha picat el mateix cuquet. La Goedele, companya de fatigues indefectible, els cracks del club que em fan sentir que ja sóc una picornella, i per desocmptat la única i gran Anneta!! que faria jo sense tu...i els meus mails manyanerus...jurjurjur
Ah i lúltim fitxatge, els guerres i guerreres que lluiten cada dia per fer-se grans a les aules i que de quan en quan diuen "oye profe pero tu haces todo eso? que guay no?" amb cara de sorpresa...
Tot plegat sona a entrega de premis oi? però el millor és que jo no necessito cap premi per dir el que ja sento sinó que tot el viscut i les personetes amb qui ho he viscut són el premi diari que em dibuixa un somriure als llavis cada cop que hi penso...i no necessito fer cap triatló per saber-ho!
Suposo que a tot plegat cal sumar-li els canvis que ho enmarquen, la feina, que m'encanta però també esgotadora, i lo personal, cada cosa al seu lloc, però tot suma i ara la cançó principal és l'estrena. Així que con lo puesto, conscient de tot el que ja he caminat, impensable ara fa un any quan jeia en aques mateix sofà, dolorida i feta una caca de la pinya, quien me ha visto i quien me ve...las vueltas que da la vida!
A més no canvio cap de les experiències viscudes, personals, dins meu, de creixement, desenvolupament, força, entrega...úniques! i per descomptat els suports, des de ma mare dient-me "ay Hija, pero si estàs hecha una deportista de verdad" quan vaig arribar a Arenys de Bcn amb la bici el mateix dia que l'estrenava...la pobra mig emocionada mig preocupada, però que em dóna suport incondicional des del primer dia, i el meu pare, que continua pensant que això que faig no és humà, però amb una rialla delata orgull i amor. Mun germà que flipa però que pensa que "és molt Neus tot plegat", com ell diu, i ma germana que també flipa i em segueix orgullosa. Mun àvia de 94 tacos i la iaia de 84, que mig temeroses però com bones seguidores del tour, m'animen.
Els amics que poc a poc han anat entenent que això no era passatger, que no era una "obsesión" que em cantava la Nat, sinó un amor tranquil i sossegat, els mateixos que flipen amb les aventurilles, i m'animen, però el que no saben és que jo flipo amb ells!! tots i cadascun ja sabeu qui sou.
Per descomptat els expertus, en Jordi, que va obrir-me la porta a un món que ni imaginava, i que ha aguantat els meus milions de preguntes, demandes i ratllades trialeres , i amb paciència estoica, però sempre amb el seu estil personal. El novatillu com jo, Jordi, tants anys compartits i ara resulta que mos ha picat el mateix cuquet. La Goedele, companya de fatigues indefectible, els cracks del club que em fan sentir que ja sóc una picornella, i per desocmptat la única i gran Anneta!! que faria jo sense tu...i els meus mails manyanerus...jurjurjur
Ah i lúltim fitxatge, els guerres i guerreres que lluiten cada dia per fer-se grans a les aules i que de quan en quan diuen "oye profe pero tu haces todo eso? que guay no?" amb cara de sorpresa...
Tot plegat sona a entrega de premis oi? però el millor és que jo no necessito cap premi per dir el que ja sento sinó que tot el viscut i les personetes amb qui ho he viscut són el premi diari que em dibuixa un somriure als llavis cada cop que hi penso...i no necessito fer cap triatló per saber-ho!
Gràcies a tots, sou els millors!!
dimecres, 7 d’octubre del 2009
valoracions vàries...sorpresita
Deunido com passa el temps...porto tot setembre dient que faltava molt per octubre i en un tancar i obrir d'ulls semblo caiguda del cel a 7 d'octubre.
Diumenge és l'estrena, el triatló de Vilanova, sprint, seran 750m aigua, 20km de bici i 5km corrent.
Escric les distàncies i les penso i no em fan por com a tals, sinó com a conjutn, les transicions, la suma dels factors que sí altera el producte...Fet i fet fa unes setmanes estava com més inquieta, retrassant la hora, i ara que ja s'acosta i veient el ritme dels últims dies, penso que ja va sent l'hora.
Perquè si dilluns entreno piscina i bé, però les molèsties qu evaig notar diumenge al braç seguien sent-hi, dimarts corrent per la carretera de les aigües brutaal, queia la fosca, anàvem amb la Goedle clarobscurs de la lluna jugant amb els arbres i Barcelona vestida de nit d'escenari de fons. Per primer cop em vaig deixar dur pel seu ritme i com canvia...però res a veure...acostumada a no seguir ningú, vas a remolc, més descansat, però menys gaudi, en part però em va anar bé per no forçar. Com a anècdota al parking vam trobar unes bicis amb llums i mentre pensava que xulo debia ser fer rutes nocturnes, escoltava les veus, i desobte se'm va encendre una llum, Montse? sí la mateixa, eren els mateixo de Mataró, els de triatreves!! jajaj quina ilusió... prometen liar-me per futures sortides, stan ben sonats però m'encanta!
Tornant, avui ja dimecres, entreno suau de correr amb els nenos del club, que són la canya, hem rigut molt i et fan desconnectar de tot ... però em continuava sentint grinyolar el braç i l'esquena, deu ser algo tensional. Tot i masajito de dimarts no sembla tenir intenció de marxar... No he forçat, dutxa i cap a casa.
Diumenge és l'estrena, el triatló de Vilanova, sprint, seran 750m aigua, 20km de bici i 5km corrent.
Escric les distàncies i les penso i no em fan por com a tals, sinó com a conjutn, les transicions, la suma dels factors que sí altera el producte...Fet i fet fa unes setmanes estava com més inquieta, retrassant la hora, i ara que ja s'acosta i veient el ritme dels últims dies, penso que ja va sent l'hora.
Perquè si dilluns entreno piscina i bé, però les molèsties qu evaig notar diumenge al braç seguien sent-hi, dimarts corrent per la carretera de les aigües brutaal, queia la fosca, anàvem amb la Goedle clarobscurs de la lluna jugant amb els arbres i Barcelona vestida de nit d'escenari de fons. Per primer cop em vaig deixar dur pel seu ritme i com canvia...però res a veure...acostumada a no seguir ningú, vas a remolc, més descansat, però menys gaudi, en part però em va anar bé per no forçar. Com a anècdota al parking vam trobar unes bicis amb llums i mentre pensava que xulo debia ser fer rutes nocturnes, escoltava les veus, i desobte se'm va encendre una llum, Montse? sí la mateixa, eren els mateixo de Mataró, els de triatreves!! jajaj quina ilusió... prometen liar-me per futures sortides, stan ben sonats però m'encanta!
Tornant, avui ja dimecres, entreno suau de correr amb els nenos del club, que són la canya, hem rigut molt i et fan desconnectar de tot ... però em continuava sentint grinyolar el braç i l'esquena, deu ser algo tensional. Tot i masajito de dimarts no sembla tenir intenció de marxar... No he forçat, dutxa i cap a casa.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
feina acumulada...i prenent mides per Vila
Han passat masses dies sense fer els deures...massa de tot, com per seure tranquila a posar les idees en ordre, i com tot a la vida s'acumula, així que toca començar pel principi.
He de trencar una llança a favor meu, i és que he estat malalta, ja anunciava la setmana passada i tot va petar dimecres vespre, infecció d'orina i unes angines amenaçants eren la causa i conseqüència d'un cansanci pronunciat.
Així que bondat, llit i a casa, quasi no vaig poder fer res, estava ko, diuen que stes coses ja passen...i clar entrenar, descartat...anar a comprar va ser gairebé una aventura, és quan t'adones que el món gira a 3000 revolucions i et sents relentitzat com un mamut...i llavors penses, si realment, estic malalta...jijij
Repòs absolut fins dissabte en que vaig començar a aixecar cap...per treballar, i estudiar com no, i d'entrenar malgrat intenció, rien de tout. Un passeig pel centre de bcn de mitja hora esgota a qualsevol però a mi em va fer adonar que no stava taan bé com creia.
Vaig haver d'esperar a diumenge, armar-me de valor i ben acompanyada per un nou fitjatge tribaby també, la Dèlia, per pujar a Vilanova a prendre mides i fer una ullada per evitar sorpreses diumenge.
A mig matí pugem al cotxe direcció Vilanova, el dia que s'havia aixecat rúfol brillava talment com a l'estiu, i un cop arribades vam mirar d'endevinar el circuit de córrer doncs com no! ens havíem deixat el mapa, iujuuu! Carrera suau de 5km la Dèlia dient tu apreta, i jo repetint, como per apretar stic jo...bones sensacions, però grinyolava una mica. Després a l'aigua patos... i en una mar que semblava saber del nostre estat, estava mansa isuau, vam fer els 800 de rigor i a descanasar a la sorra.
Certament tot molt tranquil, bones sensations, vam endrapar una torrada i cap a casa a enllestir cosetes. La Dèlia, quin gran fitxatge!!
He de trencar una llança a favor meu, i és que he estat malalta, ja anunciava la setmana passada i tot va petar dimecres vespre, infecció d'orina i unes angines amenaçants eren la causa i conseqüència d'un cansanci pronunciat.
Així que bondat, llit i a casa, quasi no vaig poder fer res, estava ko, diuen que stes coses ja passen...i clar entrenar, descartat...anar a comprar va ser gairebé una aventura, és quan t'adones que el món gira a 3000 revolucions i et sents relentitzat com un mamut...i llavors penses, si realment, estic malalta...jijij
Repòs absolut fins dissabte en que vaig començar a aixecar cap...per treballar, i estudiar com no, i d'entrenar malgrat intenció, rien de tout. Un passeig pel centre de bcn de mitja hora esgota a qualsevol però a mi em va fer adonar que no stava taan bé com creia.
Vaig haver d'esperar a diumenge, armar-me de valor i ben acompanyada per un nou fitjatge tribaby també, la Dèlia, per pujar a Vilanova a prendre mides i fer una ullada per evitar sorpreses diumenge.
A mig matí pugem al cotxe direcció Vilanova, el dia que s'havia aixecat rúfol brillava talment com a l'estiu, i un cop arribades vam mirar d'endevinar el circuit de córrer doncs com no! ens havíem deixat el mapa, iujuuu! Carrera suau de 5km la Dèlia dient tu apreta, i jo repetint, como per apretar stic jo...bones sensacions, però grinyolava una mica. Després a l'aigua patos... i en una mar que semblava saber del nostre estat, estava mansa isuau, vam fer els 800 de rigor i a descanasar a la sorra.
Certament tot molt tranquil, bones sensations, vam endrapar una torrada i cap a casa a enllestir cosetes. La Dèlia, quin gran fitxatge!!
dimarts, 29 de setembre del 2009
crònica d'un cansament anunciat...
Estic cansada, em sento esgotada, ja no tant perquè ahir vaig anar al Fisio sinó perquè nada dura para siempre... i l'energia dels primers dies, s'ha anat esvaint, com era d'esperar.
O sigui que ara m'ha tocat posar les cartes sobre la taula, fer recomte, i començar pel principi.
És evident que arrencar feina nova, curs nou i els entrenaments no és cosa fàcil i jo ja ho sabia. També ho és que queden 12 dies per l'estrena a Vilanova i que tot i saber i confiar que me'n sortiré, el neguit està present, i el trobo normal, si bé també fan que els entrenaments a més de ser un plaer i descàrrega també s'han convertit en algo més, que saps que has de fer...com dissabte amb la bici, i potser també em costa identificar més les necessitats reals.
Insiteixo que en sóc conscient.
Si a aquest compromís i repte intern, li sumem la nova experiència educativa i el desgast que suposa tot va sumant, i per descomptat en la fase d'adapatació necessària, ara fa que em senti un poc atabalada, que es palpa en malestar de la panxa i fins i tot neguit.
Però avui a la fi he posat fi a l'agulla i he començat a posar ordre, de nou, desde la casa fins a la feina...i poc a poc. Costa, sí, però és necessari, sinó se m'amuntega la feina i em paralitzo, m'ofego en l'eterna postergació i recomtant tot el pendent. Em desconcerta i em sento fluixa, i un poc xof.
D'altra banda sé que he treballat en tots els sentits, i també a ser més tolerant amb les meves limitacions, i fer de les mancances virtuts... així que com diuen els Manel, "I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim." De moment estem amb la tonteria esperem que poc a poc també hi hagi carambola, o s'aliniin els estels, doncs ara per ara, només aconsegueixo veure la lluna...
Apunt sobre el fisio, té la virtut de trobar cada punt i nus amagat, si bé aquesta vegada toc d'atenció al taló d'aquiles dret dedueixo per les plantilles noves...però bon estat físic general. L'insight ja és una altra cosa, la panxa, no comment tot enganxat, se'm removia tot...el cap... però que diu aquell "anar-hi anant...".
O sigui que ara m'ha tocat posar les cartes sobre la taula, fer recomte, i començar pel principi.
És evident que arrencar feina nova, curs nou i els entrenaments no és cosa fàcil i jo ja ho sabia. També ho és que queden 12 dies per l'estrena a Vilanova i que tot i saber i confiar que me'n sortiré, el neguit està present, i el trobo normal, si bé també fan que els entrenaments a més de ser un plaer i descàrrega també s'han convertit en algo més, que saps que has de fer...com dissabte amb la bici, i potser també em costa identificar més les necessitats reals.
Insiteixo que en sóc conscient.
Si a aquest compromís i repte intern, li sumem la nova experiència educativa i el desgast que suposa tot va sumant, i per descomptat en la fase d'adapatació necessària, ara fa que em senti un poc atabalada, que es palpa en malestar de la panxa i fins i tot neguit.
Però avui a la fi he posat fi a l'agulla i he començat a posar ordre, de nou, desde la casa fins a la feina...i poc a poc. Costa, sí, però és necessari, sinó se m'amuntega la feina i em paralitzo, m'ofego en l'eterna postergació i recomtant tot el pendent. Em desconcerta i em sento fluixa, i un poc xof.
D'altra banda sé que he treballat en tots els sentits, i també a ser més tolerant amb les meves limitacions, i fer de les mancances virtuts... així que com diuen els Manel, "I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim." De moment estem amb la tonteria esperem que poc a poc també hi hagi carambola, o s'aliniin els estels, doncs ara per ara, només aconsegueixo veure la lluna...
Apunt sobre el fisio, té la virtut de trobar cada punt i nus amagat, si bé aquesta vegada toc d'atenció al taló d'aquiles dret dedueixo per les plantilles noves...però bon estat físic general. L'insight ja és una altra cosa, la panxa, no comment tot enganxat, se'm removia tot...el cap... però que diu aquell "anar-hi anant...".
dilluns, 28 de setembre del 2009
triatló particular...
Diumenge matí. Sona el despertador i no em puc aixecar, negocio mitja hora més, i al final ho aconesegueixo mentre em queixo del mal de panxa...com una pedra.
Intento esmorzar algo, reviso 20 cops tenir-ho, perquè em noto dispersa, dutxa i cap a Montgat.
Deixo el cotxe, prenc la bici, avui però em consenteixo i duc l'Ipod, donc sé que a contra vent i donat les circumstàncies... serà dur...Vaig sola i tot i estar acostumada, i saber que he quedat més tard...la peresa es nota.
Ja em conec força la N.II i també les meves sensacions, així que contra vent i tot, me'n vaig sortint...a tot això són gairebé les onze que m'hi poso de debò. Anar fent arribo a MAtaró, el sol ha anat apretant... la panxa també...i de sobte sento veus, rialles, em rodegen quatre bicis, en passar la primera rotonda i de seguida comencen a parlar-me...i em conviden per la meva sorpresa a acompanyar-los, són la Montse, en Cinto, JAume i un altre noi (espero encertar) i m'expliquen que ells faran tirada de 60, com jo pretenia i que tiraran per l'interior. Decideixo ajuntar-m'hi tot i malestar. Són ben macos, i tiren macament...jijij, sento jo vaig fer el triatlo de tossa i jo l'Ironman de Niça i jo ole!ole!, vaja uns cracks...
Malauradament comencem a empinar la pujada de Sant Andreu de Llavaneres i alguna cosa no va, vaig massa forçada i la panxa apreta moolt. Arribada al capdamunt la tropa m'esperen, jo em disculpo i els animo a seguir, i quan baixo de la bici, penso ja la tenim aquí! Una pàlida amb totes les lletres, em baixa la tensió, la sang et marxa, blanca com el paper, ganes de vomitar, em sento defallir...i jo anar pensant: aguanta, que ja passa! i estos que no sé com mhan vist i tornen, em parlen m'explico com puc i em vaig sobreposant... a la fi ja ha passat! els agraeixo les atencions, intercanviem telfs i aprenc que quan un no està fi no s'hi val a forçar!! ens despedim i baixo rabian cap a Montgat on he quedat amb Anna per córrer i nedar.
Arribo i contra tot pronòstic molt bones sensacions, 35km de mitjana i sense forçar...
Transició, bambes i a córrer...sort que l'Anna m'havia de fer de llebre i no a l'inversa...jajaj però molt divertit...5 km, i de nou transició, al mar! Neoprenos, aigua freda i ones maques maques.
Primera boia, efecte centrifugat, tirem contra ona i funciona molt millor, així fem els 600m, no anem recte ni per casualitat... i tornada...els 400 següents bons, bon ritme i alguna megaglopada...per les ones. El més dur els últims 200 de sortida a platja, hi ha Corrents!! t'estiren cap endins i es fa ben dificil avançar...sortim a sorra i trotem per veure sensacions...talment de "pato mareao"...
FInalment a descansar a la tovallola i a prendre el solete... que queden pocs dies de platja...ohh!
Intento esmorzar algo, reviso 20 cops tenir-ho, perquè em noto dispersa, dutxa i cap a Montgat.
Deixo el cotxe, prenc la bici, avui però em consenteixo i duc l'Ipod, donc sé que a contra vent i donat les circumstàncies... serà dur...Vaig sola i tot i estar acostumada, i saber que he quedat més tard...la peresa es nota.
Ja em conec força la N.II i també les meves sensacions, així que contra vent i tot, me'n vaig sortint...a tot això són gairebé les onze que m'hi poso de debò. Anar fent arribo a MAtaró, el sol ha anat apretant... la panxa també...i de sobte sento veus, rialles, em rodegen quatre bicis, en passar la primera rotonda i de seguida comencen a parlar-me...i em conviden per la meva sorpresa a acompanyar-los, són la Montse, en Cinto, JAume i un altre noi (espero encertar) i m'expliquen que ells faran tirada de 60, com jo pretenia i que tiraran per l'interior. Decideixo ajuntar-m'hi tot i malestar. Són ben macos, i tiren macament...jijij, sento jo vaig fer el triatlo de tossa i jo l'Ironman de Niça i jo ole!ole!, vaja uns cracks...
Malauradament comencem a empinar la pujada de Sant Andreu de Llavaneres i alguna cosa no va, vaig massa forçada i la panxa apreta moolt. Arribada al capdamunt la tropa m'esperen, jo em disculpo i els animo a seguir, i quan baixo de la bici, penso ja la tenim aquí! Una pàlida amb totes les lletres, em baixa la tensió, la sang et marxa, blanca com el paper, ganes de vomitar, em sento defallir...i jo anar pensant: aguanta, que ja passa! i estos que no sé com mhan vist i tornen, em parlen m'explico com puc i em vaig sobreposant... a la fi ja ha passat! els agraeixo les atencions, intercanviem telfs i aprenc que quan un no està fi no s'hi val a forçar!! ens despedim i baixo rabian cap a Montgat on he quedat amb Anna per córrer i nedar.
Arribo i contra tot pronòstic molt bones sensacions, 35km de mitjana i sense forçar...
Transició, bambes i a córrer...sort que l'Anna m'havia de fer de llebre i no a l'inversa...jajaj però molt divertit...5 km, i de nou transició, al mar! Neoprenos, aigua freda i ones maques maques.
Primera boia, efecte centrifugat, tirem contra ona i funciona molt millor, així fem els 600m, no anem recte ni per casualitat... i tornada...els 400 següents bons, bon ritme i alguna megaglopada...per les ones. El més dur els últims 200 de sortida a platja, hi ha Corrents!! t'estiren cap endins i es fa ben dificil avançar...sortim a sorra i trotem per veure sensacions...talment de "pato mareao"...
FInalment a descansar a la tovallola i a prendre el solete... que queden pocs dies de platja...ohh!
diumenge, 20 de setembre del 2009
...Mercè09+Bici (Jo no ho entenc, ells tampoc...)
Diumenge matí hi havia la cursa de la Mercè de 10 km i també volíem entrenar bici amb la Goedele així que vam quedar al parking de Picornell a les 9h amb cotxe i bici.
Fins aquí tot normal, ara reculem...dissabte a la nit després de Picornell teníem soparet amb Nat, Quico, la Gu, l'Anna i i jo, la idea era fer mojitos i sortir a fer uns dancings... Jo amb el bajón de la cama, el cansament i altres, portava anunciant retirada des d'abans de sopar...la Gu va marxar i de seguida van aparèixer els grans, Eli i Wilie, Psike i Refa... i la cosa es va anar complicant, de tant riure no donàvem a l'avast, em feia mal tot...jijiji
No sé ben bé com, la meva decisió i determinació van fugir, i això que no bevia... i me vaig deixar liar per les meves estimades Nat i Anneta, indignades perquè volia marxar a dormir...no comment! (val a dir que l'Anna sho va maengar per marxar...que me he quedao con tu cara...)
Conclusió, me quedo i estos em van dient, total si demà no corres la Mercè tampoc no passa res total, si vas d'ilegal, de "sin papeles" perque no teníem dorsal... jjajaj però jo anava fent que si que si... i pensava que també m'esperava la bici. I jo mirava el rellotge fins que vai deixar de mirar-lo... i vaig marxar cap a casa... abans de dormir vaig fer estiraments i vaig decidir que quan sonés el telefon decidiria que feia.
8.30h sona el telèfon és la Siki, que ja va cap allà, i jo al llit, amunt! em vesteixo esmorzo (important), pillo la bici i cap a munt. Telèfon la Goedele, que també surt i jo aix, aix!
Plaça Espanya tallat, Paral·lel tallat, tot ple de corredors de samarretes taronges... contrarellotge, arribo a Picor, aparco i sortim corrent amb la Gu de baixada. Mòbil en mano per trobar a la senyoreta Siki, però per sort la trobem. Pim pam pum, sortim! Gent, gent i més gent!
Tirem les 3 fins PAral·lel, però Siki anirà a ritme entreno, seguim i a Gran Via la xafogorota i la gentada fan l'aire gairebé tropical...seguim i sense ni adonar-nos ja som a Tetuan. El cirucit certament és aburridot, tot recta, molta gent i nosaltres avancem i gent recula...s'ha de posar molta atenció.
Cap a Plaça Catalunya continuo amb la Goedele que va uns metres enrera em serveix de balança per no flipar-me, i em va fent cares doncs ha stat de vacances i paron...de sobte sento que em saluden, és un profe de l'Insti, i pum! perdo la Gu, i llavors queden 3 km i decideixo seguir tirant.
Ara si pa lo que queda en el Convento...aixi que tiro tiro i ja som a Paral·lel de nou, però els de la organització no se'ls acut res més que montar gir a l'esquerra de baixada i pujada dos Km per Paral·lel i la cara de la gent al veure's tocant plaça Espanya i haver de fer el paseito no tenia preu... una tocada de collons... I jo nar fent, vaig arribar a la meta i amb bones sensacions... i 50 minuts, considerant les circumstàncies...és pa flipar-lo! Envio missatge als tontons de la nit anterior, i rebo respostes del tipus "no tinc paraules", o "neus no ho entenc, jo estic feta pols..."
Ja ens retrobem Anna i Gu i esmorzar a Picornell, ens l'hem guanyat...i la Gu em va mirant com...anirem en bici? i qualsevol li diu qu eno... jajaj no, jo tenia clar que volia anar-hi. Cotxes i cap a Montgat, però al cotxe la son si es feia sentir...
Aparquem i cap amunt ala Nacional falta gent...tirada fins a Canet, no sense parar a inflar rodes...que per variar no havia inflat (no n'aprenc ni amb la bici...) i de baixada la gana apretava...
Llavors idea genial per 2n finde consecutiu, parada a Casa la MAre, a veure la mami i el Jordi, i fer tentempie...molt xulo perque comentem la jugada, els veig, carrego bateries de mimitos i tornem a marxar cap a Montgat. Fem tirada dels últims 25 apretant, jo apretant hasta les dents...contra vent, i dandolo tó! la Gu no tant però all in all molt 60 km i bones sensacions!!
I és que encara em falten moltes hores de vol amb la bici, falta cama i rodatge... anar-hi anant!
PArada final: estiraments a la platja!! un altre nova adquisició de fa unes setmanes... no tinc paraules, un diumenge espectacular!!
Fins aquí tot normal, ara reculem...dissabte a la nit després de Picornell teníem soparet amb Nat, Quico, la Gu, l'Anna i i jo, la idea era fer mojitos i sortir a fer uns dancings... Jo amb el bajón de la cama, el cansament i altres, portava anunciant retirada des d'abans de sopar...la Gu va marxar i de seguida van aparèixer els grans, Eli i Wilie, Psike i Refa... i la cosa es va anar complicant, de tant riure no donàvem a l'avast, em feia mal tot...jijiji
No sé ben bé com, la meva decisió i determinació van fugir, i això que no bevia... i me vaig deixar liar per les meves estimades Nat i Anneta, indignades perquè volia marxar a dormir...no comment! (val a dir que l'Anna sho va maengar per marxar...que me he quedao con tu cara...)
Conclusió, me quedo i estos em van dient, total si demà no corres la Mercè tampoc no passa res total, si vas d'ilegal, de "sin papeles" perque no teníem dorsal... jjajaj però jo anava fent que si que si... i pensava que també m'esperava la bici. I jo mirava el rellotge fins que vai deixar de mirar-lo... i vaig marxar cap a casa... abans de dormir vaig fer estiraments i vaig decidir que quan sonés el telefon decidiria que feia.
8.30h sona el telèfon és la Siki, que ja va cap allà, i jo al llit, amunt! em vesteixo esmorzo (important), pillo la bici i cap a munt. Telèfon la Goedele, que també surt i jo aix, aix!
Plaça Espanya tallat, Paral·lel tallat, tot ple de corredors de samarretes taronges... contrarellotge, arribo a Picor, aparco i sortim corrent amb la Gu de baixada. Mòbil en mano per trobar a la senyoreta Siki, però per sort la trobem. Pim pam pum, sortim! Gent, gent i més gent!
Tirem les 3 fins PAral·lel, però Siki anirà a ritme entreno, seguim i a Gran Via la xafogorota i la gentada fan l'aire gairebé tropical...seguim i sense ni adonar-nos ja som a Tetuan. El cirucit certament és aburridot, tot recta, molta gent i nosaltres avancem i gent recula...s'ha de posar molta atenció.
Cap a Plaça Catalunya continuo amb la Goedele que va uns metres enrera em serveix de balança per no flipar-me, i em va fent cares doncs ha stat de vacances i paron...de sobte sento que em saluden, és un profe de l'Insti, i pum! perdo la Gu, i llavors queden 3 km i decideixo seguir tirant.
Ara si pa lo que queda en el Convento...aixi que tiro tiro i ja som a Paral·lel de nou, però els de la organització no se'ls acut res més que montar gir a l'esquerra de baixada i pujada dos Km per Paral·lel i la cara de la gent al veure's tocant plaça Espanya i haver de fer el paseito no tenia preu... una tocada de collons... I jo nar fent, vaig arribar a la meta i amb bones sensacions... i 50 minuts, considerant les circumstàncies...és pa flipar-lo! Envio missatge als tontons de la nit anterior, i rebo respostes del tipus "no tinc paraules", o "neus no ho entenc, jo estic feta pols..."
Ja ens retrobem Anna i Gu i esmorzar a Picornell, ens l'hem guanyat...i la Gu em va mirant com...anirem en bici? i qualsevol li diu qu eno... jajaj no, jo tenia clar que volia anar-hi. Cotxes i cap a Montgat, però al cotxe la son si es feia sentir...
Aparquem i cap amunt ala Nacional falta gent...tirada fins a Canet, no sense parar a inflar rodes...que per variar no havia inflat (no n'aprenc ni amb la bici...) i de baixada la gana apretava...
Llavors idea genial per 2n finde consecutiu, parada a Casa la MAre, a veure la mami i el Jordi, i fer tentempie...molt xulo perque comentem la jugada, els veig, carrego bateries de mimitos i tornem a marxar cap a Montgat. Fem tirada dels últims 25 apretant, jo apretant hasta les dents...contra vent, i dandolo tó! la Gu no tant però all in all molt 60 km i bones sensacions!!
I és que encara em falten moltes hores de vol amb la bici, falta cama i rodatge... anar-hi anant!
PArada final: estiraments a la platja!! un altre nova adquisició de fa unes setmanes... no tinc paraules, un diumenge espectacular!!
dissabte, 19 de setembre del 2009
al fin! la estrella!! con todos ustedes, Goedele!!
uff...y que decir...aquí Goedele, compañera de fatigas, de entrenos, de meriendas y de esos ratitos que nos da la vida...y sobretodo de risas...muchas!Aunque hace relativamnete poco que nos conocemos, sé que tengo suerte de tenerla como compañera en el Club, y es que he aprendido mucho, de esta triatleta de verdad, y mejor persona.
El primer día que nos vimos en la piscina, pam! llevábamos el mismo bañador, como aún ahora, entonces sé que le hizo puta gracia, ahora hasta me deja llevarlo! porque como dice ella, "nos llevamos bien", que sino... Detrás de esta belga con acento holandés que la delata, despotricante por deporte, hay una gran persona con la que comparto esta aventura del triatlon!! Gracias!! (has visto te lo escribo en castellano para que no tengas excusas...si hasta soy buena persona jijiji)
Recuperant....
Dissabte amb ressaca postlaboral vaig dedicar el matí a descansar, cuidar-me, vaguejar... però a la tarda, em volia treure l'espineta així que bossa, amb llibres (per treure'm la mala consciència de la feina pendent...) i cap a Picornell amb la Goedele.
Ja han muntat la piscina exterior amb carrils de 50, per fi de temporada d'estiu, i per primer cop la provava. Solete, siesta i cap a l'aigua. Està gelaaadaaa... un noi ens avisa que dóna mal de cap...
Ens llencem, i sí, congelada, però em poso a nedar...i tiro, i recupero bones sensacions, em fa mal la cama encara, i me'n farà...però recupero confiança. Treballo tècnica, i a més m'han fet un regalito!! L'Anneta m'ha regalat un PullBhoy (jo li dic un 8 d'estos...) ole!! per que em cuidi! Gràcies nena!
Nedo i nedo i conclusió, sort que he vingut no m'agradava gens la sensació que se'm va quedar d'ahir... i ostres! la piscina de 50 es moolt guai!
Ja han muntat la piscina exterior amb carrils de 50, per fi de temporada d'estiu, i per primer cop la provava. Solete, siesta i cap a l'aigua. Està gelaaadaaa... un noi ens avisa que dóna mal de cap...
Ens llencem, i sí, congelada, però em poso a nedar...i tiro, i recupero bones sensacions, em fa mal la cama encara, i me'n farà...però recupero confiança. Treballo tècnica, i a més m'han fet un regalito!! L'Anneta m'ha regalat un PullBhoy (jo li dic un 8 d'estos...) ole!! per que em cuidi! Gràcies nena!
Nedo i nedo i conclusió, sort que he vingut no m'agradava gens la sensació que se'm va quedar d'ahir... i ostres! la piscina de 50 es moolt guai!
divendres, 18 de setembre del 2009
què passa quan les coses no van bé?
Divendres. Surto d'escola, contenta, però esgotada...penso ja s'ha acabat, per fi és divendres...però estic esgotada! feta pols, m'arrossego cap a casa...motxila i cap a les Picor falta gent.
He quedat amb la Goedle i arribo tard, ronsejant per casa i mal de panxa però amunt, anem a rodar una mica i bé, però regna el silenci, estic cansada.
Ens enfundem el banyador i cap a la piscina, salutacions, xaxara, i va! calentament...i comencen les series, avui toca llarg. Primer 800 i bé, però algo no rutlla, estic incòmoda, em costa respirar, trago més aigua que de costum però nem fent... Segon 800 dur, molt dur, em costa tot, no entro, no flueixo, incomoda, gairebé rabiosa...no sé que em passa...com emprenyada...
I finalment series de 50 a tope, decideixo treure'm l'espineta i tirar, penso, ara si sortirà...quan equivocada estava, a uns metres d'arribar a la paret noto punxada a la cama, una rampa penso, però m'entesto en continuar, i la cago ben cagada, ja no puc moure la cama, per no poder no puc ni sortir de l'aigua, em fa moolt de mal, per sort apareix l'Anne i m'ajuda a sortir...
Ja fora, no sento, no veig res, només sento la cama que cada cop apreta més, puja i puja el dolor, fins el gluti, veig les estrelles...no puc evitar no cridar, em costa respirar i em començo a marejar, el noi de la piscina em diu que m'estiri però fins a la quarta vegada no atenc a raons...no puc, no m'entero...es horrorós... apreta el peu cap a mi, noto que comença a baixar...a la fi obro els ulls, i ostia! estic envoltada de gent, no dono crèdit, la que he liat, miro a tothom i els nois, comencen a fer broma sobre la que he liat per tenir tots els nois més guapos de la piscina fent-me cas...
però a mi m'entra un atac de vergonya, em sento fatal, és terra tragam... i poc a poc m'aixeco, recullo i cap a la dutxa...
Pensant després observo i concloc que no es pot anar a entrenar esgotada, sense haver begut aigua en tot el dia, amb mal de panxa, amb falta de son, apretar i pensar que no passarà res...no puc, i per tant una cosa més per aprendre...però en aquest cas, me la grabo a foc.
Quina vergonya!
He quedat amb la Goedle i arribo tard, ronsejant per casa i mal de panxa però amunt, anem a rodar una mica i bé, però regna el silenci, estic cansada.
Ens enfundem el banyador i cap a la piscina, salutacions, xaxara, i va! calentament...i comencen les series, avui toca llarg. Primer 800 i bé, però algo no rutlla, estic incòmoda, em costa respirar, trago més aigua que de costum però nem fent... Segon 800 dur, molt dur, em costa tot, no entro, no flueixo, incomoda, gairebé rabiosa...no sé que em passa...com emprenyada...
I finalment series de 50 a tope, decideixo treure'm l'espineta i tirar, penso, ara si sortirà...quan equivocada estava, a uns metres d'arribar a la paret noto punxada a la cama, una rampa penso, però m'entesto en continuar, i la cago ben cagada, ja no puc moure la cama, per no poder no puc ni sortir de l'aigua, em fa moolt de mal, per sort apareix l'Anne i m'ajuda a sortir...
Ja fora, no sento, no veig res, només sento la cama que cada cop apreta més, puja i puja el dolor, fins el gluti, veig les estrelles...no puc evitar no cridar, em costa respirar i em començo a marejar, el noi de la piscina em diu que m'estiri però fins a la quarta vegada no atenc a raons...no puc, no m'entero...es horrorós... apreta el peu cap a mi, noto que comença a baixar...a la fi obro els ulls, i ostia! estic envoltada de gent, no dono crèdit, la que he liat, miro a tothom i els nois, comencen a fer broma sobre la que he liat per tenir tots els nois més guapos de la piscina fent-me cas...
però a mi m'entra un atac de vergonya, em sento fatal, és terra tragam... i poc a poc m'aixeco, recullo i cap a la dutxa...
Pensant després observo i concloc que no es pot anar a entrenar esgotada, sense haver begut aigua en tot el dia, amb mal de panxa, amb falta de son, apretar i pensar que no passarà res...no puc, i per tant una cosa més per aprendre...però en aquest cas, me la grabo a foc.
Quina vergonya!
dijous, 17 de setembre del 2009
cuando ruge la marabunta...
Deunidó els canvis dels últims dies... ja he començat a l'escola! i certament ha estat com pujar-se a una muntanya russa de novetats, reunions, sorpreses d'última hora, nervis, emocions fortes... i més. Els guerrers (com els anomena una profe que m'ha ensenyat molt i molt de la seva experiència educativa) van aparèixer dilluns i de llavors fins ara que m'assento a escriure, no he parat ni per respirar...ja venia cansada de la prèvia preparatòria, però aquests tres dies han estat de traca i mocador...
Valoració però més que positiva! i és que ja dic jo que moltes coses de les que aprenc del triatló les reverteixo en la vida quotidiana. Aquests dies amb els alumnes hem calentat, hem mirat els recorreguts, i sobretot ens hem anat prenent mides, ells a mi i viceversa...queda un llarguíssim camí, però constantment em ve una paraula al cap: confiança. La confiança necessària per posar-te davant de 30 personetes i demostrar-los de tot el que ja són capaços i mostrar-los tot el que aprendran, confiança en mi mateixa per anar fent i perseverar sense perdre la calma, tot i el cansament, confiança en que hi ha una via pròpia de fer les coses i que cal anar adequant...
Certament estic més que satisfeta doncs, amb tot he respectat els tempos i m'he cuidat prou de deixar-me endur per la marabunta. He arribat a casa i deixant les coses he marxat a entrenar, sense ni pensar-m'ho, doncs quan més desenfocat estàs has de seguir el curs natural i després he tornat com nova, fresca tot i el cansament. Falten hores de son, però poc a poc.
Així dilluns vaig fer piscina amb el Club, amb les nenes i tot, dimarts a córrer per la carretera en bona companyia, dimecres atletisme amb els nois però com la pista era tancada, vam prendre mides per Montjuïc amb canvis de ritme i genial! A més em van star donant truquis per l'estrena i vam riure molt, són ben locus, però macos.
Avui quan entrava a la sala de profes per recollir, pensava certament tot i el físic, aquest tute que comporta ser profe, no l'aguanta qualsevol... però en sortir ja he respirat tranquila, sense pressa, sento que començo a agafar-li mides a tot plegat i m'encanta!
Valoració però més que positiva! i és que ja dic jo que moltes coses de les que aprenc del triatló les reverteixo en la vida quotidiana. Aquests dies amb els alumnes hem calentat, hem mirat els recorreguts, i sobretot ens hem anat prenent mides, ells a mi i viceversa...queda un llarguíssim camí, però constantment em ve una paraula al cap: confiança. La confiança necessària per posar-te davant de 30 personetes i demostrar-los de tot el que ja són capaços i mostrar-los tot el que aprendran, confiança en mi mateixa per anar fent i perseverar sense perdre la calma, tot i el cansament, confiança en que hi ha una via pròpia de fer les coses i que cal anar adequant...
Certament estic més que satisfeta doncs, amb tot he respectat els tempos i m'he cuidat prou de deixar-me endur per la marabunta. He arribat a casa i deixant les coses he marxat a entrenar, sense ni pensar-m'ho, doncs quan més desenfocat estàs has de seguir el curs natural i després he tornat com nova, fresca tot i el cansament. Falten hores de son, però poc a poc.
Així dilluns vaig fer piscina amb el Club, amb les nenes i tot, dimarts a córrer per la carretera en bona companyia, dimecres atletisme amb els nois però com la pista era tancada, vam prendre mides per Montjuïc amb canvis de ritme i genial! A més em van star donant truquis per l'estrena i vam riure molt, són ben locus, però macos.
Avui quan entrava a la sala de profes per recollir, pensava certament tot i el físic, aquest tute que comporta ser profe, no l'aguanta qualsevol... però en sortir ja he respirat tranquila, sense pressa, sento que començo a agafar-li mides a tot plegat i m'encanta!
dijous, 10 de setembre del 2009
respectant els tempos...
Poc a poc tot arrenca, i reprenem velles i noves rutines, sota ritmes encara estiuencs però que anuncien tardor... Estic contenta doncs amb la tornada m'havia proposat reprendre bones pràctiques que s'havien quedat al tinter i així ho he anat fent. Estiraments diaris, cuidar-me més...i he tornat a entrenar sola, en part pq amb els nois se m'escapen obviament i tampoc hi havia amb ningú més amb qui anar...jiji, però no, sobretot, per poder recuperar sensacions, consciència, i mides...per poder anar millorant.
Sobre horaris, estic podent compaginar força, o més aviat és que prioritzo en pro del que sé em farà bé...i llavors tal com entro per la porta deixo les coses, dino i reposo i marxo a entrenar...deixant moltes coses per fer, però que poden esperar a un millor moment. No ho havia aconseguit mai fins ara però certament funciona i em va bé.
Aquesta setmana hi ha hagut de tot, fisio dilluns, que tot i el cangueli em va deixar fina com una seda i sense gaire mal...evoluciono adequadament! dimarts, repòs, dimecres, em vaig passar el dia corrent, va ser molt agobiant...i al final quan em disposava a córrer de debò, no només em vaig quedar adormida d'esgotament sinó que en despertar, vam quedar amb la Goedele per anar a sopar! genial! Dijous la consciència apretava i al matí vaig sortir a córrer ...i a la tarda, vam anar a nedar amb la Siki...va star molt bé.
Sobre horaris, estic podent compaginar força, o més aviat és que prioritzo en pro del que sé em farà bé...i llavors tal com entro per la porta deixo les coses, dino i reposo i marxo a entrenar...deixant moltes coses per fer, però que poden esperar a un millor moment. No ho havia aconseguit mai fins ara però certament funciona i em va bé.
Aquesta setmana hi ha hagut de tot, fisio dilluns, que tot i el cangueli em va deixar fina com una seda i sense gaire mal...evoluciono adequadament! dimarts, repòs, dimecres, em vaig passar el dia corrent, va ser molt agobiant...i al final quan em disposava a córrer de debò, no només em vaig quedar adormida d'esgotament sinó que en despertar, vam quedar amb la Goedele per anar a sopar! genial! Dijous la consciència apretava i al matí vaig sortir a córrer ...i a la tarda, vam anar a nedar amb la Siki...va star molt bé.
dissabte, 5 de setembre del 2009
Ja està fet!
Després de molts dies d'anar fer-me'n a la idea m'he decidit. En part perquè ja no em quedaven excuses...que si no tinc pasta, que si encara no sé els cronos, que si plou que si neva... quan portava gairebé quinze dies mirant les llistes d'isncrits per assegurar que quedaven places, però no sé ben bé que, em frenava d'inscriure'm.
Així que finalment JA ESTÀ FET! volia haver començat per alguna cosa al setembre però finalment he hagut d'optar a l'SPRINT DE VILANOVA, 11 d'octubre, com a prèvia de l'OLÍMPIC DE BARCELONA, 18 d'octubre, que tot i morir-me de por, em fa mooolta ilusió.
Ara que ja estan els daus llençats, m'he de posar a treballar... i com altres canvis estan a la vora, hauré d'anar fent... sin prisa però sin pausa...(ja veig que staré de cagalera fins a l'octubre jijij) kins nervios...
Així que finalment JA ESTÀ FET! volia haver començat per alguna cosa al setembre però finalment he hagut d'optar a l'SPRINT DE VILANOVA, 11 d'octubre, com a prèvia de l'OLÍMPIC DE BARCELONA, 18 d'octubre, que tot i morir-me de por, em fa mooolta ilusió.
Ara que ja estan els daus llençats, m'he de posar a treballar... i com altres canvis estan a la vora, hauré d'anar fent... sin prisa però sin pausa...(ja veig que staré de cagalera fins a l'octubre jijij) kins nervios...
dilluns, 31 d’agost del 2009
la vuelta al cole...tornen els entrenos picornellus!!
Avui hem tornat a començar els entrenaments amb els nenos del club. Anava tranquila tot i els follons varios, doncs no he deixat d'entrenar en tot l'estiu, però conscient de les molèsties dels útlims dies.
Arribada, i com els nens al cole, tots a comentar l'estiu i les sortides, i no hi havia déu que es fiqués a l'aigua. Al final ens hi hem posat. Ritual habitual: 500 m escalfament, 300 punt mort, i ala! 4 de 200m a ritme fort. Per aquestes alçades, jo ja m'estava cagant en tot, perquè trobava a faltar les nenes (Goedeleee vuelve yaaaa!! que te hecho de menosss) i perquè claro no és el mateix nedar tirant ara tu ara jo, que xupar-t'ho tot sol mentre els altres es van motivant.
Per sort, al final l'entrenador ha decidit fer-me algo de cas, i hem estat comentant sobre objectius i sensacions. Fets 3 de 200, llavors tocaven 5 de 1oo, que superbien, i després encara 4 sprints de 25m, que per la meva sorpresa he tirat moolt i m'he sentit a gust, serà que li començo a prendre mides al tema, jjjiijijij.
All in all, tothoma ja marxava, 100 suaus i a estirar, que com estan les coses...no s'hi val a badar.
2.100, a bon ritme! no està gens malament! serà que evoluciono adequadament...?¿?jijiji
Arribada, i com els nens al cole, tots a comentar l'estiu i les sortides, i no hi havia déu que es fiqués a l'aigua. Al final ens hi hem posat. Ritual habitual: 500 m escalfament, 300 punt mort, i ala! 4 de 200m a ritme fort. Per aquestes alçades, jo ja m'estava cagant en tot, perquè trobava a faltar les nenes (Goedeleee vuelve yaaaa!! que te hecho de menosss) i perquè claro no és el mateix nedar tirant ara tu ara jo, que xupar-t'ho tot sol mentre els altres es van motivant.
Per sort, al final l'entrenador ha decidit fer-me algo de cas, i hem estat comentant sobre objectius i sensacions. Fets 3 de 200, llavors tocaven 5 de 1oo, que superbien, i després encara 4 sprints de 25m, que per la meva sorpresa he tirat moolt i m'he sentit a gust, serà que li començo a prendre mides al tema, jjjiijijij.
All in all, tothoma ja marxava, 100 suaus i a estirar, que com estan les coses...no s'hi val a badar.
2.100, a bon ritme! no està gens malament! serà que evoluciono adequadament...?¿?jijiji
dijous, 27 d’agost del 2009
apunts d'aigua 3
Avui hem anat a la piscina, de bon matí, amb el cos adormit ... a les 7.30h ja érem a l'aigua. Ulleres i dins, escalfament, intentant que el cos entrés en si...entre riures i vagateles...Fins que he dit:"no mos hem llevat a les 6.20, per fer el préssec, a nedar!!" i així ens hi hem posat jijij.
Ja sé que és impossible comparar-se amb els nois que no treu cap, però aix quan sents els tempos i les distàncies...aixx se't fa el cor petit. Jo que creia que progressava adequadament...
Bueno però amb tot, ha esta genial, perquè hem constatat que la tècnica és bona, recollint fruits de la feina feta, i fins i tot mirant sota l'aigua hem vist que arquejo les lumbars, de manera que he de treballar més la respiració i aguantar les abdominals...ah i el peu, peuet, fa el que vol, tot i que poc a poc ja pico menys...
Hem coronat l'entrenament amb un bon esmorzar, entre rialles, i cap a treballar, fet i fet una manera estupenda de començar el dia! Gràcies ;-D
Ja sé que és impossible comparar-se amb els nois que no treu cap, però aix quan sents els tempos i les distàncies...aixx se't fa el cor petit. Jo que creia que progressava adequadament...
Bueno però amb tot, ha esta genial, perquè hem constatat que la tècnica és bona, recollint fruits de la feina feta, i fins i tot mirant sota l'aigua hem vist que arquejo les lumbars, de manera que he de treballar més la respiració i aguantar les abdominals...ah i el peu, peuet, fa el que vol, tot i que poc a poc ja pico menys...
Hem coronat l'entrenament amb un bon esmorzar, entre rialles, i cap a treballar, fet i fet una manera estupenda de començar el dia! Gràcies ;-D
he vuelto a las andadas...
De fa uns dies que amb les molèsties i tot, córrer he corregut poc, exceptuant la prova de transició de diumenge, en que vaig fer 20km de bici per després córrer i així poder viure en primera persona com les cames es tornen de cartró...a lo Robocop, després de deixar la bici... Amb tot me'n vaig sortir prou bé i salvant els primers 10 minuts, i amb molta concentració vaig poder anar articulant...de forma més o menys digne...
Dimecres però el mono de córrer, junt amb el neguit de si quien tuvo retuvo, vaig calçar-me les bambes per pujar a córrer per la meva estimada carretera de les aigües. Vaig arribar a les 20h amb la idea de fer camí, retrobant sensacions i veient fins on em durien les cames... Allò semblava les rambles, però un cop passes els primers 4 km, la història canvia i el paisatge i el cruixir de la sorra esdevenen companys únics...
La distracció inicial es va convertir en fluir, i per la meva sorpresa, en temps inferior ja em trobava al primer pont, on normalment girava cua... Vaig seguir fins arribar a un tram de carretera, la molèstia de la cama començava a fer-se latent, i em debatia entre seguir o parar...vaig disminuir el ritme i vaig anar fent...fins al mirador dels xiprers... i a la fi, el segon pont! La llum atenuava i vaig girar cua, la cama, tot i present em seguia, i vaig reprendre el ritme... I com sempre la tornada se'm va fer molt curta, fins al pont de fusta, on vaig creuar-me amb un porc senglar...jijij i entre la fosca, (jo que deia que no repetiria... aix aix).
El curiós és que en marxar la llum, un perd la noció del camí, i tot sembla nou, de manera que per quan em vaig voler adonar, ja havia arribat...
Molt contenta, i tranquila d'haver corregut els 12 o més, a un ritme més que bo ...
Dimecres però el mono de córrer, junt amb el neguit de si quien tuvo retuvo, vaig calçar-me les bambes per pujar a córrer per la meva estimada carretera de les aigües. Vaig arribar a les 20h amb la idea de fer camí, retrobant sensacions i veient fins on em durien les cames... Allò semblava les rambles, però un cop passes els primers 4 km, la història canvia i el paisatge i el cruixir de la sorra esdevenen companys únics...
La distracció inicial es va convertir en fluir, i per la meva sorpresa, en temps inferior ja em trobava al primer pont, on normalment girava cua... Vaig seguir fins arribar a un tram de carretera, la molèstia de la cama començava a fer-se latent, i em debatia entre seguir o parar...vaig disminuir el ritme i vaig anar fent...fins al mirador dels xiprers... i a la fi, el segon pont! La llum atenuava i vaig girar cua, la cama, tot i present em seguia, i vaig reprendre el ritme... I com sempre la tornada se'm va fer molt curta, fins al pont de fusta, on vaig creuar-me amb un porc senglar...jijij i entre la fosca, (jo que deia que no repetiria... aix aix).
El curiós és que en marxar la llum, un perd la noció del camí, i tot sembla nou, de manera que per quan em vaig voler adonar, ja havia arribat...
Molt contenta, i tranquila d'haver corregut els 12 o més, a un ritme més que bo ...
dissabte, 22 d’agost del 2009
Al mar, al mar!! 1600m amb premi final!
Ja diuen que qui té un amic té un tresor, des que vaig començar en aquesta "locura" certament no he fet més que reafirmar-me en que tinc molta sort, doncs malgrat la incomprensió inicial que pugui generar, o el pensar que m'he begut l'enteniment o fins i tot, que "no és amor, lo que tu sientes, se llama obsesión..." que em canten d'altres, juntament amb els savis consells dels qui comparteixen aventura, puc dir que els meus amics, cadascú a la seva manera m'ha mostrat el seu suport i respecte, amb les corresponents rises inevitables... i em fa sentir mooolt especial.
Dit això, avui en narro un exemple quan de feia dies que volia anar a nedar al mar, una distància ja en majúscules, i no tenia massa clar com manegar-m'ho...entre trobar distàncies marcades i d'altra banda pels perills que comporta... Així que mentre sopàvem divendres, entre riures i més riures, vam decidir anar a la platja l'endemà...
Trobats dissabte matí, amb els retards pertinents, gràcies, ens vam enfilar cap al Maresme, i en explicar la meva idea de nedar a les boies de Mataró, es van avenir de seguida, per la meva sorpresa.
Aterrem, "plantem les tovalloles, juguem a pala grega...amb un peu calcules com està l'aigua, ...i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar..." Tot seguit anem d'expedició a examinar el circuit i comtar boies, i metres i més boies...conclusió: es tracta d'anar des d'on som, sortir en dins, 200m fins la boia i després passar el primer espigó, seguint les boies, fins gairebé el segon...les boies del qual imaginem entre les ones...
Jo que m'enfundo el neopreno, gorro i ulleres, davant l'expectació general, i just al mar li dóna per remoure's. Estic emocionada i un poc nerviosa, doncs la màxima fins ara són 800 al mar, en dos tandes i suau. Acordem que en una hora deuria ser de tornada...
Surto al mar, inquieta però tranquila, sabent-me vetllada, nedo i nedo i quasi sense enterar-me'n arribo ala primera boia, aqui i fins als 500 serà una sensació de desincronització, tot costa, les ones no paren i tinc sensació d'estar en un túnel de rentat...em repeteixo que aguanti el tirón, doncs ja és cosa segura que els principis sempre em costen...vaig passant boies, o fent ziga-zaggues doncs sense adonar-me'n faig esses i he de corregir la direcció, de quan en quan despotrico del neoprè, un decathlonero que em va sortir tirat, però que m'estira al coll a rabiar,,, però jo ja flueixo de fa estona, i és genial!
Arribo a la útlima boia, 800 i una mica abans,,,el neopreno ja crema, i mentre penso que sortiré amb una rossadura de collons, pum!! tinc COMPANYIA! una MEDUSSA marró apareix davant meu, òstia quin susto!, de primer m'espanto la vorejo i mentre em comencen a assaltar pensaments de pànic, em sobreposso a lo "neus, estàs a pendre pel cul! o t'asserenes o la fliparàs!!", observo que no tingui amigues puluant per ahi, i resutla que no. Recuperant la calma, torno a nedar... ja torno i em sento moolt lleugera tot i que encara queden 800, m'animo, continuo fent eses i per quan me n'adono, he sortit de fora el circuit de les boies, i sóc a mar obert, poquet però suficient perquè un MOOOCC de barco em tregui de la meva sinergia i en treure elc ap senti un "niñaaa!! que te vas a matarrr!!" des de un barco...joderr...i jo que reprenc el caminet de les boies i a seguir...
Ja passo l'espigó, ja arribo a les últimes boies, i lluny de sentir-me cansada estic millor que en cap moment, l'únic és que el coll apreta de mala manera, cou, i penso que en arribar a la sorra tiraré el puto neoprè... i ja...sóc a terra ferma, surto de l'aigua i no trobo les tovalloles, jijiji, estic un poc desortientada amb tanto meneito, i a la fi els veig jaient a les tovalloles i jo que arribo corrent i rient...Ostres em sento pletòrica!! per la proesa, que no saps que podràs fins que hi ets, però sobretot per saber-los allà, esperant-me!!
Els narro les aventures mentre els dic "em pots mirar al coll que cou a sac, que el neopreno...blablabla..:" i quan em toquen, casi els salto al coll, i se sent una veu que diu "uix neus, això sta inflat, no pinta bé, no és el neopreno..."
i penso PREMIO!! crec que m'ha picat una medussaaaa!! olee quin estreno! llavors visita de rigor a la Creu ROja on efectivament em confirmen el diagnòstic i per quan em posen el gel, el dolor era festivalero... tinc una fuetada tentaculera maca de collons... i un cop curada anem a celebrar tot el dia amb una paella per todo lo alto!!
Ha estat un dia genial, per la proesa i sobretot la companyia, "jo diria que la cara que feia era de felicitat..."
Dit això, avui en narro un exemple quan de feia dies que volia anar a nedar al mar, una distància ja en majúscules, i no tenia massa clar com manegar-m'ho...entre trobar distàncies marcades i d'altra banda pels perills que comporta... Així que mentre sopàvem divendres, entre riures i més riures, vam decidir anar a la platja l'endemà...
Trobats dissabte matí, amb els retards pertinents, gràcies, ens vam enfilar cap al Maresme, i en explicar la meva idea de nedar a les boies de Mataró, es van avenir de seguida, per la meva sorpresa.
Aterrem, "plantem les tovalloles, juguem a pala grega...amb un peu calcules com està l'aigua, ...i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar..." Tot seguit anem d'expedició a examinar el circuit i comtar boies, i metres i més boies...conclusió: es tracta d'anar des d'on som, sortir en dins, 200m fins la boia i després passar el primer espigó, seguint les boies, fins gairebé el segon...les boies del qual imaginem entre les ones...Jo que m'enfundo el neopreno, gorro i ulleres, davant l'expectació general, i just al mar li dóna per remoure's. Estic emocionada i un poc nerviosa, doncs la màxima fins ara són 800 al mar, en dos tandes i suau. Acordem que en una hora deuria ser de tornada...
Surto al mar, inquieta però tranquila, sabent-me vetllada, nedo i nedo i quasi sense enterar-me'n arribo ala primera boia, aqui i fins als 500 serà una sensació de desincronització, tot costa, les ones no paren i tinc sensació d'estar en un túnel de rentat...em repeteixo que aguanti el tirón, doncs ja és cosa segura que els principis sempre em costen...vaig passant boies, o fent ziga-zaggues doncs sense adonar-me'n faig esses i he de corregir la direcció, de quan en quan despotrico del neoprè, un decathlonero que em va sortir tirat, però que m'estira al coll a rabiar,,, però jo ja flueixo de fa estona, i és genial!
Arribo a la útlima boia, 800 i una mica abans,,,el neopreno ja crema, i mentre penso que sortiré amb una rossadura de collons, pum!! tinc COMPANYIA! una MEDUSSA marró apareix davant meu, òstia quin susto!, de primer m'espanto la vorejo i mentre em comencen a assaltar pensaments de pànic, em sobreposso a lo "neus, estàs a pendre pel cul! o t'asserenes o la fliparàs!!", observo que no tingui amigues puluant per ahi, i resutla que no. Recuperant la calma, torno a nedar... ja torno i em sento moolt lleugera tot i que encara queden 800, m'animo, continuo fent eses i per quan me n'adono, he sortit de fora el circuit de les boies, i sóc a mar obert, poquet però suficient perquè un MOOOCC de barco em tregui de la meva sinergia i en treure elc ap senti un "niñaaa!! que te vas a matarrr!!" des de un barco...joderr...i jo que reprenc el caminet de les boies i a seguir...
Ja passo l'espigó, ja arribo a les últimes boies, i lluny de sentir-me cansada estic millor que en cap moment, l'únic és que el coll apreta de mala manera, cou, i penso que en arribar a la sorra tiraré el puto neoprè... i ja...sóc a terra ferma, surto de l'aigua i no trobo les tovalloles, jijiji, estic un poc desortientada amb tanto meneito, i a la fi els veig jaient a les tovalloles i jo que arribo corrent i rient...Ostres em sento pletòrica!! per la proesa, que no saps que podràs fins que hi ets, però sobretot per saber-los allà, esperant-me!!
Els narro les aventures mentre els dic "em pots mirar al coll que cou a sac, que el neopreno...blablabla..:" i quan em toquen, casi els salto al coll, i se sent una veu que diu "uix neus, això sta inflat, no pinta bé, no és el neopreno..."
i penso PREMIO!! crec que m'ha picat una medussaaaa!! olee quin estreno! llavors visita de rigor a la Creu ROja on efectivament em confirmen el diagnòstic i per quan em posen el gel, el dolor era festivalero... tinc una fuetada tentaculera maca de collons... i un cop curada anem a celebrar tot el dia amb una paella per todo lo alto!!Ha estat un dia genial, per la proesa i sobretot la companyia, "jo diria que la cara que feia era de felicitat..."
divendres, 21 d’agost del 2009
apunts d'aigua 2
Continuo pensant sobre el nedar, sento que evoluciono adequadament que diriem, jijiji aguanto bé els 2mil, ja tinc fons però tot just començo a fer sèries...les quals de moment, no em barrufen gens! o si! però aquella sensació que et surt el cor per la boca, però en l'aigua, amb la pressió i tot, és ben estranya. Avui he provat els farlecs o com s'escriguin i molt guai, però tampoc massa perquè no volia forçar.
La Goedle no hi és, i una de les contrapartides d'entrenar sola és que tampoc ets pots corregir tot, però miro de prendre consciència del moviment. Avui he provat de fer braços aillats, i cames amb el coixinet, i per la meva sorpresa, tiro, però també em reafirmo que faig una cosa rara amb els peus, com un tic, però com no detecto ben bé que és tampoc puc deixar de fer-ho. Sona freak, hasta per mi que ho escric però crec que s'enten.
El millor d'avui ha estat quan per concentrar-me en el moviment, he nedat tancant els ulls, a instants, però com sents el fluir de l'aigua, tot s'equilibra, i desapareixen les remors, tot flueix... i és magnifica la sensació.
Seguiré doncs fent, i afegint les sèries de marres, i hauré d'esperar a setembre a que reprenguem els entrenaments, per polir, però tampoc s'hi val a penjar-s'hi que després polir els vicis adquirits costa moolt.
La Goedle no hi és, i una de les contrapartides d'entrenar sola és que tampoc ets pots corregir tot, però miro de prendre consciència del moviment. Avui he provat de fer braços aillats, i cames amb el coixinet, i per la meva sorpresa, tiro, però també em reafirmo que faig una cosa rara amb els peus, com un tic, però com no detecto ben bé que és tampoc puc deixar de fer-ho. Sona freak, hasta per mi que ho escric però crec que s'enten.
El millor d'avui ha estat quan per concentrar-me en el moviment, he nedat tancant els ulls, a instants, però com sents el fluir de l'aigua, tot s'equilibra, i desapareixen les remors, tot flueix... i és magnifica la sensació.
Seguiré doncs fent, i afegint les sèries de marres, i hauré d'esperar a setembre a que reprenguem els entrenaments, per polir, però tampoc s'hi val a penjar-s'hi que després polir els vicis adquirits costa moolt.
inscriure's o no inscriure's...this is the question
Porto uns dies que em balla pel cap posar fil a l'agulla i decidir que faré...s'apropen canvis de tota mena, i amb tot em moro de ganes d'estrenar-me...Quan hi penso, és una mescla de respecte, emoció i nervis tot barrejat...però a l'hora la seguretat de qui sap el que vol. Estic entrenant força, i si que he baixat intensitat del córrer en pro de la bici i de nedar, però calia.
Si li sumem l'element inesperat de l'enganxada, doncs no faig el pas d'inscriure'm. He entrat a les webs i vaig mirant places, estic tranquila, però per la setmana vinent em proposo fer les inscripcions i treballar en conseqüència.
(I de pas em dono marge per liar alguna peregrina aviam si s'apunta...jijijijij)
Si li sumem l'element inesperat de l'enganxada, doncs no faig el pas d'inscriure'm. He entrat a les webs i vaig mirant places, estic tranquila, però per la setmana vinent em proposo fer les inscripcions i treballar en conseqüència.
(I de pas em dono marge per liar alguna peregrina aviam si s'apunta...jijijijij)
dimarts, 18 d’agost del 2009
pon un fisio en tu vida o descubriendo el "tensor de la fascia lata"...
De fa uns dies que tenia molèsties al genoll, fins que dimecres passat, fent la sortida en bici de Granollers, la pujada de Sant Feliu de Codines, se'm va anar aguditzant un mal al genoll, penetrant, com una corda de violí que s'estirava i garratibava...vaig tirar...(si ja ho sé...hauria d'haver parat, però ...).
La tornada tirava tant, tot i ser baixada que no podia gairebé pedalar amb la cama dreta. En arribar a Granollers ansiava el gel...
L'endemà persistia la molèstia, i estava preocupada que no fos el genoll i un principi de condromalacia rotuliana, que ja m'havia tingut parada quan tenia 16 anys, més de mig any.
Posat a buscar en ple mes d'agost un fisio...jijiji, finalment vaig optar per la via fàcil i vaig anar a la fisio del club. L'endemà ja tenia hora, i vaig arribar jinyailla...La fisio em va mirar, remirar, i descartats els meniscs i la rotula, ja respirava més tranquila, però continuava sense saber que coi tenia. Finalment va determinar que els cuadriceps, les vetes internes estaven sobrecarregades...
i em pregunta? t'has fet mai un massatge de descarrega?? i jo "i ezo ke é lo que é?"
Amb la intensitat dels entrenaments les sobrecarregues estan a l'ordre del dia, i descobreixes músculs que ni coneixies, i el millor, quan te'ls toques, ups! fan mal!
Dilluns el famós massatge, em va deixar ko, però efectivament descarregava...Dimarts de nou a la fisio, i pam! vam trobar el eslabon perdido! remenant, vaig veure la padrina, i resulta que existeix una cosa que es diu "tensor de fascia lata" i que fa un mal...maco de collons.
I estava enganxat enganxat i més... i per colmo el dret vale, però l'esquerra era espectacular...
Prescripció doncs, repòs relatiu, nedar sí i la resta anar provant, però sobretot ESTIRAAARR!!
Quan em va preguntar, "ja estires??" ostia, no vaig saber que respondre, i és que jo estirava, sí, estirava moolt, però mirant enrera no veia l'últim cop, i és que des que sóc al club, suposo que el fet d'estar amb tots, és inevitable que es perdin les bones costums, i en pro de nous aprenentatges en descuidis d'altres. Però nunca mais!!
Avui he tornat a anar-hi, i diu, "no, avui mirare'm cadera, cal mirar-ho tot" i jolin...després de remenar de nou, hem arribat a un altre punt, al gluti, i ala! a apretar... i jo aguantant, tot i més...perquè estic convençuda que si tic prou grillada per haver-me ficat en tot això he de ser prou valenta per suportar el que em comporti...
demà hi torno...a veure...
La tornada tirava tant, tot i ser baixada que no podia gairebé pedalar amb la cama dreta. En arribar a Granollers ansiava el gel...
L'endemà persistia la molèstia, i estava preocupada que no fos el genoll i un principi de condromalacia rotuliana, que ja m'havia tingut parada quan tenia 16 anys, més de mig any.
Posat a buscar en ple mes d'agost un fisio...jijiji, finalment vaig optar per la via fàcil i vaig anar a la fisio del club. L'endemà ja tenia hora, i vaig arribar jinyailla...La fisio em va mirar, remirar, i descartats els meniscs i la rotula, ja respirava més tranquila, però continuava sense saber que coi tenia. Finalment va determinar que els cuadriceps, les vetes internes estaven sobrecarregades...
i em pregunta? t'has fet mai un massatge de descarrega?? i jo "i ezo ke é lo que é?"
Amb la intensitat dels entrenaments les sobrecarregues estan a l'ordre del dia, i descobreixes músculs que ni coneixies, i el millor, quan te'ls toques, ups! fan mal!
Dilluns el famós massatge, em va deixar ko, però efectivament descarregava...Dimarts de nou a la fisio, i pam! vam trobar el eslabon perdido! remenant, vaig veure la padrina, i resulta que existeix una cosa que es diu "tensor de fascia lata" i que fa un mal...maco de collons.
I estava enganxat enganxat i més... i per colmo el dret vale, però l'esquerra era espectacular...
Prescripció doncs, repòs relatiu, nedar sí i la resta anar provant, però sobretot ESTIRAAARR!!
Quan em va preguntar, "ja estires??" ostia, no vaig saber que respondre, i és que jo estirava, sí, estirava moolt, però mirant enrera no veia l'últim cop, i és que des que sóc al club, suposo que el fet d'estar amb tots, és inevitable que es perdin les bones costums, i en pro de nous aprenentatges en descuidis d'altres. Però nunca mais!!
Avui he tornat a anar-hi, i diu, "no, avui mirare'm cadera, cal mirar-ho tot" i jolin...després de remenar de nou, hem arribat a un altre punt, al gluti, i ala! a apretar... i jo aguantant, tot i més...perquè estic convençuda que si tic prou grillada per haver-me ficat en tot això he de ser prou valenta per suportar el que em comporti...
demà hi torno...a veure...
amants de la bicicleta de carretera...
Estic llegint Mi querida bicicleta, relatos de ciclismo de Holanda y España, llibre de format petit quasi conte, on diferents persones del món del ciclisme narren les seves experiències des d'òptiques diverses però amb tendresa i respecte com a denominador comú.
Sovint quan un està posat en un tema no para de veure elements que el reafirmen en la realitat que l'envolta, i suposo que d'aquesta manera aquest llibre em va trobar a mi en una llibreria d'antic de Gràcia, i com el seu botiguer m'animava per endur-me'l insistint en ser una joia, mentre xerràvem emocionats sobre el Tour i la passada per Barcelona.
(http://experimentamagazine.blogspot.com/2009/06/mi-querida-bicicleta.html)
Tenia raó, és una JOIA. Entre les seves pàgines i encara no l'he acabat, m'he entristit amb l'accident dels bessons Ochoa, i he donat voltes en bici pel Londres de fa uns 20 anys i he descobert com un personatge de la mida de Hemingway era un apassionat de la bici, com també de l'escriptura i de l'alcohol. Aquí va una mostra en les seves paraules:
"...pedaleando se aprecian mejor los contornos del país, porque uno primero sube las cuestas bañado en sudor y luego las desciende dejándose deslizar por ellas. De ese modo, el ciclista recuerda las pendientes tal como son, mientras el automovilista sólo le impreionan las colinas de considerable altura".
Tot plegat em fa pensar en la meva relació amb la bicicleta, doncs encara recordo com vaig aprendre amb la meva BH petita, granate, i de la mà del meu pare, que em deia que no tingués por i mirés endavant... i pum, ja hi era pedalejant sola mirant cap a una taca de la paret... i després seguint al meu cosí, decidida però morta de por, per tarteres, carreteres on ben segur ara no hi passaria...
I després en vaig anar tenint però entre robatoris, que et fas "gran"..., i als 20 anys tornava a tenir-ne una i creuava Barcelona de Glòries a Zona Universitària...fins que me la van tornar a robar... i alguna altre cosa per l'estil...
Poc em pensava quan em vaig comprar la bicicleta, amb respecte i neguit, m'arribaria a aportar tant...i es convertiria en companya inseparables de fatigues...
Anant en bicicleta, sents i creues paisatges i viatges en cada sortida i et recrees en cada indret i recordes cada desnivell, forat i detall de la carretera, i tornes a fer-la i hi retrobes nous racons, igual però diferent, desgastades, noves, cansades, pujades, amb corves... la mateixa carretera però sense ser la mateixa, una mica com Heràclit i el seu riu...
diumenge, 16 d’agost del 2009
sempre hi ha una primera vegada...a terra!
Dissabte vaig fer sortida amb la bici des de Ferran a Salomó, uns 30 km.
LA idea era fer algo suau, per comprovar que les cames responien i analitzar amb deteniment la pedalada, tot i que no sabia el relleu ni com estaria el paviment.
Vaig sortir a mig gas, provant i notant la musculatura, costava però no feia mal... Vaig anar mirant i provant i estic convençuda que la sobrecarrega va néixer per una mala posició quan faig denivell de pujada, i efectivament així era, tanco puntes cap a dins...si bé ara amb les cales costa més, però la intenció és suficient perque el pes es reparteixi malament... Estem en el de sempre, anar en bicicleta ho pot fer tothom però clar quan t'hi poses i augmentes assiduitat la cosa canvia...i cal parar atenció...reaprendre a anar en bici!
Vaig gaudir molt, travessant vinyes, camps i muntanyetes, entre petits pobles engalanats de festa major i algun cotxe despistat... L'estat de la carretera, que per la meva mala sort, era pujada gairebé constant, suau però constant... estava molt descuidada, plena de pedaços i parxes... i en un revol, de pujada, trencat per tot arreu, clac! es va clavar la roda, i jo amb ella a terra...passaven cotxes i tothom parat...però res, no m'havia fet res... per sort! les cales van saltar super fàcil i espolsada i amunt de nou!
En calent però tot passa, l'endemà fent recomte i mirant-me m'anava descobrint blaus diversos, amb el que em costa que em sortin (per tant la ostia debia ser maca...) sobretot un a la cama, ben a propet d'on em fa mal...i la cadera... però ja passarà.
El que em sap més greu és que mirant la bixi, se m'ha torçat lleugerament el manillar, i alguna mini rallada...dilluns de nou al mecànic...
suposo que aquestes coses, passen...
LA idea era fer algo suau, per comprovar que les cames responien i analitzar amb deteniment la pedalada, tot i que no sabia el relleu ni com estaria el paviment.
Vaig sortir a mig gas, provant i notant la musculatura, costava però no feia mal... Vaig anar mirant i provant i estic convençuda que la sobrecarrega va néixer per una mala posició quan faig denivell de pujada, i efectivament així era, tanco puntes cap a dins...si bé ara amb les cales costa més, però la intenció és suficient perque el pes es reparteixi malament... Estem en el de sempre, anar en bicicleta ho pot fer tothom però clar quan t'hi poses i augmentes assiduitat la cosa canvia...i cal parar atenció...reaprendre a anar en bici!
Vaig gaudir molt, travessant vinyes, camps i muntanyetes, entre petits pobles engalanats de festa major i algun cotxe despistat... L'estat de la carretera, que per la meva mala sort, era pujada gairebé constant, suau però constant... estava molt descuidada, plena de pedaços i parxes... i en un revol, de pujada, trencat per tot arreu, clac! es va clavar la roda, i jo amb ella a terra...passaven cotxes i tothom parat...però res, no m'havia fet res... per sort! les cales van saltar super fàcil i espolsada i amunt de nou!
En calent però tot passa, l'endemà fent recomte i mirant-me m'anava descobrint blaus diversos, amb el que em costa que em sortin (per tant la ostia debia ser maca...) sobretot un a la cama, ben a propet d'on em fa mal...i la cadera... però ja passarà.
El que em sap més greu és que mirant la bixi, se m'ha torçat lleugerament el manillar, i alguna mini rallada...dilluns de nou al mecànic...
suposo que aquestes coses, passen...
dijous, 13 d’agost del 2009
habemus cales...!!
Ahir em vaig posar les cales i pedals automàtics, al fin!! Ha costat, però no tant... sortint de treballar cap a Granollers, dinar migdiadeta i a punt per dur la bixi al mecànic...
Tot un debat el tema pedals, però finalment he optat per unes Look Keo, orientada pels expertos... però fet i fet és un merder igual, una pasta i mil i un models...He optat per aquestes per pes, per estètica, són blanques i perque algo m'havia de posar, jijiji.
Un cop posades, calia provar-les, i ja ensurt inicial doncs primera prova no les podia posar, i és que estaven a tope de fort i no de fluix...jijiji Finalment apa! al carrer, farola que te crio, i a practicar...i jo que volia sortir tant si com no, i la veu de l'experiència anava dient "neus, prova primer, treu i posa, que si els semàfors, que si les frenades, que si amb calma..." Santa paciència que tenen alguns...jijiji, s'agraeix. Suposo que sempre hi ha una primera vegada...
Després d'unes proves, tenia tant clar que cauria que vaig decidir-me a arrencar, i provant provant vaig descobrir que no queia, que podia fer la pedalada d'una i enganxar l'altre quan pogués...i per sorpresa total! treure-les era un plis.
Un cop posats en matèria, creuar-se tot Granollers i tots els semàfors del món, pos ajuda, i clar, anar parant i arrencant...kin riure! I apa, direcció Sant Feliu Codines, vam creuar les Franqueses, Canovelles, la Garriga, l'Ametlla del Vallès... el paisatge impressionant preciós, la diversitat catalana és un fet, i cada dia em reafirmo...
L'estat de la carretera prou bo, però els cotxes anaven follats... finalment varem empinar el "portet" de marres, d'abans de St.Feliu, i deunido, primer vaig necessitar un bon rato per centrar-me doncs, el paisatge era tan xulo que em despistava i claro, encara em foteria de cap, no tenia ulls per veure-ho tot. Ara de seguida vaig adonar-me que hi havia de posar tots els sentits i més, entre curves, desnivell constant, cotxes (com un cafre que anava fent ralies, per matar-se) i anar sentint, "va que anem a bon ritme, segueix..segueix..." jajajajaa molt bo! m'entrava la risa i claro! perdia la força...
Al final però si la vaig perdre de debò doncs, com ja m'havia passat dissabte i la molèstia al genoll, ahir feia un mal més que important, com una corda de violí, on passa la corrent... i els dos últims km apretava de valent el dolor i menguava la força...uix uix
Aigua fresqueta a la font de St Feliu i baixada, una canya, aprenent a fer curves, que en mi linea les feia del revés, sort dels que en saben...jajajaj i cap a Granollers... tot molt bé, però el genoll ja stava tocat i les poques pujades les vaig haver de fer pedalant amb l'esquerra...
Arribats a Granollers, vam anar a veure la representació estival dels triatletes del CTG, i comentar la jugada... (i jo con esas pintas, i pensant, fijo que ara al marxar, caic...però per sort i per decepció d'un altre, no vaig caure...ue!!).
All in all, sortideta preciosa de 50 km, estrena de cales superant tota expectativa, i en bona companyia! what else can I ask for?
(tema genoll, tinc hora a la fisio aviam que, creu-ho els dits per a que no sigui res...)
Tot un debat el tema pedals, però finalment he optat per unes Look Keo, orientada pels expertos... però fet i fet és un merder igual, una pasta i mil i un models...He optat per aquestes per pes, per estètica, són blanques i perque algo m'havia de posar, jijiji.
Un cop posades, calia provar-les, i ja ensurt inicial doncs primera prova no les podia posar, i és que estaven a tope de fort i no de fluix...jijiji Finalment apa! al carrer, farola que te crio, i a practicar...i jo que volia sortir tant si com no, i la veu de l'experiència anava dient "neus, prova primer, treu i posa, que si els semàfors, que si les frenades, que si amb calma..." Santa paciència que tenen alguns...jijiji, s'agraeix. Suposo que sempre hi ha una primera vegada...
Després d'unes proves, tenia tant clar que cauria que vaig decidir-me a arrencar, i provant provant vaig descobrir que no queia, que podia fer la pedalada d'una i enganxar l'altre quan pogués...i per sorpresa total! treure-les era un plis.
Un cop posats en matèria, creuar-se tot Granollers i tots els semàfors del món, pos ajuda, i clar, anar parant i arrencant...kin riure! I apa, direcció Sant Feliu Codines, vam creuar les Franqueses, Canovelles, la Garriga, l'Ametlla del Vallès... el paisatge impressionant preciós, la diversitat catalana és un fet, i cada dia em reafirmo...
L'estat de la carretera prou bo, però els cotxes anaven follats... finalment varem empinar el "portet" de marres, d'abans de St.Feliu, i deunido, primer vaig necessitar un bon rato per centrar-me doncs, el paisatge era tan xulo que em despistava i claro, encara em foteria de cap, no tenia ulls per veure-ho tot. Ara de seguida vaig adonar-me que hi havia de posar tots els sentits i més, entre curves, desnivell constant, cotxes (com un cafre que anava fent ralies, per matar-se) i anar sentint, "va que anem a bon ritme, segueix..segueix..." jajajajaa molt bo! m'entrava la risa i claro! perdia la força...
Al final però si la vaig perdre de debò doncs, com ja m'havia passat dissabte i la molèstia al genoll, ahir feia un mal més que important, com una corda de violí, on passa la corrent... i els dos últims km apretava de valent el dolor i menguava la força...uix uix
Aigua fresqueta a la font de St Feliu i baixada, una canya, aprenent a fer curves, que en mi linea les feia del revés, sort dels que en saben...jajajaj i cap a Granollers... tot molt bé, però el genoll ja stava tocat i les poques pujades les vaig haver de fer pedalant amb l'esquerra...
Arribats a Granollers, vam anar a veure la representació estival dels triatletes del CTG, i comentar la jugada... (i jo con esas pintas, i pensant, fijo que ara al marxar, caic...però per sort i per decepció d'un altre, no vaig caure...ue!!).
All in all, sortideta preciosa de 50 km, estrena de cales superant tota expectativa, i en bona companyia! what else can I ask for?
(tema genoll, tinc hora a la fisio aviam que, creu-ho els dits per a que no sigui res...)
dimarts, 11 d’agost del 2009
el meu "duatló" sprint particular...
Ahir tenia la ferma idea de començar amb els entrenaments de nou, al meu aire, i prendre consciència i conexiement de les meves capacitats, doncs darrerament n'havia perdut una mica l'enfoc.
Per variar se m'havia fet tard, i no em decidia entre anar a córrer o nedar, finalment vaig preparar-me les coses volant i vaig agafar la moto cap a la carretera de les aigües. Massa temps ja feia sense haver-hi pujat...
Ja eren més de les nou i no sabia quanta estona em quedaria de llum, però em vaig posar a córrer...sense escalfar, però contenta, el vent bufava, la nit jeia sobre Barcelona, mar de llums... a ritme de jazz... El camí es veia, però els revolts interiors ja costaven, endevinaves a figures que et creuaves,,,
Vaig arribar fins a la balla, que deuen ser uns 3 km, i vaig girar cua doncs ja no em creuava amb ningú de feia una estona...al primer revolt ja vaig intuir el que seria la tornada, un endevinar, aquella sensació de cangueli i diversió...i que saps que no hauries d'estar fent, com quan ets petit...i corres, i és que no es veia res... als revolts interiors, el bosc per companyia i no veia ni el terra...la fosca i prou. Conscient que podia fins i tot caure...però vaig córrer i córrer, de nou trobar-me persones em vaig asserenar...mig rient però pensant que no havia de ser allà...
Ja de nou al parking, prenc la moto i cap a les Bernat aviam si encara arribava a poder fer unes piscines, sprint personal de creuar Barcelona de muntanya a muntanya, i bingo, les 22.25! Vaig canviar-me casi com en una transició i cap a l'aigua. Com ja no calia escalfar i anava tard, em vaig posar a fer els mil, per veure que tal, i ho vaig fer, molt a gust, sinó fos per les ulleres que decididament he de jubilar... A 10 min de les 23, ja saltava fora de l'aigua doncs tancaven, em dutxo de nou en un segon, surto i veient la passivitat dels altres usuaris, pregunto al taulell hora de tancament, per la meva sorpresa, les 24h. L'apunt divertit de la nit.
All in all, però sensació moolt positiva i satisfeta. Ara tinc ganes de provar el 1500 del tiron i aviam què tal...ah i també sta pendent els 20km corrent. jijijiji anar-hi anant...
Per variar se m'havia fet tard, i no em decidia entre anar a córrer o nedar, finalment vaig preparar-me les coses volant i vaig agafar la moto cap a la carretera de les aigües. Massa temps ja feia sense haver-hi pujat...
Ja eren més de les nou i no sabia quanta estona em quedaria de llum, però em vaig posar a córrer...sense escalfar, però contenta, el vent bufava, la nit jeia sobre Barcelona, mar de llums... a ritme de jazz... El camí es veia, però els revolts interiors ja costaven, endevinaves a figures que et creuaves,,,
Vaig arribar fins a la balla, que deuen ser uns 3 km, i vaig girar cua doncs ja no em creuava amb ningú de feia una estona...al primer revolt ja vaig intuir el que seria la tornada, un endevinar, aquella sensació de cangueli i diversió...i que saps que no hauries d'estar fent, com quan ets petit...i corres, i és que no es veia res... als revolts interiors, el bosc per companyia i no veia ni el terra...la fosca i prou. Conscient que podia fins i tot caure...però vaig córrer i córrer, de nou trobar-me persones em vaig asserenar...mig rient però pensant que no havia de ser allà...
Ja de nou al parking, prenc la moto i cap a les Bernat aviam si encara arribava a poder fer unes piscines, sprint personal de creuar Barcelona de muntanya a muntanya, i bingo, les 22.25! Vaig canviar-me casi com en una transició i cap a l'aigua. Com ja no calia escalfar i anava tard, em vaig posar a fer els mil, per veure que tal, i ho vaig fer, molt a gust, sinó fos per les ulleres que decididament he de jubilar... A 10 min de les 23, ja saltava fora de l'aigua doncs tancaven, em dutxo de nou en un segon, surto i veient la passivitat dels altres usuaris, pregunto al taulell hora de tancament, per la meva sorpresa, les 24h. L'apunt divertit de la nit.
All in all, però sensació moolt positiva i satisfeta. Ara tinc ganes de provar el 1500 del tiron i aviam què tal...ah i també sta pendent els 20km corrent. jijijiji anar-hi anant...
dissabte, 8 d’agost del 2009
1a sortida en bici amb els nenos del club, 86 km fins a Gelida
Avui hem sortit amb els nens i nenes del club, jo no les tenia totes, doncs de fa uns dies estic marejada a tothora i la panxa de bon matí ja bellugava. Però al final m'he decidit pensant, que si m'indisposava feia mitja volta i cap a casa.
Ens hem trobat amb la Goedle i l'Aleix a Plaça Espanya a les 9.15, massa tard perquè el sol ja apretava. Després hem anat a trobar en Dani, l'Óscar, en Jordi i en Justin.
Hem enfilat direcció Castelldefels i després direcció interior. Ja d'entrada tenia clar que acostumada a anar sola, o de dos, em seria ben estrany, però anàvem xerrant i em sentia a gust.
Anàvem a bon ritme però sense apretar, cosa que agraia profundament... hem anat fent via fins a Martorell, el sol no ens deixava i el vent per més inri també bufava...ja hi erem tots...
El pobre Justin ha punxat per segona vegada doncs ja sortint de casa també, i ens hem parat a ajudar-lo. MEntrestant hem fet un parell de sèries lo qual a mi em venia de nou, però ha estat bé i la xixarra passava millor.
Hem seguit i la carretera anava canviant, i pujant, curves, desnivells, curts, però desnivells...amb tot hem anat fent camí fins a Gelida. Els últims 5 km jo anava darrera, i és que seguir seguia i a gust, però és una obvietat que les meves cames encara no tiren com les destos...però tot arribarà.
Ens hem fet un honor a Gelida amb un esmorzar en una terrasseta, genial, sinó fos, que al parar-nos per decidir que feiem, he baixat malament de la bici, i al venir un cotxe i tal l'he moguda i m'he clavat un parell de dents del plat...i anava sagnant...res greu, però tocava la pera.
Ja amb la panxa plena, i després d'uns bons riures, de baixada, i molt millor, per les curves, i baixant...sinó fos que cap a Martorell, el vent havia girat i ANAVA DE CARA!! quina tocada de collons...ostia, era superempipador...i estos ens deien de posar-nos darrera per xupar roda i fer de paravent, lo qual s'agraïa, però com no estic gens acostumada a xupar roda, em complicava un poc l'existència...
Finalment ens hem anat apropant a Barcelona i anàvem seguint, però jo he abaixat una mica el ritme doncs notava les cames, i tot i dir-los que tiréssin seguien per ahi...Certament cal dir que se m'ha fet superraro tantes atencions, acostumada a anar sola, en tot moment t'avisaven de forats, canvi de terreny, semàfors...molt macos, però raro...serà que no hi estic acostumada.
Ja poc a poc hem arribat a Barcelona i el vent ha anat marxant per fi, arribada a Gran Via i cadascú cap a casa, sinó fos qu ehem quedat per anar a la piscina a la tarda...aix Deu stan ben sonats!! jajaj però ha estat genial, uns banyitos, jo que anava convençuda a no nedar he acabat a l'aigua i nedant! però algun ha fet l'entreno sencer, jijiji molt divertit, algun altre però les cames no l'han deixat i s'ha quedat a casa roncejant.
Parlant de cames, les meves remuguen, però sensació general molt satisfeta, contenta, i és que he tirat i m'ho he passat molt bé!
Ens hem trobat amb la Goedle i l'Aleix a Plaça Espanya a les 9.15, massa tard perquè el sol ja apretava. Després hem anat a trobar en Dani, l'Óscar, en Jordi i en Justin.
Hem enfilat direcció Castelldefels i després direcció interior. Ja d'entrada tenia clar que acostumada a anar sola, o de dos, em seria ben estrany, però anàvem xerrant i em sentia a gust.
Anàvem a bon ritme però sense apretar, cosa que agraia profundament... hem anat fent via fins a Martorell, el sol no ens deixava i el vent per més inri també bufava...ja hi erem tots...
El pobre Justin ha punxat per segona vegada doncs ja sortint de casa també, i ens hem parat a ajudar-lo. MEntrestant hem fet un parell de sèries lo qual a mi em venia de nou, però ha estat bé i la xixarra passava millor.
Hem seguit i la carretera anava canviant, i pujant, curves, desnivells, curts, però desnivells...amb tot hem anat fent camí fins a Gelida. Els últims 5 km jo anava darrera, i és que seguir seguia i a gust, però és una obvietat que les meves cames encara no tiren com les destos...però tot arribarà.
Ens hem fet un honor a Gelida amb un esmorzar en una terrasseta, genial, sinó fos, que al parar-nos per decidir que feiem, he baixat malament de la bici, i al venir un cotxe i tal l'he moguda i m'he clavat un parell de dents del plat...i anava sagnant...res greu, però tocava la pera.
Ja amb la panxa plena, i després d'uns bons riures, de baixada, i molt millor, per les curves, i baixant...sinó fos que cap a Martorell, el vent havia girat i ANAVA DE CARA!! quina tocada de collons...ostia, era superempipador...i estos ens deien de posar-nos darrera per xupar roda i fer de paravent, lo qual s'agraïa, però com no estic gens acostumada a xupar roda, em complicava un poc l'existència...
Finalment ens hem anat apropant a Barcelona i anàvem seguint, però jo he abaixat una mica el ritme doncs notava les cames, i tot i dir-los que tiréssin seguien per ahi...Certament cal dir que se m'ha fet superraro tantes atencions, acostumada a anar sola, en tot moment t'avisaven de forats, canvi de terreny, semàfors...molt macos, però raro...serà que no hi estic acostumada.
Ja poc a poc hem arribat a Barcelona i el vent ha anat marxant per fi, arribada a Gran Via i cadascú cap a casa, sinó fos qu ehem quedat per anar a la piscina a la tarda...aix Deu stan ben sonats!! jajaj però ha estat genial, uns banyitos, jo que anava convençuda a no nedar he acabat a l'aigua i nedant! però algun ha fet l'entreno sencer, jijiji molt divertit, algun altre però les cames no l'han deixat i s'ha quedat a casa roncejant.
Parlant de cames, les meves remuguen, però sensació general molt satisfeta, contenta, i és que he tirat i m'ho he passat molt bé!
dijous, 6 d’agost del 2009
de vacancetes...
Ja tornem a ser aquí...els giravolts per Croàcia s'han acabat, i han anat molt i molt bé. Allò és preciós, muntanya, mar, illes, parcs naturals, aigua, ciutats de pedra blanca plenes d'història, ferris, cotxito...
Tot va ser fruit de la improvització i el anar fent i ens va sortir prou bé, no no, molt bé!! Hem gaudit molt i fet mil coses a més de descansar.
Com era d'esperar, he aprofitat per seguir fent cosetes però amb més calma.
Ja l'endemà d'arribar ens va faltar temps per anar a córrer per Dubrovnik, ciutat preciosa vora el mar, i mai hauria pensat que seria una manera tan xula de fer turisme, després dutxeta i cap a la platja...Hem corregut dia si dia no, i sensacions bones tot i que als matins, és diferent, et vas despertant... però prefereixo el vespre. He aprofitat per treballar pujades, doncs la recta escassejava, quan no em perdia i apereixia saltant rocs, pedres i balles varies...
El millor va ser el dia que érem a Plitvice, on hi ha el parc natural més impresionant que he vist mai, i després de passar-nos la tarda jaient al llit i veient els mundials de Roma de piscina, estava que no cabia...I vaig anar a córrer, tot i haver-hi anat al matí, però ara em bullia la sang...i pum en un segon ja era fora...Érem en un petit poble, de cases disperses pels volts del camí i ple de camps... vaig córrer i córrer fins que es va acabar el camí, i llavors el bosc, enmig del no res, i després per camps amb la posta de sol ... ràpid ràpid, treient-ho tot...i va ser genial!!
També hem nedat per l'Adriàtic, afinant moviments, i acostumant-me a aigües diverses, a no saber que hi ha al fons, i de nedar per les boies...Fins i tot la Siki em va grabar amb la idea de veure'm i poder pendre consciència per treballar la tècnica.
A la illa de Brac vam llogar bicicletes de muntanya, i sort que n'eren, perquè vam acabar depujades i baixades fins al capdamunt...sota un sol abrassador...com tots els dies...
Ara ja de nou per casa, fent escapadetes i el trasto, miraré d'anar reprenent els entrenos sin prissa però sin pausa...
diumenge, 26 de juliol del 2009
reflexions pre-vacances...
Sóc a dues hores d'agafar d'anar a l'aeroport, marxem a Croàcia amb la Siki de vacancetes, i en tinc moltes ganes! (bambes i ulleres a la bossa, jijiji)
Tot i la última hora, els nervis i les presses clàssics, no volia marxar sense fer una petita reflexió sobre les darreres setmanes.
Miro enrera, des que em vaig posar ja no a córrer, sinó des del dia que vaig entrar a les Bernat Picornell, i no m'equivocava quan deia que seria una segona casa... Sembla que fos ahir i ja de tot plegat en fa un parell de mesos, i la tònica habitual ha estat satisfacció, superació i alegria...
Estic certament molt satisfeta, em sento plena, no únicament pel triatló sinó perquè començo a entendre el "mente sana in corpore sano", des que corro que no he fet més que sumar, no perque abans no ho fes sinó perquè he agafat la confiança necessària, l'energia i la perseverància, el respectar el ritme de les coses i no forçar...com dic tot plegat no ho he après unicament amb l'esport però és un tot, el sentir-te capaç, sense pors ni recances, però amb humilitat i consciència...el jugar, el saber-te evolucionar...
He estat entrenant al club, i lluny de sentir-ho una obligació, és un autèntic plaer, no sento que m'hagi canviat tant la vida sinó que recupero sensacions de fa molts anys com quan entrenàvem amb l'equip de bàsquet, hores i hores i resultats, però llavors era un pertànyer, una familia, una lluita, un voler i doldre ...i ara en canvi em sento lliure, sense obligacions però si moltes ganes de millorar dia a dia, poc a poc, fruit de l'autobservació, de prendre consciència...
No cal dir que he nedat més en mes i mig que en tota la meva vida, i amb un somriure als llavis penso que ha valgut la pena, que a mida que vaig aprenent més ganes tinc de millorar, i busco vies per fer-ho, desde fregint al pobre Joan (entrenador) a preguntes com nedant a mar, o fent exercicis específics...però quan ets a l'aigua i et fons en el moviment i flueixes...no es pot descriure... No cal dir que l'únic repte és la millor i que la competitivitat no té cabuda en tot el que explico, és aquesta suposo part de la gràcia.
Sobre el córrer, certament he baixat el ritme, o he canviat la manera, les sessions de grup i la resta han ocupat el lloc de les sortides en solitari sense rumb fix...però que vull recuperar, ho enyoro però poc a poc...
De la bici, què dir, poc em pensava quan me la mirava a la botiga apunt de dur-la a casa que m'acabaria enganxant així, ha estat una sorpresa molt positiva, enriquidora i que tot just comença. He sortit a hores d'ara uns 6 cops, i cadascun diferent per les sensacions i experiències, però avui que he anat acompanyada, i m'han guiat en els canvis, he vist tot el que encara em queda...però he tingut la increible sensacio d'anar a 52km per hora...sensacional!!
Resumint doncs, valoració més que positiva, però com ja deia Sòcrates, "només sé que no sé res"...vinc a dir que quan tot just comences a enterar-te de com va el tema...te n'adones de la immensitat de coses que et queden per aprendre i millorar, però justament aquesta n'és la gràcia.
És una nova vessant de la meva vida, que m'omple i m'enriqueix, i lluny de solapar-se amb d'altres, les complementa!!, m'acosta noves persones i d'altres que m'acompanyen pel camí des del primer dia...a tots n'estic molt agraïda.
Anar-hi anant!! m'agrada...
Tot i la última hora, els nervis i les presses clàssics, no volia marxar sense fer una petita reflexió sobre les darreres setmanes.
Miro enrera, des que em vaig posar ja no a córrer, sinó des del dia que vaig entrar a les Bernat Picornell, i no m'equivocava quan deia que seria una segona casa... Sembla que fos ahir i ja de tot plegat en fa un parell de mesos, i la tònica habitual ha estat satisfacció, superació i alegria...
Estic certament molt satisfeta, em sento plena, no únicament pel triatló sinó perquè començo a entendre el "mente sana in corpore sano", des que corro que no he fet més que sumar, no perque abans no ho fes sinó perquè he agafat la confiança necessària, l'energia i la perseverància, el respectar el ritme de les coses i no forçar...com dic tot plegat no ho he après unicament amb l'esport però és un tot, el sentir-te capaç, sense pors ni recances, però amb humilitat i consciència...el jugar, el saber-te evolucionar...
He estat entrenant al club, i lluny de sentir-ho una obligació, és un autèntic plaer, no sento que m'hagi canviat tant la vida sinó que recupero sensacions de fa molts anys com quan entrenàvem amb l'equip de bàsquet, hores i hores i resultats, però llavors era un pertànyer, una familia, una lluita, un voler i doldre ...i ara en canvi em sento lliure, sense obligacions però si moltes ganes de millorar dia a dia, poc a poc, fruit de l'autobservació, de prendre consciència...
No cal dir que he nedat més en mes i mig que en tota la meva vida, i amb un somriure als llavis penso que ha valgut la pena, que a mida que vaig aprenent més ganes tinc de millorar, i busco vies per fer-ho, desde fregint al pobre Joan (entrenador) a preguntes com nedant a mar, o fent exercicis específics...però quan ets a l'aigua i et fons en el moviment i flueixes...no es pot descriure... No cal dir que l'únic repte és la millor i que la competitivitat no té cabuda en tot el que explico, és aquesta suposo part de la gràcia.
Sobre el córrer, certament he baixat el ritme, o he canviat la manera, les sessions de grup i la resta han ocupat el lloc de les sortides en solitari sense rumb fix...però que vull recuperar, ho enyoro però poc a poc...
De la bici, què dir, poc em pensava quan me la mirava a la botiga apunt de dur-la a casa que m'acabaria enganxant així, ha estat una sorpresa molt positiva, enriquidora i que tot just comença. He sortit a hores d'ara uns 6 cops, i cadascun diferent per les sensacions i experiències, però avui que he anat acompanyada, i m'han guiat en els canvis, he vist tot el que encara em queda...però he tingut la increible sensacio d'anar a 52km per hora...sensacional!!
Resumint doncs, valoració més que positiva, però com ja deia Sòcrates, "només sé que no sé res"...vinc a dir que quan tot just comences a enterar-te de com va el tema...te n'adones de la immensitat de coses que et queden per aprendre i millorar, però justament aquesta n'és la gràcia.
És una nova vessant de la meva vida, que m'omple i m'enriqueix, i lluny de solapar-se amb d'altres, les complementa!!, m'acosta noves persones i d'altres que m'acompanyen pel camí des del primer dia...a tots n'estic molt agraïda.
Anar-hi anant!! m'agrada...
dilluns, 20 de juliol del 2009
CLUB TRIATLÓ BERNAT PICORNELL
Els nens i les nenes guapos!!Hi ha absències fonamentals a la foto com la Goedele, la Joana i l'Albert...sniff
Tripicor: tant per explicar...to be continued...
divendres, 10 de juliol del 2009
apunts d'aigua
Continuo progressant i m'agrada, sento molta més comoditat, i poc a poc vaig implementant aprenentatges. L'angles del braç, la col·locació, la rotació sencera...
L'altre dia vam observar que el braç esquerra treballa infinitament millor que el dret, que quasi deixo immòbil, en part perquè respiro per l'esquerra i en part perquè no en tenia la menor consciència.
Avui però, fora d'entreno, al meu aire, he estat provant amb punt mort, sobretot del braç dret i oscilant, i certament el noto molt pesat, difícil. Hi he estat treballant una estona, de manera que tinc l'ombro divertit i fent palmes...
Ara però encara queda pendent el tema cames, que estic convençuda que pico més del que deuria i sobretot quan estic cansada el peu esquerra pica per lliure, amb la punta... aixx quantes coses per aprendre! sort que és anar-hi anant...
L'altre dia vam observar que el braç esquerra treballa infinitament millor que el dret, que quasi deixo immòbil, en part perquè respiro per l'esquerra i en part perquè no en tenia la menor consciència.
Avui però, fora d'entreno, al meu aire, he estat provant amb punt mort, sobretot del braç dret i oscilant, i certament el noto molt pesat, difícil. Hi he estat treballant una estona, de manera que tinc l'ombro divertit i fent palmes...
Ara però encara queda pendent el tema cames, que estic convençuda que pico més del que deuria i sobretot quan estic cansada el peu esquerra pica per lliure, amb la punta... aixx quantes coses per aprendre! sort que és anar-hi anant...
diumenge, 5 de juliol del 2009
Atalaia 10 km muntanya Vilanovapark
Ara em trobo reescrivint una crònica que va quedar al titner d'un dia que dificilment pot comtar-se en paraules.
De feia dies que marejava la Bala perquè anéssim a fer una cursa de muntanya i finalment vaig trobar aquesta, després de l'ensurt considerable quan va pensar que deia la de 21 km, ens vam apuntar a la de 10km conscients que no sabíem on ens ficavem.
Els dies anaven passant, i la calor anava augmentant fins que la setmana de la cursa Catalunya estava sota alarme d'ona de calor! ue! Jo a més en la meva línia habitual anava malfixada que era de matí i hores abans m'entero que és de tarda, a les 6, aix quin cap!
El gran dia ha arribat, em sento bé, tranquila, enfilo amb el cotxe cap a Vilanova on he quedat per dinar amb en David, i mengem uns plats de pasta fora de sèrie, tot xerrant...Ell no para de repetir-me, "uff ho tens clar això d'anar a córrer ara? amb aquesta calor?" i jo que sí, que sí i enfilo cap al camping. Arribo i de seguida apreix la Bala i en Penyi, que correrà la llarga tot i que està dubtór perque porta massa dies parat per una lesió, i la Bala sembla un belluguet, de nervis que li ballen.
Per adequar-nos al lloc i veure una mica que ens espera, li dic d'anar a rodar, i rodant casi ens perdem, obviem que la calor és brutal! i el camí que ens espera sec i pedregós.
Fins i tot l'organització avisa que cal veure aigua, han posat abituallaments per parar un tren, en la nostra 3 i pip, ja surten els de la llarga.
Nosaltre encara haurem d'esperar mitja horeta, foto sortida Penyi, excursió al lavabo i conyetes d'última hora.
Sortida, i ens hi posem! Només sortir del camping el primer pedregar, tiro i tiro, però els peus grinyolen, mentre que la Bala, acostumada a fer el cabra, grimpa qual Mogli i tira! I caminet estret, i més baixada, i quitate tu pa ponerme yo, i uixx qu eno hi cabem, i finalment es va desfent la gentada...
I comencen les pujades, som ben bé enmig d'apendre pel cul a mà esquerra, i és preciós, però aixeques el cap i només veus una pujada gradual cap al pic, i uns que paren i caminen, i una caloorr que abrassa... Jo vaig fent però costa, la calor ofega i decideixo deixar de preocupar-me'n i nar fent a ratets, a més es crea com un grup de 4 que ens avancem i retrocedim com passant-nos el relleu.
La Bala tira més que jo i de quan en quan la crido animant-la a seguir i ens saludem... dona vidilla perque certament a partir del 5è km allò cada cop és més solitari...
El camí està senyalitzat per llaços vermells de caixa catalunya als arbres, diseny punter, però més endavant amb la calorada cada cop costa més distingir plantes arbres i llaços i el que sigui...
Arriba un tram en què les plantes m'arriben al pit i aquí si que per primer cop em sento que no hi soc tota, corro i corro, sola, em sento una mica com a Trainspotting...i no m'espanto però duplico l'atenció... Els controllers que passem diuen que queda poc, i que som de les primeres...
Recupero a la Bala, i seguim, de nou un grupet, i la vaig veient i animant, entre riures i pestes de en quina hora ens vam fotre en el berenjenal este...
Ja però veiem que allò arriba al seu fi, repetim la part final, i endevinem l'arribada, ja de nou juntes a uns 200 metres la Bala em mira, em somriu i abans que es mogui ja endevino que apretarà, la molt... feia uns moments deia entrem juntes i tomba i que gira i es fot a apretar i jo també...total que entrem a la recta final fent una sprintada davant la sorpresa dels jutges...i creuem la meta, rient com a loques i cagant-me en la Bala,,,jijijj
Després de recuperar l'alè ens hidratem i comentem...deunidor, però ja ta, aconseguit...
Arriba una noia després nostra que ens demana pels crits d'ànim, i jo per varia aixeco la mà, i ella m'ho agraeix sobremanera, que l'han motivada molt,,,i que menys mal que sinó...
Somrients, concloem que bona feinaa, però hem de treballar més muntanya, sobretot jo per acostumar els peus als canvis...
Marxo corrent cap a VIlanova a buscar en David i el Vijazz de Vilafranca ens espera!!
fet i fet ha estat un dia genial!!
De feia dies que marejava la Bala perquè anéssim a fer una cursa de muntanya i finalment vaig trobar aquesta, després de l'ensurt considerable quan va pensar que deia la de 21 km, ens vam apuntar a la de 10km conscients que no sabíem on ens ficavem.Els dies anaven passant, i la calor anava augmentant fins que la setmana de la cursa Catalunya estava sota alarme d'ona de calor! ue! Jo a més en la meva línia habitual anava malfixada que era de matí i hores abans m'entero que és de tarda, a les 6, aix quin cap!
El gran dia ha arribat, em sento bé, tranquila, enfilo amb el cotxe cap a Vilanova on he quedat per dinar amb en David, i mengem uns plats de pasta fora de sèrie, tot xerrant...Ell no para de repetir-me, "uff ho tens clar això d'anar a córrer ara? amb aquesta calor?" i jo que sí, que sí i enfilo cap al camping. Arribo i de seguida apreix la Bala i en Penyi, que correrà la llarga tot i que està dubtór perque porta massa dies parat per una lesió, i la Bala sembla un belluguet, de nervis que li ballen.
Per adequar-nos al lloc i veure una mica que ens espera, li dic d'anar a rodar, i rodant casi ens perdem, obviem que la calor és brutal! i el camí que ens espera sec i pedregós.
Fins i tot l'organització avisa que cal veure aigua, han posat abituallaments per parar un tren, en la nostra 3 i pip, ja surten els de la llarga.
Nosaltre encara haurem d'esperar mitja horeta, foto sortida Penyi, excursió al lavabo i conyetes d'última hora.
Sortida, i ens hi posem! Només sortir del camping el primer pedregar, tiro i tiro, però els peus grinyolen, mentre que la Bala, acostumada a fer el cabra, grimpa qual Mogli i tira! I caminet estret, i més baixada, i quitate tu pa ponerme yo, i uixx qu eno hi cabem, i finalment es va desfent la gentada...
I comencen les pujades, som ben bé enmig d'apendre pel cul a mà esquerra, i és preciós, però aixeques el cap i només veus una pujada gradual cap al pic, i uns que paren i caminen, i una caloorr que abrassa... Jo vaig fent però costa, la calor ofega i decideixo deixar de preocupar-me'n i nar fent a ratets, a més es crea com un grup de 4 que ens avancem i retrocedim com passant-nos el relleu.
La Bala tira més que jo i de quan en quan la crido animant-la a seguir i ens saludem... dona vidilla perque certament a partir del 5è km allò cada cop és més solitari...
El camí està senyalitzat per llaços vermells de caixa catalunya als arbres, diseny punter, però més endavant amb la calorada cada cop costa més distingir plantes arbres i llaços i el que sigui...
Arriba un tram en què les plantes m'arriben al pit i aquí si que per primer cop em sento que no hi soc tota, corro i corro, sola, em sento una mica com a Trainspotting...i no m'espanto però duplico l'atenció... Els controllers que passem diuen que queda poc, i que som de les primeres...
Recupero a la Bala, i seguim, de nou un grupet, i la vaig veient i animant, entre riures i pestes de en quina hora ens vam fotre en el berenjenal este...
Ja però veiem que allò arriba al seu fi, repetim la part final, i endevinem l'arribada, ja de nou juntes a uns 200 metres la Bala em mira, em somriu i abans que es mogui ja endevino que apretarà, la molt... feia uns moments deia entrem juntes i tomba i que gira i es fot a apretar i jo també...total que entrem a la recta final fent una sprintada davant la sorpresa dels jutges...i creuem la meta, rient com a loques i cagant-me en la Bala,,,jijijj
Després de recuperar l'alè ens hidratem i comentem...deunidor, però ja ta, aconseguit...
Arriba una noia després nostra que ens demana pels crits d'ànim, i jo per varia aixeco la mà, i ella m'ho agraeix sobremanera, que l'han motivada molt,,,i que menys mal que sinó...
Somrients, concloem que bona feinaa, però hem de treballar més muntanya, sobretot jo per acostumar els peus als canvis...
Marxo corrent cap a VIlanova a buscar en David i el Vijazz de Vilafranca ens espera!!
fet i fet ha estat un dia genial!!
dimarts, 30 de juny del 2009
Nedant..., prenent mides
Arribo justa, encara són tots fora de l'aigua, comentant el cap de setmana...
Dubto de si podràs nedar, no tinc agulletes d'ahir, ni cap ombra a les cames, però em noto cansada, l'esquena, els trapezis grinyolen...
Em poso el gorro, i com m'he deixat la goma dels cabells demano ajuda i me'l poso com quan erem petits...quins records...
Ja som dins, comença escalfament, 500 m, 100 crol i 25 esquena, per variar tot i que em noto molt millor que els anteriors entrenos, els primers minuts sempre em costen... Poc a poc em vaig adonant com vaig implementant la tècncia apresa, i l'angle del braç en entrar a l'aigua, i les mans...
Seguim amb 600 de punt mort combinats, i anar fent, tot i que noto que cal treballar el braç esquerra, el sento pesat i costós...
I ara ve la sorpresa! avui hi ha un 800m, dic sorpresa quan ja no em sorprenc de res, més que res que ni m'ho plantejo, simplement "faig", perquè sinó pensaria que m'he begut l'enteniment, quan al llest de torn se li va acudir dir que eren 32 piscines... i a més amb crono.
Per sort, les fem en fila, de manera que van les nenes i jo, pobra Joana fins que no agafo la distància òptima amb els seus peus i les bombolles, no paro de tocar-la, i jo pensant:"s'estarà cagant en mi..." però no la vull perdre, doncs si em despenjo, segur que no arribo, o sí...
Anem fent, jo quan portem 10 deixo de comtar, em duu la inèrcia, i una sensació de fluïdesa que m'és nova, però m'encanta, vaig fent, crec que entre braçades em passa algun pensament, i de fons vaig dient:" segueix les bombolletes, neus...". Entretant, tinc una batalla oberta amb les ulleres, doncs la primera part entrava aigua a l'ull dret, i ara l'esquerra, passo de parar, i vaig fent, acabo nedant amb l'ull tancat...però no em molesta.
Segeuixo nedant, no tinc ni idea de quantes duem, però intueixo que més de la meitat, continuem, i de sobte em trobo a les nenes al mur, i penso:"uix, ja està" però tant m'era, i després la veu del Joan que diu: Neus 15 min i 20/30 ? no sé no l'he sentit però ja serveix de punt de sortida.
No em sento cansada, al contrari, és com si tot just comences a arrencar, quan més nedo millor em sento, i llavors toquen series de 100m. Fem piscina suau, i comencem.
Les fem rollo competició les tres a l'hora, i apreto... em sento bé, llàstima que sento que quan més cansada vaig més pico de peus però no és la via. Tiro i m'avanço, faig un temps de 2.01 els 100m.
Ja tenim un altra dada per treballar...
Les nines posen punt i final a l'entreno a la tercera serie, jo decideixo seguir i faig les dues restants. Em sento genial tot i cansada, però bensegur podria seguir.
Ho deixem aquí, tinc sopar i marxo pitant, i recomtant, hem nedat uns 2.500 m, deunido penso, però divendres, més!
Dubto de si podràs nedar, no tinc agulletes d'ahir, ni cap ombra a les cames, però em noto cansada, l'esquena, els trapezis grinyolen...
Em poso el gorro, i com m'he deixat la goma dels cabells demano ajuda i me'l poso com quan erem petits...quins records...
Ja som dins, comença escalfament, 500 m, 100 crol i 25 esquena, per variar tot i que em noto molt millor que els anteriors entrenos, els primers minuts sempre em costen... Poc a poc em vaig adonant com vaig implementant la tècncia apresa, i l'angle del braç en entrar a l'aigua, i les mans...
Seguim amb 600 de punt mort combinats, i anar fent, tot i que noto que cal treballar el braç esquerra, el sento pesat i costós...
I ara ve la sorpresa! avui hi ha un 800m, dic sorpresa quan ja no em sorprenc de res, més que res que ni m'ho plantejo, simplement "faig", perquè sinó pensaria que m'he begut l'enteniment, quan al llest de torn se li va acudir dir que eren 32 piscines... i a més amb crono.
Per sort, les fem en fila, de manera que van les nenes i jo, pobra Joana fins que no agafo la distància òptima amb els seus peus i les bombolles, no paro de tocar-la, i jo pensant:"s'estarà cagant en mi..." però no la vull perdre, doncs si em despenjo, segur que no arribo, o sí...
Anem fent, jo quan portem 10 deixo de comtar, em duu la inèrcia, i una sensació de fluïdesa que m'és nova, però m'encanta, vaig fent, crec que entre braçades em passa algun pensament, i de fons vaig dient:" segueix les bombolletes, neus...". Entretant, tinc una batalla oberta amb les ulleres, doncs la primera part entrava aigua a l'ull dret, i ara l'esquerra, passo de parar, i vaig fent, acabo nedant amb l'ull tancat...però no em molesta.
Segeuixo nedant, no tinc ni idea de quantes duem, però intueixo que més de la meitat, continuem, i de sobte em trobo a les nenes al mur, i penso:"uix, ja està" però tant m'era, i després la veu del Joan que diu: Neus 15 min i 20/30 ? no sé no l'he sentit però ja serveix de punt de sortida.
No em sento cansada, al contrari, és com si tot just comences a arrencar, quan més nedo millor em sento, i llavors toquen series de 100m. Fem piscina suau, i comencem.
Les fem rollo competició les tres a l'hora, i apreto... em sento bé, llàstima que sento que quan més cansada vaig més pico de peus però no és la via. Tiro i m'avanço, faig un temps de 2.01 els 100m.
Ja tenim un altra dada per treballar...
Les nines posen punt i final a l'entreno a la tercera serie, jo decideixo seguir i faig les dues restants. Em sento genial tot i cansada, però bensegur podria seguir.
Ho deixem aquí, tinc sopar i marxo pitant, i recomtant, hem nedat uns 2.500 m, deunido penso, però divendres, més!
divendres, 26 de juny del 2009
Vull una bici!!
Hi havia una vegada una noia que no se sap ben bé com, o potser perquè no podia ser d'una altra manera, es va fotre en un berenjenal tan gran que la va dur a voler-se comprar una bici...
I claro, una bici, direu, n'hi ha moltíssimes, però ves al Decathlon...
Però no, jo volia una BICI amb majúscules, de carretera... però de "voler a poder" s'havien de conjugar mooltes coses.
Després de comtar que els nens experts em donaries un cop de mà, i la obvietat que si volia algo millor m'espavilés sola, vaig decidir començar pel començament.
I me'n vaig anar a Probike, botiga de Viladomat, on sabia que tenien una gran oferta. Sabia que costaria i que era una introducció, però no parava de pensar "ten una licenciatura y posgrados" pa esto! Em van atendre molt bé, un tal Xavi, però llàstima hi havia pocs models i jo anava super peix.
Un altre dia em vaig posar a mirar per Internet i a mirar models segons els dits a Probike, com BH, igual que la meva primera bici! que tiemposs!!, una Canondale, i Trek.
També vaig mirar una botiga de Collblanc tot per catàleg, i vaig tornar a Biking on m'havien atès tant bé feia un temps. Aquí sí que vaig fer un curs accelerat, assessorament complet i indecisió entre una BH i una Scott, però ja eren palabras mayores.
Per sort, els amics "experts" finalment es decidiren a donar-me un cop de mà i assessorar-me segons la seva experiència. Total que entre uns i altres duia el cap com un timbal, però tard o d'hora m'havia d'acabar decidint.
Finalment dono gràcies, l'expert, em va trobar una bici a la Roca Bikes a Granollers, i apa! cap amunt falta gent!
Ja quedava poc on mirar, un cop has decidit ampliar cost per guanyar qualitat, és una mica, "hagan juego, señores!". La indecisió quedava entre la Scott, la qual m'agradava molt, quadre superbo, carbono, però perifèrics inferiors, ultegra, amb preu superior o la Specialized Allez compac, canvis shimano 105, carbono...
Uff uff que faig...i finalment va sonar la flauta i ja tenia LA bici!!
http://www.specialized.com/es/es/bc/SBCBkModel.jsp?sid=09Allez&eid=115
I claro, una bici, direu, n'hi ha moltíssimes, però ves al Decathlon...
Però no, jo volia una BICI amb majúscules, de carretera... però de "voler a poder" s'havien de conjugar mooltes coses.
Després de comtar que els nens experts em donaries un cop de mà, i la obvietat que si volia algo millor m'espavilés sola, vaig decidir començar pel començament.
I me'n vaig anar a Probike, botiga de Viladomat, on sabia que tenien una gran oferta. Sabia que costaria i que era una introducció, però no parava de pensar "ten una licenciatura y posgrados" pa esto! Em van atendre molt bé, un tal Xavi, però llàstima hi havia pocs models i jo anava super peix.
Un altre dia em vaig posar a mirar per Internet i a mirar models segons els dits a Probike, com BH, igual que la meva primera bici! que tiemposs!!, una Canondale, i Trek.
També vaig mirar una botiga de Collblanc tot per catàleg, i vaig tornar a Biking on m'havien atès tant bé feia un temps. Aquí sí que vaig fer un curs accelerat, assessorament complet i indecisió entre una BH i una Scott, però ja eren palabras mayores.
Per sort, els amics "experts" finalment es decidiren a donar-me un cop de mà i assessorar-me segons la seva experiència. Total que entre uns i altres duia el cap com un timbal, però tard o d'hora m'havia d'acabar decidint.
Finalment dono gràcies, l'expert, em va trobar una bici a la Roca Bikes a Granollers, i apa! cap amunt falta gent!
Ja quedava poc on mirar, un cop has decidit ampliar cost per guanyar qualitat, és una mica, "hagan juego, señores!". La indecisió quedava entre la Scott, la qual m'agradava molt, quadre superbo, carbono, però perifèrics inferiors, ultegra, amb preu superior o la Specialized Allez compac, canvis shimano 105, carbono...
Uff uff que faig...i finalment va sonar la flauta i ja tenia LA bici!!
http://www.specialized.com/es/es/bc/SBCBkModel.jsp?sid=09Allez&eid=115
Subscriure's a:
Missatges (Atom)