Altre cop els descansos no van ser com deurien, el malestar anava in crescendo, una analítica que negava cap malaltia però no em trobava gens bé. Vaig optar a escoltar el cos, que no feia net de refredat, massa cansat, i jo fatigada. Repòs i anar fent.
Finalment la mateixa setmana de la Marató la cosa pintava lletja perquè una molèstia que havia ignorat del taló dret cada cop molestava més...grrr! i jo personalment no ho veia gens clar, no per no poder mentalment, que sí, sinó perquè el cos no m’acompanyava gens...
Fisio dimarts (merci Ricard!), massatge relaxant dimecres, i osteopata dijous, no feien més que corroborar que no anàvem a l’hora, massa bloquejada...
dissabte, 26 de febrer del 2011
diumenge, 20 de febrer del 2011
DARRERA TIRADA LLARGA 32km!
La setmana no va ser gens com hauria volgut, massa esgotadora i quan el cap de setmana tocaven els 32, buff...no sabia d’on treure l’energia, finalment però vaig sortir...Els primers deu kilometres van ser un suplici de queixar-me com l’infant que es plega de braços i fa morros...vaig fer circuit semblant Mataró, Sant Antoni, Les corts, Diagonal, Rosselló...i ja a la Meridiana quan duia uns 16, a la fi! Vaig començar a somriue...i allò de...”va ara, lo que me echen..!” i tal qual, 20, 25, 30, per Fòrum, Mar, Barceloneta, i amb un temps que no donava crèdit, 2hores 42 minuts. Llàstima de les cremades al pit pel pulsòmetre...sniff
dimarts, 8 de febrer del 2011
LA MITJA GRANOLLERS, 6 febrer 2011
Fi d’exàmens però poc comptava amb la clàssica baixada de defenses, que em va tenir dos dies al llit previs al diumenge de la primera prova de foc de la Mitja de Granollers! No les tenia totes, i de no haver estat pels nois del club (Justin, Isra, Ricard, Pedro, Óscar, Àlex, Yamil...) no crec ni que hi hagués pujat. Però valor i a munt! Amb un nas rajant i un bon esmorzar, un cop a Granollers, tirada de 4 km per calentar i aprofitar i que en sortíssin uns 25 km totals. Per la meva sorpresa vaig començar prou bé, i vaig decidir instal•lar-me en un ritme suau i constant i gaudir de la que potser ha estat la millor cursa que he corregut mai per l’ambient i gentada animant! Un circuit força exigent, en especial una rambla que hi ha de sorra per la Garriga no s’acabava mai, però un cop arribada a la Plaça de la Vila em vaig emocionar amb tanta gent per tot.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Inscripció Marató de Barcelona
Des que el 2009 vaig veure per primer cop la Marató, vaig dir-me que algun dia jo també la faria, no tenia paraules...en veure com aquells herois i heroïnes pujaven Paral•lel cansats però amb pas ferm.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)