Deunido com passa el temps...porto tot setembre dient que faltava molt per octubre i en un tancar i obrir d'ulls semblo caiguda del cel a 7 d'octubre.
Diumenge és l'estrena, el triatló de Vilanova, sprint, seran 750m aigua, 20km de bici i 5km corrent.
Escric les distàncies i les penso i no em fan por com a tals, sinó com a conjutn, les transicions, la suma dels factors que sí altera el producte...Fet i fet fa unes setmanes estava com més inquieta, retrassant la hora, i ara que ja s'acosta i veient el ritme dels últims dies, penso que ja va sent l'hora.
Perquè si dilluns entreno piscina i bé, però les molèsties qu evaig notar diumenge al braç seguien sent-hi, dimarts corrent per la carretera de les aigües brutaal, queia la fosca, anàvem amb la Goedle clarobscurs de la lluna jugant amb els arbres i Barcelona vestida de nit d'escenari de fons. Per primer cop em vaig deixar dur pel seu ritme i com canvia...però res a veure...acostumada a no seguir ningú, vas a remolc, més descansat, però menys gaudi, en part però em va anar bé per no forçar. Com a anècdota al parking vam trobar unes bicis amb llums i mentre pensava que xulo debia ser fer rutes nocturnes, escoltava les veus, i desobte se'm va encendre una llum, Montse? sí la mateixa, eren els mateixo de Mataró, els de triatreves!! jajaj quina ilusió... prometen liar-me per futures sortides, stan ben sonats però m'encanta!
Tornant, avui ja dimecres, entreno suau de correr amb els nenos del club, que són la canya, hem rigut molt i et fan desconnectar de tot ... però em continuava sentint grinyolar el braç i l'esquena, deu ser algo tensional. Tot i masajito de dimarts no sembla tenir intenció de marxar... No he forçat, dutxa i cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada