De fa uns dies que amb les molèsties i tot, córrer he corregut poc, exceptuant la prova de transició de diumenge, en que vaig fer 20km de bici per després córrer i així poder viure en primera persona com les cames es tornen de cartró...a lo Robocop, després de deixar la bici... Amb tot me'n vaig sortir prou bé i salvant els primers 10 minuts, i amb molta concentració vaig poder anar articulant...de forma més o menys digne...
Dimecres però el mono de córrer, junt amb el neguit de si quien tuvo retuvo, vaig calçar-me les bambes per pujar a córrer per la meva estimada carretera de les aigües. Vaig arribar a les 20h amb la idea de fer camí, retrobant sensacions i veient fins on em durien les cames... Allò semblava les rambles, però un cop passes els primers 4 km, la història canvia i el paisatge i el cruixir de la sorra esdevenen companys únics...
La distracció inicial es va convertir en fluir, i per la meva sorpresa, en temps inferior ja em trobava al primer pont, on normalment girava cua... Vaig seguir fins arribar a un tram de carretera, la molèstia de la cama començava a fer-se latent, i em debatia entre seguir o parar...vaig disminuir el ritme i vaig anar fent...fins al mirador dels xiprers... i a la fi, el segon pont! La llum atenuava i vaig girar cua, la cama, tot i present em seguia, i vaig reprendre el ritme... I com sempre la tornada se'm va fer molt curta, fins al pont de fusta, on vaig creuar-me amb un porc senglar...jijij i entre la fosca, (jo que deia que no repetiria... aix aix).
El curiós és que en marxar la llum, un perd la noció del camí, i tot sembla nou, de manera que per quan em vaig voler adonar, ja havia arribat...
Molt contenta, i tranquila d'haver corregut els 12 o més, a un ritme més que bo ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada