reflexions pre-vacances...

Sóc a dues hores d'agafar d'anar a l'aeroport, marxem a Croàcia amb la Siki de vacancetes, i en tinc moltes ganes! (bambes i ulleres a la bossa, jijiji)

Tot i la última hora, els nervis i les presses clàssics, no volia marxar sense fer una petita reflexió sobre les darreres setmanes.

Miro enrera, des que em vaig posar ja no a córrer, sinó des del dia que vaig entrar a les Bernat Picornell, i no m'equivocava quan deia que seria una segona casa... Sembla que fos ahir i ja de tot plegat en fa un parell de mesos, i la tònica habitual ha estat satisfacció, superació i alegria...

Estic certament molt satisfeta, em sento plena, no únicament pel triatló sinó perquè començo a entendre el "mente sana in corpore sano", des que corro que no he fet més que sumar, no perque abans no ho fes sinó perquè he agafat la confiança necessària, l'energia i la perseverància, el respectar el ritme de les coses i no forçar...com dic tot plegat no ho he après unicament amb l'esport però és un tot, el sentir-te capaç, sense pors ni recances, però amb humilitat i consciència...el jugar, el saber-te evolucionar...

He estat entrenant al club, i lluny de sentir-ho una obligació, és un autèntic plaer, no sento que m'hagi canviat tant la vida sinó que recupero sensacions de fa molts anys com quan entrenàvem amb l'equip de bàsquet, hores i hores i resultats, però llavors era un pertànyer, una familia, una lluita, un voler i doldre ...i ara en canvi em sento lliure, sense obligacions però si moltes ganes de millorar dia a dia, poc a poc, fruit de l'autobservació, de prendre consciència...

No cal dir que he nedat més en mes i mig que en tota la meva vida, i amb un somriure als llavis penso que ha valgut la pena, que a mida que vaig aprenent més ganes tinc de millorar, i busco vies per fer-ho, desde fregint al pobre Joan (entrenador) a preguntes com nedant a mar, o fent exercicis específics...però quan ets a l'aigua i et fons en el moviment i flueixes...no es pot descriure... No cal dir que l'únic repte és la millor i que la competitivitat no té cabuda en tot el que explico, és aquesta suposo part de la gràcia.

Sobre el córrer, certament he baixat el ritme, o he canviat la manera, les sessions de grup i la resta han ocupat el lloc de les sortides en solitari sense rumb fix...però que vull recuperar, ho enyoro però poc a poc...

De la bici, què dir, poc em pensava quan me la mirava a la botiga apunt de dur-la a casa que m'acabaria enganxant així, ha estat una sorpresa molt positiva, enriquidora i que tot just comença. He sortit a hores d'ara uns 6 cops, i cadascun diferent per les sensacions i experiències, però avui que he anat acompanyada, i m'han guiat en els canvis, he vist tot el que encara em queda...però he tingut la increible sensacio d'anar a 52km per hora...sensacional!!

Resumint doncs, valoració més que positiva, però com ja deia Sòcrates, "només sé que no sé res"...vinc a dir que quan tot just comences a enterar-te de com va el tema...te n'adones de la immensitat de coses que et queden per aprendre i millorar, però justament aquesta n'és la gràcia.
És una nova vessant de la meva vida, que m'omple i m'enriqueix, i lluny de solapar-se amb d'altres, les complementa!!, m'acosta noves persones i d'altres que m'acompanyen pel camí des del primer dia...a tots n'estic molt agraïda.

Anar-hi anant!! m'agrada...