TRIATLÓ SPRINT DE VILANOVA

Avui és el gran dia, són les 6 del matí, esmorzar, enesima quarta revisió de material i cap al cotxe. Plaça Espanya, merderet de cotxes, bicis... la Goedele acaba d'arribar, ja remuga "no tengoo ganas!" i l'Anna també amb cara de m'he adormit, uf! Enfilem Gran Via i cap a Vilanova! vaig fent-me una idea de les coses que em poden passar, en la meva línea habitual, a) no poder-me treure el neopreno i demanar ajuda als jutges, al més pur estil Josete; b) caure de la bici, tot i que per evitar situacions de risc m'he proposat no veure aigua a la bici vagi ser que fent equilibris encara caigui, "antes deshidratada, que per terra..."c) que em quedin les cames tant acartronades que un cop arribat al córrer sembli el Chiquitor...
Ja hi som, a l'ambient es respira triatló...bicis amunt i avall, carreritas, tothom vol aparcar...ja ens creuem amb l'Albert, migadormit, en Dani amb el seu seguici...i peregrinem cap a boxes, buscant un lavabo com a bojos...seran els nervis? eh Dani?
Ja arribats, sí comença autèntic festival, que si hem de deixar la bici, i l'equip a boxes, però "no pots entrar bosses", em diuen els jutges, i llavors "espera't aquí, jo t'aguanto això, entra tu, ara jo..." la Goedele, única experta i font de saviesa, resulta que s'ha deixat les ulleres i desapareix volant, ens quedem les novates Anna, Dèlia i Neus al completo!!

i claro la liem bien bien...entro, deixo bici, calçats...surto, un cop fora, "òstia! si duc el casc!"...torno a entrar, torno a sortir... faig recomte per deixar motxila a guardaropia i m'adono que encara tinc el dorsaal!! oh cielos! a tot això els jutges cada cop estaven més fins als ous de palurdos com jo, que no s'aclaraven i el seu encant en males maneres augmentava proporcionalment...total em van caldre 4 entrades a boxes,
per tenir-ho tot a punt! El millor! a boxes el del meu costat, era encara més novatu i va i em demana l'ordre de les proves i que com funciona, i jo me'l mirava...rollo "stas de conya?"però no, ho deia de veritat.

Ai em deixo la GRAN NOTICIA! els jutges han decidit que la temperatura de l'aigua és idonia i prohibeixien el neopreno, iujuuuuu!! estic que no m'ho crec...mentre tatxo l'opció a) de la meva gran llista.
Rises, nervis...però sobretot bon ambient, ja enllestit, tanquen boxes un quart dhora més tard, (però no m'estranya...) de sobte passa un Christian decidit cap a la platja...que surten ja...i em desitja sort! em farà falta penso... Ja som a la sorra, el mar es dibuixa ple de putnets on estan tots els cracks picornellus, menus els crackus veterans que surten amb nosaltres, saludem l'Òscar que com bon expert, busca un bon angle de sortida i ens recomana sumar metres per estalviar-nos les òsties... provem l'aigua, estirem, estic jinyada,...anem amb retard...sembla ser que és habitual en el món del triatló...Veiem la sortida dels nois de l'aigua, i és la canya tots corrent cap a boxes, i els animem...però quasi que no els cal...

Som a la línea, finalment... anuncien que d'aquí 8 minuts, sortirem! uee!...i de sobte, com del no res, se sent un xiulet llarg dels jutges i jo que em giro a l'Anna per dir-li que no és l'oficial que encara queda...a la par que estem corrent cap a l'aigua i sento, tira, tu tira... i tots a l'aigua, perquè sí...(després comentaven que els jutges en adonar-se'n de l'error van voler parar la sortida!! si, i tant i van aturar uns quants a la sorra, però davant de la obvietat que se'ls havia escapat de les mans van deixar-ho estar...) Visca l'organització!
Aigua i més aigua, peus, mans...però de seguida es va calmant...una boia, més aigua, però em sento bé, francament bé...vaig passant gent i em passen a mi, i com per recordar-me el meu lloc de novata, un veteranu, deixa caure el seu magnífic braç sobre el meu cap a pes mort! ostia, quin mal! vale vale missatge captat, neus no et flipis i concentrat.
De l'última boia, fins a la sorra se'm fa pesat, costa, però ja hi sóc corrent per l'alfombra vermella a lo Hollywodiense, però els esbufegs per recuperar la calma no tenen res de glamurosos...sento un "va neus!" petitet, endevino en David i la Júlia que fidels a la seva paraula han vingut!! quina ilusió!! segueixo concentrada cap a boxes...respirant i pensant en tot el que he de fer...casc, dorsal, sabates, guants...i cap a fora, pujo, i ja stic rodant...
Bona sensació...girs i més girs, i segueixo endavant...
El tram de bici ens anem trobant totes...la Goedele de tornada, jo apreto una mica i enganxo a l'Anna, que li recordo que no stem de passeig domingueru!! ...i ens posem les piles..circuit tranquil, però amb algun canvi de rasante...interessant...sobretot perque faig algun canvi rarot i les cames mho fan pagar car...tot i tenir present el segon punt de la llista, aprofito les baixades i m'omplo de valor i coraje, i decideixo veure! que fa calda! se'm comença a fer pesat, i no hi ha manera de posar-se a roda...hi ha pelotons al principi però després es un campi qui pugui...i això faig...cada cop que entràvem a ciutat, els girs tancats...em feien pensar en "Vilanova la ciutat de les rotondes"... i hem de girar aqui?...jodeer!

Bueno, s'acabó la bici i no he caigut! uee, 2n punt de la llista tatxat...veig un Ramon per ahi cridant, però ni rastre dels xicuelos...ande staran? nova transició ara si, més ràpid, pim pam i fora...començo a córrer, em noto més lenta del que voldria, però vaig fent, ja apretaré quan em senti més còmode...i llavors comença la marisma de cuerpos andantes que si ara passo jo, que passa tu...vaya que entre paseantes, aficions i triatletes o projectes de, allò era un cristuu de cal deu! i descobreixo un munt de veteranus picornellus a jutjar pels monos, però no els he vist mai! Uff no acabo de sentir-me còmode, busco bones sensacions, però...es resisteixen,,,de sobte apareix la Goedle, i més enllà entre la multitud, veig una figura a lo lejos...i sento "Vaaa petolins!!" és el gran Óscar, i he de confessar que m'activo de cop! i començo a córrer, i pensoo ostia estic fent una triatló, fins ara quasi ni me n'he enterat...més endavant veig uns quants picornellus (no penso dir noms...) però ells ni em veuen, ai que ver! per sort els crido i riem...(després m'entero que han quedat esmaperduts en veure el gran Óscar passar!) Per quan començo a adonar-me'n ja veig la meta, i apreto més, somrient...i pum, ja hi sóc, surto corrent a veure els nois, rient, som molts, i és genial, comentem, fent fotos... encara queda la postriatló...esperar! sota el sol i desmaiats, una hora o més al podi del graan Guillermo (2n de veterans), ell mateix vol desistir perque la gana apreta però allà aguantem, estoics. I a la fi a dinar...una gran taula i tots allà... xerrant com qui ve de fer un paseito matutino de domingo, i jo encara rumio que ha passat, doncs és ben bé que com tota primera vegada...passa quasi sense enterar-te'n,
però d'una cosa si tinc clara,

la sort que tinc de ser una picornella! gràcies a tots! Ha estat una estrena genial!


"la petolins!"

ara sí, comte enrera...Vilanova ens espera!

Que sí, que hauria d'estar dormint...però ja era d'esperar que avui seguint la linea habitual se'm farien les mil.
Queden 9 hores pel tret de sortida, surto al torn d e les 10h amb totes les nenes (Goedele, Anna i Dèlia). He estat preparant el material que m'he d'endur seguint el ritual com els nens, començant pels peus fins al cap de cada disciplina, i sí el portaxip i dorsal també els he agafat. Amb tot sé que trobaré a faltar alguna cosa, però confiem que no sigui essencial.
Si he de fer cas de les sensacions, crec que mai havia estat pìtjor...jijij, ara ric, però és ben seriós, tota la semana que noto els genolls carregats, ara d'ultima hora s'ha sumat el taló d'aquiles dret, i de fa dies tenia una molèstia al braç, espatlla dreta que ara ja puc dir que és una contractura, perque em radia fins l'esquena, ole!
Ahir vaig provar el neopreno a piscina, i bueno d'aquella manera, esgotament, però tranquilitat, però molestietes al braç...oinc, i després tornada de les SUpernenes, futboleres, vai jugar poquet, per reservar i vam fer 2-1.Marxo a dormir amb la idea de dormir moolt, i a les 9.3o ja tenia els ulls com a plats, joderr....bueno decideixo fer recados, estic més rarota... bici a punt, compritas, a dinar a casa i ara si, siesta penso! siii, que te lo creas, tanco tot, els ulls, i penso sem faran les mil però descansa, i per quan obro els ulls i penso ja sta, havien passat 20 putos minuuuuts!! jopee it's not fair! ala, estiro una mica i al final decideixo portar-me al cine per crema les hores i la insoportable levedad de mi ser, que deia aquell, i avui mi ser está agilipollao.
Francament ho he encertat, Àgora brutaaal, en bona companyia, llàstima que m'ha fet caure que no recordava l´últim cop que vaig anar al cine, i jo juro que hi anava...aixxx...oju!
SOparet postpeli, suau i bo per evitar sorpreses matineres, i ja de nou a casa, tot apunt, o no,
a mi m'estira tot, però no em sento nerviosa, més aviat l'apatia de tot el dia, però si noto algo d'emoció, i sé que demà quan enfilem carretera capa Vilanova el tour de nenes ja em bullirà i quan siguem a boxes deixant les cosetes a quarts de 8, llavors si que sabré que tot plegat va de debò...fins llavors espero tenir dolços somnis i que nos cojan confesaos...

PD : sempre hi ha una primera vegada i sempre creus que fallarà algo, jo en la meva línea, crec que la meva sort pot ser no poder-me treure el neoprè i haver de demanar ajudar als jutges, caure amb la bici, o que se'm descordi el cordó de la bamba i això que són ajustables...jjajajja

reflexions d'última hora...

Ara pensava en la feina feta en com he arribat fins aquí, en les últimes setmanes...res concret però si que la motivació incial persisteix però s'ha anat disfressant de cansament, de pressió, de neguit com qui ha estudiat per un examen, que sap que fins i tot pot aprovar però que ja no vol esperar més per l'examen, vol que sigui ja. Certament, és així com em sento, tot i ser conscient que ho faig per mi, perque m'agrada perque disfruto, també els últims dies els entrenaments s'han convertit una mica més en obligació, en un rematar la feina feta, que un desofec...normal, em repeteixo, sí, però tinc ganes que arribi Vilanova, veure què tal i el que en surti arribar a Barcelona, plena de ganes també...però després la llibertat! jijiji.

Suposo que a tot plegat cal sumar-li els canvis que ho enmarquen, la feina, que m'encanta però també esgotadora, i lo personal, cada cosa al seu lloc, però tot suma i ara la cançó principal és l'estrena. Així que con lo puesto, conscient de tot el que ja he caminat, impensable ara fa un any quan jeia en aques mateix sofà, dolorida i feta una caca de la pinya, quien me ha visto i quien me ve...las vueltas que da la vida!

A més no canvio cap de les experiències viscudes, personals, dins meu, de creixement, desenvolupament, força, entrega...úniques! i per descomptat els suports, des de ma mare dient-me "ay Hija, pero si estàs hecha una deportista de verdad" quan vaig arribar a Arenys de Bcn amb la bici el mateix dia que l'estrenava...la pobra mig emocionada mig preocupada, però que em dóna suport incondicional des del primer dia, i el meu pare, que continua pensant que això que faig no és humà, però amb una rialla delata orgull i amor. Mun germà que flipa però que pensa que "és molt Neus tot plegat", com ell diu, i ma germana que també flipa i em segueix orgullosa. Mun àvia de 94 tacos i la iaia de 84, que mig temeroses però com bones seguidores del tour, m'animen.
Els amics que poc a poc han anat entenent que això no era passatger, que no era una "obsesión" que em cantava la Nat, sinó un amor tranquil i sossegat, els mateixos que flipen amb les aventurilles, i m'animen, però el que no saben és que jo flipo amb ells!! tots i cadascun ja sabeu qui sou.
Per descomptat els expertus, en Jordi, que va obrir-me la porta a un món que ni imaginava, i que ha aguantat els meus milions de preguntes, demandes i ratllades trialeres , i amb paciència estoica, però sempre amb el seu estil personal. El novatillu com jo, Jordi, tants anys compartits i ara resulta que mos ha picat el mateix cuquet. La Goedele, companya de fatigues indefectible, els cracks del club que em fan sentir que ja sóc una picornella, i per desocmptat la única i gran Anneta!! que faria jo sense tu...i els meus mails manyanerus...jurjurjur

Ah i lúltim fitxatge, els guerres i guerreres que lluiten cada dia per fer-se grans a les aules i que de quan en quan diuen "oye profe pero tu haces todo eso? que guay no?" amb cara de sorpresa...

Tot plegat sona a entrega de premis oi? però el millor és que jo no necessito cap premi per dir el que ja sento sinó que tot el viscut i les personetes amb qui ho he viscut són el premi diari que em dibuixa un somriure als llavis cada cop que hi penso...i no necessito fer cap triatló per saber-ho!

Gràcies a tots, sou els millors!!

valoracions vàries...sorpresita

Deunido com passa el temps...porto tot setembre dient que faltava molt per octubre i en un tancar i obrir d'ulls semblo caiguda del cel a 7 d'octubre.
Diumenge és l'estrena, el triatló de Vilanova, sprint, seran 750m aigua, 20km de bici i 5km corrent.
Escric les distàncies i les penso i no em fan por com a tals, sinó com a conjutn, les transicions, la suma dels factors que sí altera el producte...Fet i fet fa unes setmanes estava com més inquieta, retrassant la hora, i ara que ja s'acosta i veient el ritme dels últims dies, penso que ja va sent l'hora.
Perquè si dilluns entreno piscina i bé, però les molèsties qu evaig notar diumenge al braç seguien sent-hi, dimarts corrent per la carretera de les aigües brutaal, queia la fosca, anàvem amb la Goedle clarobscurs de la lluna jugant amb els arbres i Barcelona vestida de nit d'escenari de fons. Per primer cop em vaig deixar dur pel seu ritme i com canvia...però res a veure...acostumada a no seguir ningú, vas a remolc, més descansat, però menys gaudi, en part però em va anar bé per no forçar. Com a anècdota al parking vam trobar unes bicis amb llums i mentre pensava que xulo debia ser fer rutes nocturnes, escoltava les veus, i desobte se'm va encendre una llum, Montse? sí la mateixa, eren els mateixo de Mataró, els de triatreves!! jajaj quina ilusió... prometen liar-me per futures sortides, stan ben sonats però m'encanta!

Tornant, avui ja dimecres, entreno suau de correr amb els nenos del club, que són la canya, hem rigut molt i et fan desconnectar de tot ... però em continuava sentint grinyolar el braç i l'esquena, deu ser algo tensional. Tot i masajito de dimarts no sembla tenir intenció de marxar... No he forçat, dutxa i cap a casa.

feina acumulada...i prenent mides per Vila

Han passat masses dies sense fer els deures...massa de tot, com per seure tranquila a posar les idees en ordre, i com tot a la vida s'acumula, així que toca començar pel principi.
He de trencar una llança a favor meu, i és que he estat malalta, ja anunciava la setmana passada i tot va petar dimecres vespre, infecció d'orina i unes angines amenaçants eren la causa i conseqüència d'un cansanci pronunciat.
Així que bondat, llit i a casa, quasi no vaig poder fer res, estava ko, diuen que stes coses ja passen...i clar entrenar, descartat...anar a comprar va ser gairebé una aventura, és quan t'adones que el món gira a 3000 revolucions i et sents relentitzat com un mamut...i llavors penses, si realment, estic malalta...jijij

Repòs absolut fins dissabte en que vaig començar a aixecar cap...per treballar, i estudiar com no, i d'entrenar malgrat intenció, rien de tout. Un passeig pel centre de bcn de mitja hora esgota a qualsevol però a mi em va fer adonar que no stava taan bé com creia.
Vaig haver d'esperar a diumenge, armar-me de valor i ben acompanyada per un nou fitjatge tribaby també, la Dèlia, per pujar a Vilanova a prendre mides i fer una ullada per evitar sorpreses diumenge.
A mig matí pugem al cotxe direcció Vilanova, el dia que s'havia aixecat rúfol brillava talment com a l'estiu, i un cop arribades vam mirar d'endevinar el circuit de córrer doncs com no! ens havíem deixat el mapa, iujuuu! Carrera suau de 5km la Dèlia dient tu apreta, i jo repetint, como per apretar stic jo...bones sensacions, però grinyolava una mica. Després a l'aigua patos... i en una mar que semblava saber del nostre estat, estava mansa isuau, vam fer els 800 de rigor i a descanasar a la sorra.
Certament tot molt tranquil, bones sensations, vam endrapar una torrada i cap a casa a enllestir cosetes. La Dèlia, quin gran fitxatge!!