reflexions d'última hora...

Ara pensava en la feina feta en com he arribat fins aquí, en les últimes setmanes...res concret però si que la motivació incial persisteix però s'ha anat disfressant de cansament, de pressió, de neguit com qui ha estudiat per un examen, que sap que fins i tot pot aprovar però que ja no vol esperar més per l'examen, vol que sigui ja. Certament, és així com em sento, tot i ser conscient que ho faig per mi, perque m'agrada perque disfruto, també els últims dies els entrenaments s'han convertit una mica més en obligació, en un rematar la feina feta, que un desofec...normal, em repeteixo, sí, però tinc ganes que arribi Vilanova, veure què tal i el que en surti arribar a Barcelona, plena de ganes també...però després la llibertat! jijiji.

Suposo que a tot plegat cal sumar-li els canvis que ho enmarquen, la feina, que m'encanta però també esgotadora, i lo personal, cada cosa al seu lloc, però tot suma i ara la cançó principal és l'estrena. Així que con lo puesto, conscient de tot el que ja he caminat, impensable ara fa un any quan jeia en aques mateix sofà, dolorida i feta una caca de la pinya, quien me ha visto i quien me ve...las vueltas que da la vida!

A més no canvio cap de les experiències viscudes, personals, dins meu, de creixement, desenvolupament, força, entrega...úniques! i per descomptat els suports, des de ma mare dient-me "ay Hija, pero si estàs hecha una deportista de verdad" quan vaig arribar a Arenys de Bcn amb la bici el mateix dia que l'estrenava...la pobra mig emocionada mig preocupada, però que em dóna suport incondicional des del primer dia, i el meu pare, que continua pensant que això que faig no és humà, però amb una rialla delata orgull i amor. Mun germà que flipa però que pensa que "és molt Neus tot plegat", com ell diu, i ma germana que també flipa i em segueix orgullosa. Mun àvia de 94 tacos i la iaia de 84, que mig temeroses però com bones seguidores del tour, m'animen.
Els amics que poc a poc han anat entenent que això no era passatger, que no era una "obsesión" que em cantava la Nat, sinó un amor tranquil i sossegat, els mateixos que flipen amb les aventurilles, i m'animen, però el que no saben és que jo flipo amb ells!! tots i cadascun ja sabeu qui sou.
Per descomptat els expertus, en Jordi, que va obrir-me la porta a un món que ni imaginava, i que ha aguantat els meus milions de preguntes, demandes i ratllades trialeres , i amb paciència estoica, però sempre amb el seu estil personal. El novatillu com jo, Jordi, tants anys compartits i ara resulta que mos ha picat el mateix cuquet. La Goedele, companya de fatigues indefectible, els cracks del club que em fan sentir que ja sóc una picornella, i per desocmptat la única i gran Anneta!! que faria jo sense tu...i els meus mails manyanerus...jurjurjur

Ah i lúltim fitxatge, els guerres i guerreres que lluiten cada dia per fer-se grans a les aules i que de quan en quan diuen "oye profe pero tu haces todo eso? que guay no?" amb cara de sorpresa...

Tot plegat sona a entrega de premis oi? però el millor és que jo no necessito cap premi per dir el que ja sento sinó que tot el viscut i les personetes amb qui ho he viscut són el premi diari que em dibuixa un somriure als llavis cada cop que hi penso...i no necessito fer cap triatló per saber-ho!

Gràcies a tots, sou els millors!!