cuando ruge la marabunta...

Deunidó els canvis dels últims dies... ja he començat a l'escola! i certament ha estat com pujar-se a una muntanya russa de novetats, reunions, sorpreses d'última hora, nervis, emocions fortes... i més. Els guerrers (com els anomena una profe que m'ha ensenyat molt i molt de la seva experiència educativa) van aparèixer dilluns i de llavors fins ara que m'assento a escriure, no he parat ni per respirar...ja venia cansada de la prèvia preparatòria, però aquests tres dies han estat de traca i mocador...
Valoració però més que positiva! i és que ja dic jo que moltes coses de les que aprenc del triatló les reverteixo en la vida quotidiana. Aquests dies amb els alumnes hem calentat, hem mirat els recorreguts, i sobretot ens hem anat prenent mides, ells a mi i viceversa...queda un llarguíssim camí, però constantment em ve una paraula al cap: confiança. La confiança necessària per posar-te davant de 30 personetes i demostrar-los de tot el que ja són capaços i mostrar-los tot el que aprendran, confiança en mi mateixa per anar fent i perseverar sense perdre la calma, tot i el cansament, confiança en que hi ha una via pròpia de fer les coses i que cal anar adequant...

Certament estic més que satisfeta doncs, amb tot he respectat els tempos i m'he cuidat prou de deixar-me endur per la marabunta. He arribat a casa i deixant les coses he marxat a entrenar, sense ni pensar-m'ho, doncs quan més desenfocat estàs has de seguir el curs natural i després he tornat com nova, fresca tot i el cansament. Falten hores de son, però poc a poc.
Així dilluns vaig fer piscina amb el Club, amb les nenes i tot, dimarts a córrer per la carretera en bona companyia, dimecres atletisme amb els nois però com la pista era tancada, vam prendre mides per Montjuïc amb canvis de ritme i genial! A més em van star donant truquis per l'estrena i vam riure molt, són ben locus, però macos.

Avui quan entrava a la sala de profes per recollir, pensava certament tot i el físic, aquest tute que comporta ser profe, no l'aguanta qualsevol... però en sortir ja he respirat tranquila, sense pressa, sento que començo a agafar-li mides a tot plegat i m'encanta!