Ara farà més de mig any, vaig tenir un accident de moto, inesperat però com tot les coses no passen per que sí... I amb ell molts dels pocs o molts projectes que duia van volar pels aires com jo, no es que estigués apunt de morir, ni de llarg sinó que em podria haver matat i no em vaig fer res més que el més comú, la famosa fuetada cervical.
La meva vida es va parar gairebé, durant tres setmanes, setmanes en que la cotidianitat consistia en descobrir quin nou múscul em feia mal, quina nova contractura, i com anar de casa a la rehabilitació i tornar. No cal dir que la soletat i el malestar eren latents i més en una època, la tornada a l'escola, el real començament d'any, per mi era un decalaix buit.
Vaig suplicar tornar a treballar per ocupar les hores mortes i per poder ocupar sobretot la ment en quelcom més productiu, i la cotidianitat es va convertir en un dia a dia de metges, rehabilitació, feina, que llavors no m'omplia gens, i casa.
Un bucle que s'anava tancant en si mateix...i a mida que es feien els dies més curts també creixen les pors i inseguretats. La rehabilitació semblava el teixit de Penèlope, el cosit de cada matí el trinxava en unes hores i la meva esquena ja no sabia ni com aguantar-se.
Poc a poc i a costa de veure que la situació lluny d'evolucionar, empitjorava...vaig anar caient, fins que un bon dia vaig decidir posar en pràctica l`empowerment que tant havia defensat, és a dir, l'acció d'empoderar, capacitar a les persones sobre la seva autoresponsabilitat vital.
Senzillament vaig decidir que per molts massatges, ones i màquines que em posessin, si jo no decidia treballar per recuperar-me no me'n sortiria.
Entretant ja havia passat octubre, i novembre i havia fet un any més, rodejada d'amics, i una crisi que semblava afectar a tothom menys a mi que prou feina tenia amb lo propi.
Vaig demanar a la fisio, la Cris a qui dec moltíssim, que m'ensenyés a fer exercicis per treballar l'esquena i que em comprometia a fer-los. Em vaig aplicar la famosa dita que ara és gairebé un salm "Zapatero, a tus zapatos", i em vaig posar a fer religiosament els estiraments cada dia. Respirant, suau, atenta, conscient.
La millora era notable i Nadal era a la cantonada, tot projecte nul, però seguia fent els estiraments, i casualitats de la vida, vaig començar a fer un nou tractament de Biofeedback, aprendre a respirar per controlar els ritmes vitals i gestionar les emocions.
Ho vaig afegir al ritual d'estiraments, i vaig recuperar tot el que anys enrera havia fet sobre respiració, via el cant o l'expressió corporal, i la relaxació i la respiració van esdevenir peces claus.
No sé ben bé perquè o perquè així havia de ser, vaig començar a transformar coses, tot allò que em molestava ho vaig canviar, treure, posar, moldejar, vaig reformar casa meva, "redecora tu vida" en diuen ara, per dins i per fora. I va funcionar... per primer cop, em sentia duent les riendes de la meva vida, sense presses, ni pressions, ni neguits, senzillament un anar fent, xino-xano.
Quan un genera, el món gira, i de cop tot es va anar alineant, les relacions, la feina, les oportunitats...les pors anaven marxant, i l'angoixa tan sols era una ombra, fins que va arribar cap d'any i lluny de fer-me cap propòsit em vaig llevar el dia 1, i vaig deixar que el meu cos em dugués fins a la carretera de les aigües, on havia anat alguna vegada, a airejar-me, em vaig calçar les bambes, i amb una ressaca de fons, em vaig posar a córrer...
Crec recordar que debia fer uns 5 km, esbufegant i treient totes les toxines pròpies d'un cap d'any, a cop de respiració i consciència, i amb una sensació totalment nova, o vella coneguda.
Sensació de llibertat, paciència, seguretat, perserverància, i sobretot, alegria interna, que em dibuixava un somriure als llavis perenne.
El que va començar seguint un procés natural d'evolució, es va anar transformant en un hàbit, un gaudi, una cita per a mi sola, el meu moment de llibertat...i em vaig anar enganxant...
Tant era l'hora, però la sensació que aconseguia passats els primers dificils 15 minuts, era única, la fluidesa en estat pur...jo i l'entorn, un de sol, l'equilibri perfecte, el fondre's...
I va anar creixent, i gener apareixia ple de nous projectes que jo mateixa havia plantat, la tornada a les aules de la mà dels qui porten molts anys, podent aprendre de la seva experiència, el cuc d'estudiar de nou, la carrera que feia 1o anys havia deixat penjada, per immaduresa...
Tot s'alineava com els estels, sota els quals jo em calçava les bambes i sortia a córrer descobrint els silencis de la nit, els bategs... I recuperant tots aquells moments que recordava de gaudi total de la meva vida, i fer-ne un dia a dia, no l`excepció.
I així es va convertir en algo més, algo meu, únic irrepetible... Si fa un any m'haguéssin dit que ara estaria corrent i tot plegat m'hagués posat a riure com reia dels qui es llevaven un diumenge de matí per anar a fer esport. Aix la vida quines voltes...
