Després vam fer dinar Picornellu, i tarda de llit, la pregunta és, que feia a les 5 del matí desperta?? Perquè em desvetllo? Hola? I encara millor, l’endemà vaig dormir fins quarts de dotze, i per sorpresa! Podia caminar, el drama era el lavabo, que et tires a la tassa, i les escales que són un partidon...
Quan se't cau una cosa a terra, et preguntes, "És realment vital recollir-ho?", i aprens que les coses poden passar-se un dia a terra i no els passa res...jajajaj
Però com feia dia maco, ni corta ni perezosa, a airejar-me al mar, i a provar sort amb el Bicing! I síii I made it!! Vaig poder anar en bici jijiji.
A dia d’avui, tres dies més tard, les cames ja tornen a ser més meves, si bé els quadriceps no massa, i veient que ahir nit per creuar un semàfor ràpid i no poder córrer...uooh! esperarem uns dies més...Fins aviat! Una abraçada.
divendres, 11 de març del 2011
MARATÓ de BARCELONA, 6 març 2011
Per sort tot va fer el seu curs, vaig dormir molt bé, em vaig despertar sola abans d’hora i a munt, estiraments suaus, vaselina aquí i allà, vestir, super esmorzar: arròs amb platan, xia, canela i sucre! I puntuals
com el sol, ja tenia l’Anneta a casa, i la Goedele a punt.
Per la meva sorpresa, estava moolt tranquila, potser més tranquila que he estat mai abans d’una competició, ni quan érem a la sortida...sensació de “ja arribarem”.
Sortida suau, el peu acompanyava, i cap a casa, Sants, camp del Barça, Diagonal, Travessera i un despistat que pixa a la porta dels mossos, i primera sorpresa! Jordi i Mama a la porta de casa, petonet i a seguir! Tarragona era trobada amb Anneta i primeres bones sensacions, Gran via, Pla.Universitat, recullo a Jordi que m’acompanyarà per Pg Gràcia, quin riure!
Perquè de tant gran que és, i com s'apropava, tenia por que em fes caure...jajaja I el deixo a Diagonal, flipant i feliç, i girem per Rosselló cap a Meridiana, i xino xano. Meridiana la cosa es posa lletja perquè a Navas ni rastre de l’Anna, i necessito fruita, a més és pujar i baixar, doble via, que carrega molt visualment, per sort un corredor de baixada em dona ampolla i millor...Va apareixent també Jeroen que acompanya a la Goedele en bici...Arribo a Fabra i puig però tampoc hi són Jordi i Mama...jurrr, caca! A la fi retrobo Anneta abans del pont del treball, i la cosa millora,sobretot quan treu nino de l’Arale jijij casi caiem del riure, tot i que el peu molesta amb la baixada. Parada per pixar i quan ja hi sóc, darrera d’un container, m’adono que molts abans havien trobat aquest bon lloc i tinc dues caques humanes enormess mirant-me! oh my god!!
Gran via altre cop, i pesadot, Rambla prim, crec i buff...faig recorregut mental i ostia! No comptava que queda la diagonal encara, ups! Patirem. Arribo a Diagonal prou bé, però pujada a Glòries es fa eterna, sort de l’Anna, a qui no tenia paraules per agrair...Ens separem, em deixo portar per la música de Dido, i concentrar-me fora de tot, a la fi ho aconsegueixo! Glòries!! veig a mare i Jordi, li demano que m’acompanyi un tros vaig apurada, i ups! Torno a perdre Anna on havíem quedat, vull taronja!! Algú sent les meves pregàries i quan arribo avituallament Fòrum, hi ha fruita yujuu!! Paro i tot per pair bé.
Seguim, i com la cursa és molt llarga et dona per pensar en molta gent, com quan passes per cases d’algú i penses mira aquí viu tal, però sobretot duia amb mi la Gemma, des dels primers quilometres...L’altre gran absent era el meu pare, així que al quilometre 32 quan les forces flaquejaven contra tot pronòstic vaig agafar el telèfon i el vaig trucar...”Papa, estic corrent la marató i com no hi ets, necessito que m’animis!! Jiji” la seva veu d’astorat em feia riure...i per sort! Un Vinyals amb la dona i el patufet, sortits del no res també em van animar.
Venia la zona del famós mur, ja duia 3 gels, però la cosa pintava difícil, calor, asfalt, el peu començava a estrevar. Com vaig recordar les paraules del savi Isra quan deia, "Neus, posa't polvos de talc als mitjons..." i jo que no en tinc pos res...A aquestes alçades el peu esquerra notava com els ditets ballaven entre bombolles...
A més a voramar, allò semblava Zombies party...gent caminant, fets pols...i l’Anna no apareixia, de sobte per l’alçada del Mc Donalds, sento una veu que diu: “Neusss!! Ja viiinc!!” i jo: “Anna?!? On ets?!?” i “ja vincc!” i del no res va aparèixer l’Anna rauda i veloç en un bicing! Jajaja brutal!!
L’Anna va dient que ja hi som, i jo me la miro així com...vols dir, que encara queda Arc de Triomf, hem de tornar a Ciutat Vella i fer Paral•lel...que sí...i des de llavors, som una! No em deixa ni un segon, a Arc de Triomf trobem en tombar ma mare i Jordi, que me’ls enduc uns metres corrent...jiji, si bé de Plaça Catalunya, nomé recordo la cridoria...però m’agobiava molt, de nou baixada per Portal de l’Àngel i més soroll...i Jaume I sant tornem-hi, està bé el tema animacions però a aquestes alçades per mi era matador...m’aturdia...i finalment arribem a Ferran i somric de nou.
A Rambles i amb un tendó d’Aquiles que anunciava retirada, vaig optar a 7 quilòmtres del final de no apurar, d’anar-hi anant, de passar del temps, i per sobre de tot PROHIBIT TRENCAR-ME O FER UNA RAMPA! I entretant mirar de disfrutar! Així ho vaig fer, i anava corrent, i parant, per estirar, sense forçar gens ni mica, i corre, i altre cop: “Para, para...”
No negaré que vaig patir i molt, però sobretot em sentia impotent de qui sap que podia fer molt més però el peu no em seguia, i aleshores la cama tampoc...a estones era com si tingués munyons...una sensació estranyíssima...Pensava em fa mal perquè vaig per sota, però i si apreto i em trenco?...no way!
Amb Anna jugàvem a inventar històries, o situacions cotidianes per treure-li tensió i de més...però costava somriure...Però si no hagués estat d’ella no hagués arribat segur.
Fins que ja a casa el mercat, tombem per Sepúlveda, parant cada 200 metres a estirar...i a la fi plaça Espanya, ens vam separar de l’Anna i a la fi! La meta!
No negaré que l’arribada a meta no era pas com l’havia imaginat, vaig creuar i enmig d’un mig somriure vaig trencar a plorar...mescla d’alegria però molt en part de ràbia, “de així no...”, podia més, de cardio anava molt bé, grrr...però després de 10 minuts de desofeg, medalla de finisher al coll vaig retrobar Anna i Goedele, i ens vam abraçar, i se’m va passar tot!
Al cap i a la fi, sóc Maratoniana!! I la clau de la Marató és cadascun dels 42 km i 195 metres, passats, i compartits, i que m’havien dut fins allí, i totes les persones que d’una manera o altre duia amb mi mentre corria, en especial la Gemma , el iaio i el Ramon, els del club que m’havien omplert d’ànims i bones energies, i sobretot ma mare i el Jordi per ser-hi, i per damunt de tots l’Anna a qui li dec la Marató doncs sinó hagués estat per ella probablement no hauria arribat.
Gràcies a tots, i sobretot em quedo que lluny de no repetir...la propera serà més i millor!!
Una abraçada,
La petita gran maratoniana,
Neus
com el sol, ja tenia l’Anneta a casa, i la Goedele a punt.Per la meva sorpresa, estava moolt tranquila, potser més tranquila que he estat mai abans d’una competició, ni quan érem a la sortida...sensació de “ja arribarem”.
Sortida suau, el peu acompanyava, i cap a casa, Sants, camp del Barça, Diagonal, Travessera i un despistat que pixa a la porta dels mossos, i primera sorpresa! Jordi i Mama a la porta de casa, petonet i a seguir! Tarragona era trobada amb Anneta i primeres bones sensacions, Gran via, Pla.Universitat, recullo a Jordi que m’acompanyarà per Pg Gràcia, quin riure!
Perquè de tant gran que és, i com s'apropava, tenia por que em fes caure...jajaja I el deixo a Diagonal, flipant i feliç, i girem per Rosselló cap a Meridiana, i xino xano. Meridiana la cosa es posa lletja perquè a Navas ni rastre de l’Anna, i necessito fruita, a més és pujar i baixar, doble via, que carrega molt visualment, per sort un corredor de baixada em dona ampolla i millor...Va apareixent també Jeroen que acompanya a la Goedele en bici...Arribo a Fabra i puig però tampoc hi són Jordi i Mama...jurrr, caca! A la fi retrobo Anneta abans del pont del treball, i la cosa millora,sobretot quan treu nino de l’Arale jijij casi caiem del riure, tot i que el peu molesta amb la baixada. Parada per pixar i quan ja hi sóc, darrera d’un container, m’adono que molts abans havien trobat aquest bon lloc i tinc dues caques humanes enormess mirant-me! oh my god!!
Gran via altre cop, i pesadot, Rambla prim, crec i buff...faig recorregut mental i ostia! No comptava que queda la diagonal encara, ups! Patirem. Arribo a Diagonal prou bé, però pujada a Glòries es fa eterna, sort de l’Anna, a qui no tenia paraules per agrair...Ens separem, em deixo portar per la música de Dido, i concentrar-me fora de tot, a la fi ho aconsegueixo! Glòries!! veig a mare i Jordi, li demano que m’acompanyi un tros vaig apurada, i ups! Torno a perdre Anna on havíem quedat, vull taronja!! Algú sent les meves pregàries i quan arribo avituallament Fòrum, hi ha fruita yujuu!! Paro i tot per pair bé.
Seguim, i com la cursa és molt llarga et dona per pensar en molta gent, com quan passes per cases d’algú i penses mira aquí viu tal, però sobretot duia amb mi la Gemma, des dels primers quilometres...L’altre gran absent era el meu pare, així que al quilometre 32 quan les forces flaquejaven contra tot pronòstic vaig agafar el telèfon i el vaig trucar...”Papa, estic corrent la marató i com no hi ets, necessito que m’animis!! Jiji” la seva veu d’astorat em feia riure...i per sort! Un Vinyals amb la dona i el patufet, sortits del no res també em van animar.
Venia la zona del famós mur, ja duia 3 gels, però la cosa pintava difícil, calor, asfalt, el peu començava a estrevar. Com vaig recordar les paraules del savi Isra quan deia, "Neus, posa't polvos de talc als mitjons..." i jo que no en tinc pos res...A aquestes alçades el peu esquerra notava com els ditets ballaven entre bombolles...
A més a voramar, allò semblava Zombies party...gent caminant, fets pols...i l’Anna no apareixia, de sobte per l’alçada del Mc Donalds, sento una veu que diu: “Neusss!! Ja viiinc!!” i jo: “Anna?!? On ets?!?” i “ja vincc!” i del no res va aparèixer l’Anna rauda i veloç en un bicing! Jajaja brutal!!
L’Anna va dient que ja hi som, i jo me la miro així com...vols dir, que encara queda Arc de Triomf, hem de tornar a Ciutat Vella i fer Paral•lel...que sí...i des de llavors, som una! No em deixa ni un segon, a Arc de Triomf trobem en tombar ma mare i Jordi, que me’ls enduc uns metres corrent...jiji, si bé de Plaça Catalunya, nomé recordo la cridoria...però m’agobiava molt, de nou baixada per Portal de l’Àngel i més soroll...i Jaume I sant tornem-hi, està bé el tema animacions però a aquestes alçades per mi era matador...m’aturdia...i finalment arribem a Ferran i somric de nou.
A Rambles i amb un tendó d’Aquiles que anunciava retirada, vaig optar a 7 quilòmtres del final de no apurar, d’anar-hi anant, de passar del temps, i per sobre de tot PROHIBIT TRENCAR-ME O FER UNA RAMPA! I entretant mirar de disfrutar! Així ho vaig fer, i anava corrent, i parant, per estirar, sense forçar gens ni mica, i corre, i altre cop: “Para, para...”
No negaré que vaig patir i molt, però sobretot em sentia impotent de qui sap que podia fer molt més però el peu no em seguia, i aleshores la cama tampoc...a estones era com si tingués munyons...una sensació estranyíssima...Pensava em fa mal perquè vaig per sota, però i si apreto i em trenco?...no way!
Amb Anna jugàvem a inventar històries, o situacions cotidianes per treure-li tensió i de més...però costava somriure...Però si no hagués estat d’ella no hagués arribat segur.
Fins que ja a casa el mercat, tombem per Sepúlveda, parant cada 200 metres a estirar...i a la fi plaça Espanya, ens vam separar de l’Anna i a la fi! La meta!
No negaré que l’arribada a meta no era pas com l’havia imaginat, vaig creuar i enmig d’un mig somriure vaig trencar a plorar...mescla d’alegria però molt en part de ràbia, “de així no...”, podia més, de cardio anava molt bé, grrr...però després de 10 minuts de desofeg, medalla de finisher al coll vaig retrobar Anna i Goedele, i ens vam abraçar, i se’m va passar tot!
Al cap i a la fi, sóc Maratoniana!! I la clau de la Marató és cadascun dels 42 km i 195 metres, passats, i compartits, i que m’havien dut fins allí, i totes les persones que d’una manera o altre duia amb mi mentre corria, en especial la Gemma , el iaio i el Ramon, els del club que m’havien omplert d’ànims i bones energies, i sobretot ma mare i el Jordi per ser-hi, i per damunt de tots l’Anna a qui li dec la Marató doncs sinó hagués estat per ella probablement no hauria arribat.Gràcies a tots, i sobretot em quedo que lluny de no repetir...la propera serà més i millor!!
Una abraçada,
La petita gran maratoniana,
Neus
dissabte, 5 de març del 2011
48 HOURS BEFORE THE MARATHON!!
Divendres en acabar la feina, em vaig relaxar de cop, va aparèixer l’enyorada Goedele a la fi!! Vam sopar genial amb ella i en Jeroen (Gracias!!) i vaig pensar que fos el que hagués de ser...descans absolut fins dissabte...
L’endemà matí a les 11h amb els nois recollida de dorsals, passeig per la fira del corredor, i piscina moolt suau per relaxar-me. Malgrat matí tranquil a la tarda tenia un bajón increïble, sense motiu aparent però molt, i amb tot vam haver de tornar ala fira per canviar samarretes, eren petites, aconseguir gels, (vaig badar i no en quedaven dels meus...grr! sort dels cracks!) i comprar cremita pel peu que seguia al seu rollo, Matform.
Ah! Quedava fer planning recorregut amb els meus animadors d’honor jijij, ma mare i mun germà, i l’Anneta. Quina feinada! Ells es mourien en metro a llocs estratègics i l’Anna, a estones correria amb mi i seria la suporter, sort d’ella...
Un cop a casa, em va donar la venada de deixar-ho tot prepararat, i comprovat, sopar, i a dormir.
L’endemà matí a les 11h amb els nois recollida de dorsals, passeig per la fira del corredor, i piscina moolt suau per relaxar-me. Malgrat matí tranquil a la tarda tenia un bajón increïble, sense motiu aparent però molt, i amb tot vam haver de tornar ala fira per canviar samarretes, eren petites, aconseguir gels, (vaig badar i no en quedaven dels meus...grr! sort dels cracks!) i comprar cremita pel peu que seguia al seu rollo, Matform.
Ah! Quedava fer planning recorregut amb els meus animadors d’honor jijij, ma mare i mun germà, i l’Anneta. Quina feinada! Ells es mourien en metro a llocs estratègics i l’Anna, a estones correria amb mi i seria la suporter, sort d’ella...
Un cop a casa, em va donar la venada de deixar-ho tot prepararat, i comprovat, sopar, i a dormir.
dissabte, 26 de febrer del 2011
SETMANES PRÈVIES A LA MARATÓ
Altre cop els descansos no van ser com deurien, el malestar anava in crescendo, una analítica que negava cap malaltia però no em trobava gens bé. Vaig optar a escoltar el cos, que no feia net de refredat, massa cansat, i jo fatigada. Repòs i anar fent.
Finalment la mateixa setmana de la Marató la cosa pintava lletja perquè una molèstia que havia ignorat del taló dret cada cop molestava més...grrr! i jo personalment no ho veia gens clar, no per no poder mentalment, que sí, sinó perquè el cos no m’acompanyava gens...
Fisio dimarts (merci Ricard!), massatge relaxant dimecres, i osteopata dijous, no feien més que corroborar que no anàvem a l’hora, massa bloquejada...
Finalment la mateixa setmana de la Marató la cosa pintava lletja perquè una molèstia que havia ignorat del taló dret cada cop molestava més...grrr! i jo personalment no ho veia gens clar, no per no poder mentalment, que sí, sinó perquè el cos no m’acompanyava gens...
Fisio dimarts (merci Ricard!), massatge relaxant dimecres, i osteopata dijous, no feien més que corroborar que no anàvem a l’hora, massa bloquejada...
diumenge, 20 de febrer del 2011
DARRERA TIRADA LLARGA 32km!
La setmana no va ser gens com hauria volgut, massa esgotadora i quan el cap de setmana tocaven els 32, buff...no sabia d’on treure l’energia, finalment però vaig sortir...Els primers deu kilometres van ser un suplici de queixar-me com l’infant que es plega de braços i fa morros...vaig fer circuit semblant Mataró, Sant Antoni, Les corts, Diagonal, Rosselló...i ja a la Meridiana quan duia uns 16, a la fi! Vaig començar a somriue...i allò de...”va ara, lo que me echen..!” i tal qual, 20, 25, 30, per Fòrum, Mar, Barceloneta, i amb un temps que no donava crèdit, 2hores 42 minuts. Llàstima de les cremades al pit pel pulsòmetre...sniff
dimarts, 8 de febrer del 2011
LA MITJA GRANOLLERS, 6 febrer 2011
Fi d’exàmens però poc comptava amb la clàssica baixada de defenses, que em va tenir dos dies al llit previs al diumenge de la primera prova de foc de la Mitja de Granollers! No les tenia totes, i de no haver estat pels nois del club (Justin, Isra, Ricard, Pedro, Óscar, Àlex, Yamil...) no crec ni que hi hagués pujat. Però valor i a munt! Amb un nas rajant i un bon esmorzar, un cop a Granollers, tirada de 4 km per calentar i aprofitar i que en sortíssin uns 25 km totals. Per la meva sorpresa vaig començar prou bé, i vaig decidir instal•lar-me en un ritme suau i constant i gaudir de la que potser ha estat la millor cursa que he corregut mai per l’ambient i gentada animant! Un circuit força exigent, en especial una rambla que hi ha de sorra per la Garriga no s’acabava mai, però un cop arribada a la Plaça de la Vila em vaig emocionar amb tanta gent per tot.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Inscripció Marató de Barcelona
Des que el 2009 vaig veure per primer cop la Marató, vaig dir-me que algun dia jo també la faria, no tenia paraules...en veure com aquells herois i heroïnes pujaven Paral•lel cansats però amb pas ferm.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
dilluns, 17 de maig del 2010
2200!!
Ara sí que ja hi som, supersatisfeta, avui he tornat a entrenar amb el club, i super bé, com feia mil...l'escalfament entretingut però després perezota...però ha estat creuar els 1000 i ala! venga series de 100 i de 50 i molt contenta! sort de la Goedle! però molt i molt bé...serà que el bo i poc ha anat funcionant...let's see!
Ara a preparar Mataró!! jurjjur
Ara a preparar Mataró!! jurjjur
divendres, 14 de maig del 2010
Triatló Sprint Sitges 2010, una odissea!
La triatló prometia doncs era el colofó final d'un finde de despedida, sopar, Bosc Vertical a Canyamars...i jo patia pels braços, dinar de paella, trastades per Platja d'Aro...i finalment dormir, 4 horetes i amunt.
Arribada sense entrebancs, aparco a uns metres de boxes, ho duc tot, sí!! per sort una sola entrada a boxes enllestim. Fa fred, està tapat, i la son apreta. Després de molt d'esforç he aconseguit esmorzar...no mhi cabia. Veiem sortida dels nois, deunido com sta el mar.
Estic jinyadeta,,,em noto a mig gas...i no sé si fer-lo.
Ja som a la linea de sortida, aigua freda, entre riures penso que coi hi foto allà si hauria d'estar dormint i ja pam! sortida. Correm però tranquiles, entrem a l'aigua, corro i CLOC! m'he clavat una pedra Ostia! quin mal! (no no sabia que hi havia pedres!) i ala! neda, com puguis, estic desorientada i Anna no para de cridar-me perque em desvio, primera boia, ja som en paral·lel, amb tot bones sensacions però no aconsegueixo centrar-me i vaig fent eses, pel peu?¿? Girem cap a la sorra i de sobte, em veig sola, em dic Neus accepta-ho vas la última, estranyada, però és el que hi ha,,,i per quan m'adono estic nedant a 30 metres de tothom...aix dios! a saber quants metres he fet!
Surto de l'aigua, remugant i el Jordi em crida vaaa calla i tira, té raó, però cagun la pedra! trec neoprè, prou ràpid, pillo bici i cap a fora...ha sortit el sol...i quan ja sóc a la línia, se sent cric, crac, CATACRAC! se m'ha sortit la cadena! caguntot! el jutge crida, tothom crida...no la ayudeissss o la penalizo!! la gent crida que si la roda, que si gira! i jo mho miro incredula i a lhora atabalada,,,no puc...no sé com, la poso! i com no podia ser d'una altra manera m'aixeco, saludo! (l'òbassió va ser brutal) i cap amunt.
Ja hi som, carretera a can pendre pel cul i amb desnivell...uff uff primera volta fatal...ara sí que em poso seria i considero seriament la retirada, a plorar a casa!, penso...però segueixo bé he de tornar...i de sobte girem i bé una baixada...em llenço temeraria gairebé...però la sensació no té preu! i em refaig, el vent, em torno a trobar...i pam! amunt de nou, i va, i més...i em vaig creuant a l'Anneta que m'anima infatigable... i ja tot va rodant...
Rotonda i cap a mar, transició T2 ni mitjons ni res...i surto, les cames responen busco cardio pausat i agafo l'Anna.
Anem seguint...bufa vent de mar...arribem al tope, però són dos voltes, ja deia jo...vaig sola...em sento com mai, sensacions genials! com si volés, i de sobte, em surt una cua, literal, se m'enganxa un tio durant 2 km que em semblen eterns i no se separa...i al final faig zigazaga del pal, marxaa!! perqiue no tinc esma ni per dir-li! Per quan em dono conte para más emoció m'adono que estic corrent amb un ull cluc, suposo que de la son i de l'esgotament dels ulls...i de sobte sento cridoria i coi! ja hi sóc...últim sprint! i síiii contra tot pronòstic he creuat la meta!! Ja la tenima a la butxaca....!
PD; el que he de millorar és les reserves perque només creuar meta, em quedaven forces de sobres per correr a buscar l'Anna...no ho acabo d'entendre i sha de millorar...
Arribada sense entrebancs, aparco a uns metres de boxes, ho duc tot, sí!! per sort una sola entrada a boxes enllestim. Fa fred, està tapat, i la son apreta. Després de molt d'esforç he aconseguit esmorzar...no mhi cabia. Veiem sortida dels nois, deunido com sta el mar.
Estic jinyadeta,,,em noto a mig gas...i no sé si fer-lo.
Ja som a la linea de sortida, aigua freda, entre riures penso que coi hi foto allà si hauria d'estar dormint i ja pam! sortida. Correm però tranquiles, entrem a l'aigua, corro i CLOC! m'he clavat una pedra Ostia! quin mal! (no no sabia que hi havia pedres!) i ala! neda, com puguis, estic desorientada i Anna no para de cridar-me perque em desvio, primera boia, ja som en paral·lel, amb tot bones sensacions però no aconsegueixo centrar-me i vaig fent eses, pel peu?¿? Girem cap a la sorra i de sobte, em veig sola, em dic Neus accepta-ho vas la última, estranyada, però és el que hi ha,,,i per quan m'adono estic nedant a 30 metres de tothom...aix dios! a saber quants metres he fet!
Surto de l'aigua, remugant i el Jordi em crida vaaa calla i tira, té raó, però cagun la pedra! trec neoprè, prou ràpid, pillo bici i cap a fora...ha sortit el sol...i quan ja sóc a la línia, se sent cric, crac, CATACRAC! se m'ha sortit la cadena! caguntot! el jutge crida, tothom crida...no la ayudeissss o la penalizo!! la gent crida que si la roda, que si gira! i jo mho miro incredula i a lhora atabalada,,,no puc...no sé com, la poso! i com no podia ser d'una altra manera m'aixeco, saludo! (l'òbassió va ser brutal) i cap amunt.
Ja hi som, carretera a can pendre pel cul i amb desnivell...uff uff primera volta fatal...ara sí que em poso seria i considero seriament la retirada, a plorar a casa!, penso...però segueixo bé he de tornar...i de sobte girem i bé una baixada...em llenço temeraria gairebé...però la sensació no té preu! i em refaig, el vent, em torno a trobar...i pam! amunt de nou, i va, i més...i em vaig creuant a l'Anneta que m'anima infatigable... i ja tot va rodant...
Rotonda i cap a mar, transició T2 ni mitjons ni res...i surto, les cames responen busco cardio pausat i agafo l'Anna.
Anem seguint...bufa vent de mar...arribem al tope, però són dos voltes, ja deia jo...vaig sola...em sento com mai, sensacions genials! com si volés, i de sobte, em surt una cua, literal, se m'enganxa un tio durant 2 km que em semblen eterns i no se separa...i al final faig zigazaga del pal, marxaa!! perqiue no tinc esma ni per dir-li! Per quan em dono conte para más emoció m'adono que estic corrent amb un ull cluc, suposo que de la son i de l'esgotament dels ulls...i de sobte sento cridoria i coi! ja hi sóc...últim sprint! i síiii contra tot pronòstic he creuat la meta!! Ja la tenima a la butxaca....!
PD; el que he de millorar és les reserves perque només creuar meta, em quedaven forces de sobres per correr a buscar l'Anna...no ho acabo d'entendre i sha de millorar...
dilluns, 10 de maig del 2010
COMENÇA LA TEMPORADAAA!! glups! FEDERADA!!
Diumenge vinen començo la temporada! a lo grande com no podia ser d'una altra manera però feliç!
Tònica de pocs entrenaments, però cercant benestar...i treballant la recu.
Ja una setmana abans era conscient que duia pocs entrenos, a més de la recuperació, i només de pensar-hi em feia tot figa. Amb tot vaig mirar d'apostar per les sensacions, així que enlloc de grans coses, vaig fer petit i bo, com nedar a la piscina exterior quan encara feia sol, treure la bici al migdia encara que fos per reafirmar-me, o córrer a estonetes, sense forçar.
A més ja sóc FEDERADA!! tinc el dorsal 65, sona pro i tot,però pots comptar...ara que certamnet és ben significatiu...em fa molta ilusió!!
Tònica de pocs entrenaments, però cercant benestar...i treballant la recu.
Ja una setmana abans era conscient que duia pocs entrenos, a més de la recuperació, i només de pensar-hi em feia tot figa. Amb tot vaig mirar d'apostar per les sensacions, així que enlloc de grans coses, vaig fer petit i bo, com nedar a la piscina exterior quan encara feia sol, treure la bici al migdia encara que fos per reafirmar-me, o córrer a estonetes, sense forçar.
A més ja sóc FEDERADA!! tinc el dorsal 65, sona pro i tot,però pots comptar...ara que certamnet és ben significatiu...em fa molta ilusió!!
dissabte, 1 de maig del 2010
Crònica d'un robatori de pel·lícula!
Perquè sóc la primera en criticar situacions al meu entendre incorrectes, vull celebrar les bones accions, i perquè és important que se sapiguen. Un dimecres 21 d'abril em llevo i em frego els ulls volent esborrar la incredulitat que la moto no era on l'havia aparcada, davant de casa. Truco al dìpòsit per confirmar que no la tenen. Constato que m'han robat la moto. Molt amablement m'indiquen per telèfon que posi la declaració de seguida, i que no perdi l'esperança que de vegades les troben. Corro als Mossos de Travassera, un Mosso em pren declaració molt atent en català perfecte i un servei exemplar. Marxo cap a casa consternada i ja disposada a veure l'estat del mercat, la moto que tenia ja val mil euros més del que en vaig pagar. Passen els dies, i et vas mirant possibles finançaments doncs és el meu medi de transport habitual i necessari. El dilluns 26 d'abril, surto a fer el cafè i tinc cinc trucades perdudes, només han passat cinc dies!, són els Mossos i em diuen que l'han trobada que està al dipòsit de Poblenou. No puc amagar l'alegria i salto, i em tremolen les mans mentre escric el telèfon. Vaig al dipòsit de seguida, la trobo putinejada però sencera, eureka! funciona! més trucades, els Mossos m'indiquen que he d'anar a canviar la denúncia per una declaració a Marina. Per la tarda em presento, m'acullen d'Investigació, de nou molt amablement m'expliquen els fets, com han trobat la moto conduïda per dos nois que es donaren a la fuga després de l'alto. De pel·lícula penso, però en el meu cas és de veritat, i una satisfacció i agraïment m'iluminen la cara. Unicament vull agraïr la tasca diària dels Mossos i celebrar el meu cas, perquè enlloc d'excepció, sigui norma.Una ciutadana agraïda,
Idees de Bombera!!
Una setmana esgotadora, em llevo dissabte que tot i dormir onze hores no puc amb la meva ànima... i recordo que l'endemà m'he apuntat a la Bombers...aix aix que patirem.
Tarda de bòlit perquè a la nit és la festa del Quico i la Marta, que en fan 30!! i cal preparar cosetes...jijij La festa està genial, hi som tots, i les hores van passant, deixo de comtar a les 2, i penso que ja veurem que faré quan soni el despertador a les 9.
Telèfon! les 9 menys 5, casi caic del llit, és l'Anna, estic desubicada...li dic que sí que ja vaig...quedem allà! Em vesteixo no sé ni com, moto i manta, i cap a Arc de triomf. Tot tallat.
Aparco i a córrer, és tard! A la fi, ens trobem al cavall de Felip V... visca! estic megasobada, però contenta...Anneta, Ferran, amics...Ja som a la línia de meta, pum! tret de sortida...l'Anna apreta, el Ferran desapareix...i pim pim...ja som a Colon...jo vaig al meu ritme buscant sensacions...Paral·lel apareix i jo em sento a casa...obro, segueixo i girem...ja som a Eixample i enfilem Gran Via, oohh he perdut Anna! em sento genial, prudent però còmode...em vaig repetint, no forcis, gaudeix! no has vingut a patir...i torno a fluir... Ja baixem per Marina...i la gent s'atabala, n'hi ha molta, i ja som a Eixample de nou...ufff...finalment girem Via Laietana! Quants records...una baixada única, que em rememora quan baixàvem corrent en mani contra la guerra d'Irak ja uns quants anyets jijij i(que em faig gran).
Gir a l'esquerra, i ja hi som, semi sprnt final!
I pam! 53 minuts!! increïble, sortint d'una lesió, i em sento molt i molt bé...tirant de sensacions.
Tarda de bòlit perquè a la nit és la festa del Quico i la Marta, que en fan 30!! i cal preparar cosetes...jijij La festa està genial, hi som tots, i les hores van passant, deixo de comtar a les 2, i penso que ja veurem que faré quan soni el despertador a les 9.
Telèfon! les 9 menys 5, casi caic del llit, és l'Anna, estic desubicada...li dic que sí que ja vaig...quedem allà! Em vesteixo no sé ni com, moto i manta, i cap a Arc de triomf. Tot tallat.
Aparco i a córrer, és tard! A la fi, ens trobem al cavall de Felip V... visca! estic megasobada, però contenta...Anneta, Ferran, amics...Ja som a la línia de meta, pum! tret de sortida...l'Anna apreta, el Ferran desapareix...i pim pim...ja som a Colon...jo vaig al meu ritme buscant sensacions...Paral·lel apareix i jo em sento a casa...obro, segueixo i girem...ja som a Eixample i enfilem Gran Via, oohh he perdut Anna! em sento genial, prudent però còmode...em vaig repetint, no forcis, gaudeix! no has vingut a patir...i torno a fluir... Ja baixem per Marina...i la gent s'atabala, n'hi ha molta, i ja som a Eixample de nou...ufff...finalment girem Via Laietana! Quants records...una baixada única, que em rememora quan baixàvem corrent en mani contra la guerra d'Irak ja uns quants anyets jijij i(que em faig gran).
Gir a l'esquerra, i ja hi som, semi sprnt final!
I pam! 53 minuts!! increïble, sortint d'una lesió, i em sento molt i molt bé...tirant de sensacions.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Cap de setmana sobre rodes
Llum verda per anar fent...així que dissabte matí després de dormir... decideixo agafar bici Scott de muntanya que quasi no està nova, doncs nova de Nadal amb prou feines l'he treta un dia... decidim amb Anneta pujar a la carretera, i amb emoció afegida! té cales per estrenar! ohh ja em teniu fent proves i la dreta que es resisteix...grrr...
Arranquem, realment tinc un pepino de bici, tot i que anem de paseo...genial! dia preciós, gent per tot arreu, i nosaltres anar xerrant...Fins que ens trobem amb els ginets de l'Apocalipsis, 4 flipats en paral·lel i ens tanquem tant, per no xocar i l'Anna es tanca, em tanco i pam! a terra, però tot bé, rascades per variar.
Seguim i de sobte em diuen, "noia duus la clau oberta!" i em giro i ostres! és en Chris del club, quina gràcia i ens fa de Zizerone i ens ensenya rutilla...però jijiji fent caminet, se li punxa la roda...
Ja de tornada, pujadeta, i seguim...genial!
Arribades al parking l'Anna ha de marxar i jo en teoria també...però decideixo deixar la bici i provar! surto corrent i les bones sensacions no paren...no em fa mal res, no hi ha nyiguinyoguis....i corro i corro somrient, perds noció de temps, de tot, tot es fon...i de sobte, em trobo el Sr.Roger quina gràcia! quina ilusió! segueixo corrent i ja de tornada...
Sentint-me genial penso que he fet uns 20 km de bici i uns 8 corrent... però sobretot he disfrutat com feia molt!
Diumenge, sortideta amb bici carretera amb la Chiara, havíem d'anar a interior, però el mar em crida, fa un dia esplèndid així que anem cap al Maresme, tot està genial, creuem Barcelona, i ja som a Montgat i anem fent! De bon tros no sóc el que era però no tinc molèsties...i ja és molt! Seguim i cap a Vilassar se m'acut dir vaa anem fins a Mataró i girem...
Tot bé...però detall ínfim però clau, no he esmorzat quasi, i no duc barrites...comença la baixada i la cama grinyola, em sento fluixa, finalment a Masnou parem a estirar...i ja després tiron fins a Barcelona, que la creuem per Aragó aprofitant que és tard...molt divertit!
Conclusió dia de nou genial, però se m'ha anat una mica l'olla, amb la tonteria hem fet 80km i he d'esmorzar!!!
dimarts, 6 d’abril del 2010
Novetats..
Dilluns de Pasqua, vespre, esquena enganxada...un mal! i truquen...digui?
Perdona et truquem de la consulta de Elain, tenies hora al maig i demà s'ha fet forat el vols?
que si el vull??? oi tant!!
Eureka! vaig al quiropractic-fisio que em va recomanar en Joan (mister) i la Goedle...i efectivament és un crack, et radiografia amb els ulls i t'opera amb les mans...mal? oi tant!
Malgrat descompensació, cadera tocada, i espatlla enganxada, resulta que Ciatica, rien de tout, sinó que és quelcom de la cadera dreta, que carrega esquerra i la cama. Cama esquerra fatal, apreta per aquí, i sobretot al final quan diu "te dan miedo las agujas?" "has hecho acupuntura?"
i em comença a punxar al múscul en diferents llocs...i és aquell dolor que et puja per tot i que casi perderies la consciència, com un buuuff que puja i t'ofega.
Surto casi coixa, però segura que en un parell de dies tot canviarà, i amb exercicis per fer...de rodillo i pilota...paciència, ja som en camí!
Perdona et truquem de la consulta de Elain, tenies hora al maig i demà s'ha fet forat el vols?
que si el vull??? oi tant!!
Eureka! vaig al quiropractic-fisio que em va recomanar en Joan (mister) i la Goedle...i efectivament és un crack, et radiografia amb els ulls i t'opera amb les mans...mal? oi tant!
Malgrat descompensació, cadera tocada, i espatlla enganxada, resulta que Ciatica, rien de tout, sinó que és quelcom de la cadera dreta, que carrega esquerra i la cama. Cama esquerra fatal, apreta per aquí, i sobretot al final quan diu "te dan miedo las agujas?" "has hecho acupuntura?"
i em comença a punxar al múscul en diferents llocs...i és aquell dolor que et puja per tot i que casi perderies la consciència, com un buuuff que puja i t'ofega.
Surto casi coixa, però segura que en un parell de dies tot canviarà, i amb exercicis per fer...de rodillo i pilota...paciència, ja som en camí!
dilluns, 5 d’abril del 2010
Corrent pel Maresme...
Et lleves, encara estàs mig adormit...has dormit poc, però per més que ho intentis saps que ja no podràs tornar-hi...així que et lleves i fas nyic nyoc...i dius aix vaig a estirar...i mig adormit et poses la roba de córrer i surts...
Et sorprens en veure un dia radiant que ni imaginaves...tothom sembla saber-ho menys tu...els vianants passegen, compren diaris, i prenen cafès...tu corres o ho intentes...baixes la riera, creues el pont, passes el tunel i de sobte, ho veus...el mar, el dia, el sol, les ones, i tu allà mig corrent vora mar...sents remors de cotxes, gent que passa, no penses en res, poc importa,tu només corres...i somrius.
divendres, 2 d’abril del 2010
ESQUIADA!!
Després de mil dubtes de "si però no", de "si debo, o no debo"...al final vaig decidir que m'enduia l'equip i que ja veuríem...dia abans era segur que no, però vica el "por si acaso..:"
Em llevo, he descansat! ijuuu! i tanco els ulls i em veig esquiant...i decideixo que ho provo ...i llestos! si veig que no pos res, prometo parar!
I contratot pronòstic a poc de les 10 del matí ja som a pistes, fa bon dia, fresquet, i apa! amunt!
Telecadira de rigor, i ja estem baixant...encara no m'ho crec, des de Nadal que no havia esquiat i fet i fet un sol dia, i des de llavors, malgrat les ganes rien de tout.
I ara em trobava a 2500 m. d'altitud en mig del Pirineu català, amb Nat, Felip, Anna i jo, amb una neu correcta, ...mig gel mig primavera.
Entre telecadires de riure sense parar, i anar demanant a la ciatica que em donés tregua, esquiant sense parar contenta i buscant bones sensacions. En el telecadira més llarg del món apretava de valent la cama i no sé ben bé com, fent relaxació, el nus de sota la cama es va desfer...baixem, començo a esquiar i encara millors sensacions...no podia parar de somriure.
Esmorzem i agafem energies al sol. Tornem-hi i em dedico a jugar, provant pesos, agafant els pals, flexions...i genial!
Finalment les cames comencen a anunciar cansament parem a dinar...i ja si el tros final costa, i costa i em fa por tenir la tipica caiguda de però per sort l'Anneta em fa de guia.
UN DIA GENIAL!! carrego piles, engergies i disfrutem.
Em llevo, he descansat! ijuuu! i tanco els ulls i em veig esquiant...i decideixo que ho provo ...i llestos! si veig que no pos res, prometo parar!
I contratot pronòstic a poc de les 10 del matí ja som a pistes, fa bon dia, fresquet, i apa! amunt!
Telecadira de rigor, i ja estem baixant...encara no m'ho crec, des de Nadal que no havia esquiat i fet i fet un sol dia, i des de llavors, malgrat les ganes rien de tout.
I ara em trobava a 2500 m. d'altitud en mig del Pirineu català, amb Nat, Felip, Anna i jo, amb una neu correcta, ...mig gel mig primavera.
Entre telecadires de riure sense parar, i anar demanant a la ciatica que em donés tregua, esquiant sense parar contenta i buscant bones sensacions. En el telecadira més llarg del món apretava de valent la cama i no sé ben bé com, fent relaxació, el nus de sota la cama es va desfer...baixem, començo a esquiar i encara millors sensacions...no podia parar de somriure.
Esmorzem i agafem energies al sol. Tornem-hi i em dedico a jugar, provant pesos, agafant els pals, flexions...i genial!
Finalment les cames comencen a anunciar cansament parem a dinar...i ja si el tros final costa, i costa i em fa por tenir la tipica caiguda de però per sort l'Anneta em fa de guia.
UN DIA GENIAL!! carrego piles, engergies i disfrutem.
dimarts, 30 de març del 2010
Seguimos...
Setmana de molts nervios, stress, contrarellotges, falta d'hores de son...tot suma...i finalment surto a córrer divendres i diumenge... prou bé.
Diumenge amb Goedle vam pujar a Picor i vaig atrevir-me amb bici stàtica, suau, i correr més una mica d'aigua...com les iaies però nar fent...
dilluns però grinyolo...però no crec que sigui tant d'ahir com de tots els cumuls...finde, stress...
I bueno avui ja vorem que de parar de moment fa dia de película i no descarto treure la superbicinena de casa i sortir a fer paseo trankil...
Ah i continuo estirant i fent abdominals cada dia...Incroyable!
Enyoro però les fieretes picornelles i me rasgo les vestidures quan veig les inscripcions...o quan la Goedle contava que ha stat per Lanzarote una setmana entrenant...i jo vaig repetint-me ...tot arribarà Neus, tot arribarà...
Diumenge amb Goedle vam pujar a Picor i vaig atrevir-me amb bici stàtica, suau, i correr més una mica d'aigua...com les iaies però nar fent...
dilluns però grinyolo...però no crec que sigui tant d'ahir com de tots els cumuls...finde, stress...
I bueno avui ja vorem que de parar de moment fa dia de película i no descarto treure la superbicinena de casa i sortir a fer paseo trankil...
Ah i continuo estirant i fent abdominals cada dia...Incroyable!
Enyoro però les fieretes picornelles i me rasgo les vestidures quan veig les inscripcions...o quan la Goedle contava que ha stat per Lanzarote una setmana entrenant...i jo vaig repetint-me ...tot arribarà Neus, tot arribarà...
divendres, 26 de març del 2010
Provant provant....1,2,3
Aix...dimarts a la tarda un dia de pel·lícula....un munt de feina per fer entre uni i escola...sóc a casa...i finalment decideixo que avui és el dia, em calço les bambes me visto i cap a mar!
Ja sóc a la platja, on s'han reunit personetes d'arreu per festejar-la, faig quatre estiraments i penso va a córrer...i m'adono que estic superjinyada, com quan no saps si podràs, com si de sobte no recordes com es fa...i al final m'hi llenço de cap...suau i respirant...i després d'un minut ja ho vaig recordant i un immens somriure se'm dibuixa als llavis...i penso ESTIC CORRENT!!
Genial, bones sensacions, i la por s'esvaeix, temerosa de que comences a grinyolar de nou... els 10 minuts cundeixen però passen ràpid...m'aturo obedient i satisfeta però decideixo quedar-me voltant...i endur-me la platja a casa....
Ja sóc a la platja, on s'han reunit personetes d'arreu per festejar-la, faig quatre estiraments i penso va a córrer...i m'adono que estic superjinyada, com quan no saps si podràs, com si de sobte no recordes com es fa...i al final m'hi llenço de cap...suau i respirant...i després d'un minut ja ho vaig recordant i un immens somriure se'm dibuixa als llavis...i penso ESTIC CORRENT!!
Genial, bones sensacions, i la por s'esvaeix, temerosa de que comences a grinyolar de nou... els 10 minuts cundeixen però passen ràpid...m'aturo obedient i satisfeta però decideixo quedar-me voltant...i endur-me la platja a casa....
dijous, 25 de març del 2010
GOOD NEWS
Tinc novetats...la gammagrafia va sortir neta, i la ciatica li costa de marxar...el Dr.Brotons genial em va prescriure córrer 3/4 cops per setmana 10 minuts a lo más 15, cercant bones sensacions tant físiques com de cardio...i així he fet la setmana darrera i prou bé...però se't fa ben estrany quan t'hi poses. També m'ha donat ferro, vitamines i un recuperador...vaja que amb tot plegat semblo una iaieta...
Tema ciatica però condició per correr que no fes mal...i no descarta fer-me una resonància pk es una zona recurrent...
Jo des que va quedar net he anat treballant molt postura i estiraments, si per primer cop ala vida faig abdominals regularment...jajajaja i això que els hi tenia tirriaa...i els peus i estiraments d'isquios sobretot...
Ara aviam quan començo...
Tema ciatica però condició per correr que no fes mal...i no descarta fer-me una resonància pk es una zona recurrent...
Jo des que va quedar net he anat treballant molt postura i estiraments, si per primer cop ala vida faig abdominals regularment...jajajaja i això que els hi tenia tirriaa...i els peus i estiraments d'isquios sobretot...
Ara aviam quan començo...
dijous, 18 de març del 2010
Resultats gammagrafia... o entonces que tengo??
Dilluns surto corrents...arribo recullo i no obro...aguanto!
espero a estar amb ma mare...tinc revisió...al final la curiosidad mató al ratón...i obro! uuuff!! "aparentment neta"!! ijuuu!! ara però cal confirmar amb el trauma...ja tinc hora divendre!
La següent pregunta conseqüentment és: "Entonces que coi tinc?" serà ciàtica...?serà postural? males plantilles? un alieng?
Sigui el que isgui...el mateix dilluns vaig a nedar...nedar nedo poc però torno a posar els peus a Picor i veig els nois de lluny..encara no tinc cuerpo ...pero todo andará... i faig poquet i suau,,,xerradeta amb la Goedele i cap a casa...
Si que he de dir al meu favor que he incorporat quelcom que TOTA LA VIDA MHE NEGAT!
estic fent abdominals i flexions!! unbelivable...i torno a estirar i a sobre amb emfasi als Isquios i postura... suavecito però tot sigui per treure'n l'entrellat... i és qu equan se'm posa algo a la ceba...ja se sap...
Divendres, o sigui demà...traumatoleg...de moemnt tranquilitat però ja se verà demà...la ciatica continua donant pel sac... i té vida pròpia...jurjur
TO be continued!
espero a estar amb ma mare...tinc revisió...al final la curiosidad mató al ratón...i obro! uuuff!! "aparentment neta"!! ijuuu!! ara però cal confirmar amb el trauma...ja tinc hora divendre!
La següent pregunta conseqüentment és: "Entonces que coi tinc?" serà ciàtica...?serà postural? males plantilles? un alieng?
Sigui el que isgui...el mateix dilluns vaig a nedar...nedar nedo poc però torno a posar els peus a Picor i veig els nois de lluny..encara no tinc cuerpo ...pero todo andará... i faig poquet i suau,,,xerradeta amb la Goedele i cap a casa...
Si que he de dir al meu favor que he incorporat quelcom que TOTA LA VIDA MHE NEGAT!
estic fent abdominals i flexions!! unbelivable...i torno a estirar i a sobre amb emfasi als Isquios i postura... suavecito però tot sigui per treure'n l'entrellat... i és qu equan se'm posa algo a la ceba...ja se sap...
Divendres, o sigui demà...traumatoleg...de moemnt tranquilitat però ja se verà demà...la ciatica continua donant pel sac... i té vida pròpia...jurjur
TO be continued!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)