Després vam fer dinar Picornellu, i tarda de llit, la pregunta és, que feia a les 5 del matí desperta?? Perquè em desvetllo? Hola? I encara millor, l’endemà vaig dormir fins quarts de dotze, i per sorpresa! Podia caminar, el drama era el lavabo, que et tires a la tassa, i les escales que són un partidon...
Quan se't cau una cosa a terra, et preguntes, "És realment vital recollir-ho?", i aprens que les coses poden passar-se un dia a terra i no els passa res...jajajaj
Però com feia dia maco, ni corta ni perezosa, a airejar-me al mar, i a provar sort amb el Bicing! I síii I made it!! Vaig poder anar en bici jijiji.
A dia d’avui, tres dies més tard, les cames ja tornen a ser més meves, si bé els quadriceps no massa, i veient que ahir nit per creuar un semàfor ràpid i no poder córrer...uooh! esperarem uns dies més...Fins aviat! Una abraçada.
divendres, 11 de març del 2011
MARATÓ de BARCELONA, 6 març 2011
Per sort tot va fer el seu curs, vaig dormir molt bé, em vaig despertar sola abans d’hora i a munt, estiraments suaus, vaselina aquí i allà, vestir, super esmorzar: arròs amb platan, xia, canela i sucre! I puntuals
com el sol, ja tenia l’Anneta a casa, i la Goedele a punt.
Per la meva sorpresa, estava moolt tranquila, potser més tranquila que he estat mai abans d’una competició, ni quan érem a la sortida...sensació de “ja arribarem”.
Sortida suau, el peu acompanyava, i cap a casa, Sants, camp del Barça, Diagonal, Travessera i un despistat que pixa a la porta dels mossos, i primera sorpresa! Jordi i Mama a la porta de casa, petonet i a seguir! Tarragona era trobada amb Anneta i primeres bones sensacions, Gran via, Pla.Universitat, recullo a Jordi que m’acompanyarà per Pg Gràcia, quin riure!
Perquè de tant gran que és, i com s'apropava, tenia por que em fes caure...jajaja I el deixo a Diagonal, flipant i feliç, i girem per Rosselló cap a Meridiana, i xino xano. Meridiana la cosa es posa lletja perquè a Navas ni rastre de l’Anna, i necessito fruita, a més és pujar i baixar, doble via, que carrega molt visualment, per sort un corredor de baixada em dona ampolla i millor...Va apareixent també Jeroen que acompanya a la Goedele en bici...Arribo a Fabra i puig però tampoc hi són Jordi i Mama...jurrr, caca! A la fi retrobo Anneta abans del pont del treball, i la cosa millora,sobretot quan treu nino de l’Arale jijij casi caiem del riure, tot i que el peu molesta amb la baixada. Parada per pixar i quan ja hi sóc, darrera d’un container, m’adono que molts abans havien trobat aquest bon lloc i tinc dues caques humanes enormess mirant-me! oh my god!!
Gran via altre cop, i pesadot, Rambla prim, crec i buff...faig recorregut mental i ostia! No comptava que queda la diagonal encara, ups! Patirem. Arribo a Diagonal prou bé, però pujada a Glòries es fa eterna, sort de l’Anna, a qui no tenia paraules per agrair...Ens separem, em deixo portar per la música de Dido, i concentrar-me fora de tot, a la fi ho aconsegueixo! Glòries!! veig a mare i Jordi, li demano que m’acompanyi un tros vaig apurada, i ups! Torno a perdre Anna on havíem quedat, vull taronja!! Algú sent les meves pregàries i quan arribo avituallament Fòrum, hi ha fruita yujuu!! Paro i tot per pair bé.
Seguim, i com la cursa és molt llarga et dona per pensar en molta gent, com quan passes per cases d’algú i penses mira aquí viu tal, però sobretot duia amb mi la Gemma, des dels primers quilometres...L’altre gran absent era el meu pare, així que al quilometre 32 quan les forces flaquejaven contra tot pronòstic vaig agafar el telèfon i el vaig trucar...”Papa, estic corrent la marató i com no hi ets, necessito que m’animis!! Jiji” la seva veu d’astorat em feia riure...i per sort! Un Vinyals amb la dona i el patufet, sortits del no res també em van animar.
Venia la zona del famós mur, ja duia 3 gels, però la cosa pintava difícil, calor, asfalt, el peu començava a estrevar. Com vaig recordar les paraules del savi Isra quan deia, "Neus, posa't polvos de talc als mitjons..." i jo que no en tinc pos res...A aquestes alçades el peu esquerra notava com els ditets ballaven entre bombolles...
A més a voramar, allò semblava Zombies party...gent caminant, fets pols...i l’Anna no apareixia, de sobte per l’alçada del Mc Donalds, sento una veu que diu: “Neusss!! Ja viiinc!!” i jo: “Anna?!? On ets?!?” i “ja vincc!” i del no res va aparèixer l’Anna rauda i veloç en un bicing! Jajaja brutal!!
L’Anna va dient que ja hi som, i jo me la miro així com...vols dir, que encara queda Arc de Triomf, hem de tornar a Ciutat Vella i fer Paral•lel...que sí...i des de llavors, som una! No em deixa ni un segon, a Arc de Triomf trobem en tombar ma mare i Jordi, que me’ls enduc uns metres corrent...jiji, si bé de Plaça Catalunya, nomé recordo la cridoria...però m’agobiava molt, de nou baixada per Portal de l’Àngel i més soroll...i Jaume I sant tornem-hi, està bé el tema animacions però a aquestes alçades per mi era matador...m’aturdia...i finalment arribem a Ferran i somric de nou.
A Rambles i amb un tendó d’Aquiles que anunciava retirada, vaig optar a 7 quilòmtres del final de no apurar, d’anar-hi anant, de passar del temps, i per sobre de tot PROHIBIT TRENCAR-ME O FER UNA RAMPA! I entretant mirar de disfrutar! Així ho vaig fer, i anava corrent, i parant, per estirar, sense forçar gens ni mica, i corre, i altre cop: “Para, para...”
No negaré que vaig patir i molt, però sobretot em sentia impotent de qui sap que podia fer molt més però el peu no em seguia, i aleshores la cama tampoc...a estones era com si tingués munyons...una sensació estranyíssima...Pensava em fa mal perquè vaig per sota, però i si apreto i em trenco?...no way!
Amb Anna jugàvem a inventar històries, o situacions cotidianes per treure-li tensió i de més...però costava somriure...Però si no hagués estat d’ella no hagués arribat segur.
Fins que ja a casa el mercat, tombem per Sepúlveda, parant cada 200 metres a estirar...i a la fi plaça Espanya, ens vam separar de l’Anna i a la fi! La meta!
No negaré que l’arribada a meta no era pas com l’havia imaginat, vaig creuar i enmig d’un mig somriure vaig trencar a plorar...mescla d’alegria però molt en part de ràbia, “de així no...”, podia més, de cardio anava molt bé, grrr...però després de 10 minuts de desofeg, medalla de finisher al coll vaig retrobar Anna i Goedele, i ens vam abraçar, i se’m va passar tot!
Al cap i a la fi, sóc Maratoniana!! I la clau de la Marató és cadascun dels 42 km i 195 metres, passats, i compartits, i que m’havien dut fins allí, i totes les persones que d’una manera o altre duia amb mi mentre corria, en especial la Gemma , el iaio i el Ramon, els del club que m’havien omplert d’ànims i bones energies, i sobretot ma mare i el Jordi per ser-hi, i per damunt de tots l’Anna a qui li dec la Marató doncs sinó hagués estat per ella probablement no hauria arribat.
Gràcies a tots, i sobretot em quedo que lluny de no repetir...la propera serà més i millor!!
Una abraçada,
La petita gran maratoniana,
Neus
com el sol, ja tenia l’Anneta a casa, i la Goedele a punt.Per la meva sorpresa, estava moolt tranquila, potser més tranquila que he estat mai abans d’una competició, ni quan érem a la sortida...sensació de “ja arribarem”.
Sortida suau, el peu acompanyava, i cap a casa, Sants, camp del Barça, Diagonal, Travessera i un despistat que pixa a la porta dels mossos, i primera sorpresa! Jordi i Mama a la porta de casa, petonet i a seguir! Tarragona era trobada amb Anneta i primeres bones sensacions, Gran via, Pla.Universitat, recullo a Jordi que m’acompanyarà per Pg Gràcia, quin riure!
Perquè de tant gran que és, i com s'apropava, tenia por que em fes caure...jajaja I el deixo a Diagonal, flipant i feliç, i girem per Rosselló cap a Meridiana, i xino xano. Meridiana la cosa es posa lletja perquè a Navas ni rastre de l’Anna, i necessito fruita, a més és pujar i baixar, doble via, que carrega molt visualment, per sort un corredor de baixada em dona ampolla i millor...Va apareixent també Jeroen que acompanya a la Goedele en bici...Arribo a Fabra i puig però tampoc hi són Jordi i Mama...jurrr, caca! A la fi retrobo Anneta abans del pont del treball, i la cosa millora,sobretot quan treu nino de l’Arale jijij casi caiem del riure, tot i que el peu molesta amb la baixada. Parada per pixar i quan ja hi sóc, darrera d’un container, m’adono que molts abans havien trobat aquest bon lloc i tinc dues caques humanes enormess mirant-me! oh my god!!
Gran via altre cop, i pesadot, Rambla prim, crec i buff...faig recorregut mental i ostia! No comptava que queda la diagonal encara, ups! Patirem. Arribo a Diagonal prou bé, però pujada a Glòries es fa eterna, sort de l’Anna, a qui no tenia paraules per agrair...Ens separem, em deixo portar per la música de Dido, i concentrar-me fora de tot, a la fi ho aconsegueixo! Glòries!! veig a mare i Jordi, li demano que m’acompanyi un tros vaig apurada, i ups! Torno a perdre Anna on havíem quedat, vull taronja!! Algú sent les meves pregàries i quan arribo avituallament Fòrum, hi ha fruita yujuu!! Paro i tot per pair bé.
Seguim, i com la cursa és molt llarga et dona per pensar en molta gent, com quan passes per cases d’algú i penses mira aquí viu tal, però sobretot duia amb mi la Gemma, des dels primers quilometres...L’altre gran absent era el meu pare, així que al quilometre 32 quan les forces flaquejaven contra tot pronòstic vaig agafar el telèfon i el vaig trucar...”Papa, estic corrent la marató i com no hi ets, necessito que m’animis!! Jiji” la seva veu d’astorat em feia riure...i per sort! Un Vinyals amb la dona i el patufet, sortits del no res també em van animar.
Venia la zona del famós mur, ja duia 3 gels, però la cosa pintava difícil, calor, asfalt, el peu començava a estrevar. Com vaig recordar les paraules del savi Isra quan deia, "Neus, posa't polvos de talc als mitjons..." i jo que no en tinc pos res...A aquestes alçades el peu esquerra notava com els ditets ballaven entre bombolles...
A més a voramar, allò semblava Zombies party...gent caminant, fets pols...i l’Anna no apareixia, de sobte per l’alçada del Mc Donalds, sento una veu que diu: “Neusss!! Ja viiinc!!” i jo: “Anna?!? On ets?!?” i “ja vincc!” i del no res va aparèixer l’Anna rauda i veloç en un bicing! Jajaja brutal!!
L’Anna va dient que ja hi som, i jo me la miro així com...vols dir, que encara queda Arc de Triomf, hem de tornar a Ciutat Vella i fer Paral•lel...que sí...i des de llavors, som una! No em deixa ni un segon, a Arc de Triomf trobem en tombar ma mare i Jordi, que me’ls enduc uns metres corrent...jiji, si bé de Plaça Catalunya, nomé recordo la cridoria...però m’agobiava molt, de nou baixada per Portal de l’Àngel i més soroll...i Jaume I sant tornem-hi, està bé el tema animacions però a aquestes alçades per mi era matador...m’aturdia...i finalment arribem a Ferran i somric de nou.
A Rambles i amb un tendó d’Aquiles que anunciava retirada, vaig optar a 7 quilòmtres del final de no apurar, d’anar-hi anant, de passar del temps, i per sobre de tot PROHIBIT TRENCAR-ME O FER UNA RAMPA! I entretant mirar de disfrutar! Així ho vaig fer, i anava corrent, i parant, per estirar, sense forçar gens ni mica, i corre, i altre cop: “Para, para...”
No negaré que vaig patir i molt, però sobretot em sentia impotent de qui sap que podia fer molt més però el peu no em seguia, i aleshores la cama tampoc...a estones era com si tingués munyons...una sensació estranyíssima...Pensava em fa mal perquè vaig per sota, però i si apreto i em trenco?...no way!
Amb Anna jugàvem a inventar històries, o situacions cotidianes per treure-li tensió i de més...però costava somriure...Però si no hagués estat d’ella no hagués arribat segur.
Fins que ja a casa el mercat, tombem per Sepúlveda, parant cada 200 metres a estirar...i a la fi plaça Espanya, ens vam separar de l’Anna i a la fi! La meta!
No negaré que l’arribada a meta no era pas com l’havia imaginat, vaig creuar i enmig d’un mig somriure vaig trencar a plorar...mescla d’alegria però molt en part de ràbia, “de així no...”, podia més, de cardio anava molt bé, grrr...però després de 10 minuts de desofeg, medalla de finisher al coll vaig retrobar Anna i Goedele, i ens vam abraçar, i se’m va passar tot!
Al cap i a la fi, sóc Maratoniana!! I la clau de la Marató és cadascun dels 42 km i 195 metres, passats, i compartits, i que m’havien dut fins allí, i totes les persones que d’una manera o altre duia amb mi mentre corria, en especial la Gemma , el iaio i el Ramon, els del club que m’havien omplert d’ànims i bones energies, i sobretot ma mare i el Jordi per ser-hi, i per damunt de tots l’Anna a qui li dec la Marató doncs sinó hagués estat per ella probablement no hauria arribat.Gràcies a tots, i sobretot em quedo que lluny de no repetir...la propera serà més i millor!!
Una abraçada,
La petita gran maratoniana,
Neus
dissabte, 5 de març del 2011
48 HOURS BEFORE THE MARATHON!!
Divendres en acabar la feina, em vaig relaxar de cop, va aparèixer l’enyorada Goedele a la fi!! Vam sopar genial amb ella i en Jeroen (Gracias!!) i vaig pensar que fos el que hagués de ser...descans absolut fins dissabte...
L’endemà matí a les 11h amb els nois recollida de dorsals, passeig per la fira del corredor, i piscina moolt suau per relaxar-me. Malgrat matí tranquil a la tarda tenia un bajón increïble, sense motiu aparent però molt, i amb tot vam haver de tornar ala fira per canviar samarretes, eren petites, aconseguir gels, (vaig badar i no en quedaven dels meus...grr! sort dels cracks!) i comprar cremita pel peu que seguia al seu rollo, Matform.
Ah! Quedava fer planning recorregut amb els meus animadors d’honor jijij, ma mare i mun germà, i l’Anneta. Quina feinada! Ells es mourien en metro a llocs estratègics i l’Anna, a estones correria amb mi i seria la suporter, sort d’ella...
Un cop a casa, em va donar la venada de deixar-ho tot prepararat, i comprovat, sopar, i a dormir.
L’endemà matí a les 11h amb els nois recollida de dorsals, passeig per la fira del corredor, i piscina moolt suau per relaxar-me. Malgrat matí tranquil a la tarda tenia un bajón increïble, sense motiu aparent però molt, i amb tot vam haver de tornar ala fira per canviar samarretes, eren petites, aconseguir gels, (vaig badar i no en quedaven dels meus...grr! sort dels cracks!) i comprar cremita pel peu que seguia al seu rollo, Matform.
Ah! Quedava fer planning recorregut amb els meus animadors d’honor jijij, ma mare i mun germà, i l’Anneta. Quina feinada! Ells es mourien en metro a llocs estratègics i l’Anna, a estones correria amb mi i seria la suporter, sort d’ella...
Un cop a casa, em va donar la venada de deixar-ho tot prepararat, i comprovat, sopar, i a dormir.
dissabte, 26 de febrer del 2011
SETMANES PRÈVIES A LA MARATÓ
Altre cop els descansos no van ser com deurien, el malestar anava in crescendo, una analítica que negava cap malaltia però no em trobava gens bé. Vaig optar a escoltar el cos, que no feia net de refredat, massa cansat, i jo fatigada. Repòs i anar fent.
Finalment la mateixa setmana de la Marató la cosa pintava lletja perquè una molèstia que havia ignorat del taló dret cada cop molestava més...grrr! i jo personalment no ho veia gens clar, no per no poder mentalment, que sí, sinó perquè el cos no m’acompanyava gens...
Fisio dimarts (merci Ricard!), massatge relaxant dimecres, i osteopata dijous, no feien més que corroborar que no anàvem a l’hora, massa bloquejada...
Finalment la mateixa setmana de la Marató la cosa pintava lletja perquè una molèstia que havia ignorat del taló dret cada cop molestava més...grrr! i jo personalment no ho veia gens clar, no per no poder mentalment, que sí, sinó perquè el cos no m’acompanyava gens...
Fisio dimarts (merci Ricard!), massatge relaxant dimecres, i osteopata dijous, no feien més que corroborar que no anàvem a l’hora, massa bloquejada...
diumenge, 20 de febrer del 2011
DARRERA TIRADA LLARGA 32km!
La setmana no va ser gens com hauria volgut, massa esgotadora i quan el cap de setmana tocaven els 32, buff...no sabia d’on treure l’energia, finalment però vaig sortir...Els primers deu kilometres van ser un suplici de queixar-me com l’infant que es plega de braços i fa morros...vaig fer circuit semblant Mataró, Sant Antoni, Les corts, Diagonal, Rosselló...i ja a la Meridiana quan duia uns 16, a la fi! Vaig començar a somriue...i allò de...”va ara, lo que me echen..!” i tal qual, 20, 25, 30, per Fòrum, Mar, Barceloneta, i amb un temps que no donava crèdit, 2hores 42 minuts. Llàstima de les cremades al pit pel pulsòmetre...sniff
dimarts, 8 de febrer del 2011
LA MITJA GRANOLLERS, 6 febrer 2011
Fi d’exàmens però poc comptava amb la clàssica baixada de defenses, que em va tenir dos dies al llit previs al diumenge de la primera prova de foc de la Mitja de Granollers! No les tenia totes, i de no haver estat pels nois del club (Justin, Isra, Ricard, Pedro, Óscar, Àlex, Yamil...) no crec ni que hi hagués pujat. Però valor i a munt! Amb un nas rajant i un bon esmorzar, un cop a Granollers, tirada de 4 km per calentar i aprofitar i que en sortíssin uns 25 km totals. Per la meva sorpresa vaig començar prou bé, i vaig decidir instal•lar-me en un ritme suau i constant i gaudir de la que potser ha estat la millor cursa que he corregut mai per l’ambient i gentada animant! Un circuit força exigent, en especial una rambla que hi ha de sorra per la Garriga no s’acabava mai, però un cop arribada a la Plaça de la Vila em vaig emocionar amb tanta gent per tot.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Inscripció Marató de Barcelona
Des que el 2009 vaig veure per primer cop la Marató, vaig dir-me que algun dia jo també la faria, no tenia paraules...en veure com aquells herois i heroïnes pujaven Paral•lel cansats però amb pas ferm.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)