Avui hem tornat a començar els entrenaments amb els nenos del club. Anava tranquila tot i els follons varios, doncs no he deixat d'entrenar en tot l'estiu, però conscient de les molèsties dels útlims dies.
Arribada, i com els nens al cole, tots a comentar l'estiu i les sortides, i no hi havia déu que es fiqués a l'aigua. Al final ens hi hem posat. Ritual habitual: 500 m escalfament, 300 punt mort, i ala! 4 de 200m a ritme fort. Per aquestes alçades, jo ja m'estava cagant en tot, perquè trobava a faltar les nenes (Goedeleee vuelve yaaaa!! que te hecho de menosss) i perquè claro no és el mateix nedar tirant ara tu ara jo, que xupar-t'ho tot sol mentre els altres es van motivant.
Per sort, al final l'entrenador ha decidit fer-me algo de cas, i hem estat comentant sobre objectius i sensacions. Fets 3 de 200, llavors tocaven 5 de 1oo, que superbien, i després encara 4 sprints de 25m, que per la meva sorpresa he tirat moolt i m'he sentit a gust, serà que li començo a prendre mides al tema, jjjiijijij.
All in all, tothoma ja marxava, 100 suaus i a estirar, que com estan les coses...no s'hi val a badar.
2.100, a bon ritme! no està gens malament! serà que evoluciono adequadament...?¿?jijiji
dilluns, 31 d’agost del 2009
dijous, 27 d’agost del 2009
apunts d'aigua 3
Avui hem anat a la piscina, de bon matí, amb el cos adormit ... a les 7.30h ja érem a l'aigua. Ulleres i dins, escalfament, intentant que el cos entrés en si...entre riures i vagateles...Fins que he dit:"no mos hem llevat a les 6.20, per fer el préssec, a nedar!!" i així ens hi hem posat jijij.
Ja sé que és impossible comparar-se amb els nois que no treu cap, però aix quan sents els tempos i les distàncies...aixx se't fa el cor petit. Jo que creia que progressava adequadament...
Bueno però amb tot, ha esta genial, perquè hem constatat que la tècnica és bona, recollint fruits de la feina feta, i fins i tot mirant sota l'aigua hem vist que arquejo les lumbars, de manera que he de treballar més la respiració i aguantar les abdominals...ah i el peu, peuet, fa el que vol, tot i que poc a poc ja pico menys...
Hem coronat l'entrenament amb un bon esmorzar, entre rialles, i cap a treballar, fet i fet una manera estupenda de començar el dia! Gràcies ;-D
Ja sé que és impossible comparar-se amb els nois que no treu cap, però aix quan sents els tempos i les distàncies...aixx se't fa el cor petit. Jo que creia que progressava adequadament...
Bueno però amb tot, ha esta genial, perquè hem constatat que la tècnica és bona, recollint fruits de la feina feta, i fins i tot mirant sota l'aigua hem vist que arquejo les lumbars, de manera que he de treballar més la respiració i aguantar les abdominals...ah i el peu, peuet, fa el que vol, tot i que poc a poc ja pico menys...
Hem coronat l'entrenament amb un bon esmorzar, entre rialles, i cap a treballar, fet i fet una manera estupenda de començar el dia! Gràcies ;-D
he vuelto a las andadas...
De fa uns dies que amb les molèsties i tot, córrer he corregut poc, exceptuant la prova de transició de diumenge, en que vaig fer 20km de bici per després córrer i així poder viure en primera persona com les cames es tornen de cartró...a lo Robocop, després de deixar la bici... Amb tot me'n vaig sortir prou bé i salvant els primers 10 minuts, i amb molta concentració vaig poder anar articulant...de forma més o menys digne...
Dimecres però el mono de córrer, junt amb el neguit de si quien tuvo retuvo, vaig calçar-me les bambes per pujar a córrer per la meva estimada carretera de les aigües. Vaig arribar a les 20h amb la idea de fer camí, retrobant sensacions i veient fins on em durien les cames... Allò semblava les rambles, però un cop passes els primers 4 km, la història canvia i el paisatge i el cruixir de la sorra esdevenen companys únics...
La distracció inicial es va convertir en fluir, i per la meva sorpresa, en temps inferior ja em trobava al primer pont, on normalment girava cua... Vaig seguir fins arribar a un tram de carretera, la molèstia de la cama començava a fer-se latent, i em debatia entre seguir o parar...vaig disminuir el ritme i vaig anar fent...fins al mirador dels xiprers... i a la fi, el segon pont! La llum atenuava i vaig girar cua, la cama, tot i present em seguia, i vaig reprendre el ritme... I com sempre la tornada se'm va fer molt curta, fins al pont de fusta, on vaig creuar-me amb un porc senglar...jijij i entre la fosca, (jo que deia que no repetiria... aix aix).
El curiós és que en marxar la llum, un perd la noció del camí, i tot sembla nou, de manera que per quan em vaig voler adonar, ja havia arribat...
Molt contenta, i tranquila d'haver corregut els 12 o més, a un ritme més que bo ...
Dimecres però el mono de córrer, junt amb el neguit de si quien tuvo retuvo, vaig calçar-me les bambes per pujar a córrer per la meva estimada carretera de les aigües. Vaig arribar a les 20h amb la idea de fer camí, retrobant sensacions i veient fins on em durien les cames... Allò semblava les rambles, però un cop passes els primers 4 km, la història canvia i el paisatge i el cruixir de la sorra esdevenen companys únics...
La distracció inicial es va convertir en fluir, i per la meva sorpresa, en temps inferior ja em trobava al primer pont, on normalment girava cua... Vaig seguir fins arribar a un tram de carretera, la molèstia de la cama començava a fer-se latent, i em debatia entre seguir o parar...vaig disminuir el ritme i vaig anar fent...fins al mirador dels xiprers... i a la fi, el segon pont! La llum atenuava i vaig girar cua, la cama, tot i present em seguia, i vaig reprendre el ritme... I com sempre la tornada se'm va fer molt curta, fins al pont de fusta, on vaig creuar-me amb un porc senglar...jijij i entre la fosca, (jo que deia que no repetiria... aix aix).
El curiós és que en marxar la llum, un perd la noció del camí, i tot sembla nou, de manera que per quan em vaig voler adonar, ja havia arribat...
Molt contenta, i tranquila d'haver corregut els 12 o més, a un ritme més que bo ...
dissabte, 22 d’agost del 2009
Al mar, al mar!! 1600m amb premi final!
Ja diuen que qui té un amic té un tresor, des que vaig començar en aquesta "locura" certament no he fet més que reafirmar-me en que tinc molta sort, doncs malgrat la incomprensió inicial que pugui generar, o el pensar que m'he begut l'enteniment o fins i tot, que "no és amor, lo que tu sientes, se llama obsesión..." que em canten d'altres, juntament amb els savis consells dels qui comparteixen aventura, puc dir que els meus amics, cadascú a la seva manera m'ha mostrat el seu suport i respecte, amb les corresponents rises inevitables... i em fa sentir mooolt especial.
Dit això, avui en narro un exemple quan de feia dies que volia anar a nedar al mar, una distància ja en majúscules, i no tenia massa clar com manegar-m'ho...entre trobar distàncies marcades i d'altra banda pels perills que comporta... Així que mentre sopàvem divendres, entre riures i més riures, vam decidir anar a la platja l'endemà...
Trobats dissabte matí, amb els retards pertinents, gràcies, ens vam enfilar cap al Maresme, i en explicar la meva idea de nedar a les boies de Mataró, es van avenir de seguida, per la meva sorpresa.
Aterrem, "plantem les tovalloles, juguem a pala grega...amb un peu calcules com està l'aigua, ...i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar..." Tot seguit anem d'expedició a examinar el circuit i comtar boies, i metres i més boies...conclusió: es tracta d'anar des d'on som, sortir en dins, 200m fins la boia i després passar el primer espigó, seguint les boies, fins gairebé el segon...les boies del qual imaginem entre les ones...
Jo que m'enfundo el neopreno, gorro i ulleres, davant l'expectació general, i just al mar li dóna per remoure's. Estic emocionada i un poc nerviosa, doncs la màxima fins ara són 800 al mar, en dos tandes i suau. Acordem que en una hora deuria ser de tornada...
Surto al mar, inquieta però tranquila, sabent-me vetllada, nedo i nedo i quasi sense enterar-me'n arribo ala primera boia, aqui i fins als 500 serà una sensació de desincronització, tot costa, les ones no paren i tinc sensació d'estar en un túnel de rentat...em repeteixo que aguanti el tirón, doncs ja és cosa segura que els principis sempre em costen...vaig passant boies, o fent ziga-zaggues doncs sense adonar-me'n faig esses i he de corregir la direcció, de quan en quan despotrico del neoprè, un decathlonero que em va sortir tirat, però que m'estira al coll a rabiar,,, però jo ja flueixo de fa estona, i és genial!
Arribo a la útlima boia, 800 i una mica abans,,,el neopreno ja crema, i mentre penso que sortiré amb una rossadura de collons, pum!! tinc COMPANYIA! una MEDUSSA marró apareix davant meu, òstia quin susto!, de primer m'espanto la vorejo i mentre em comencen a assaltar pensaments de pànic, em sobreposso a lo "neus, estàs a pendre pel cul! o t'asserenes o la fliparàs!!", observo que no tingui amigues puluant per ahi, i resutla que no. Recuperant la calma, torno a nedar... ja torno i em sento moolt lleugera tot i que encara queden 800, m'animo, continuo fent eses i per quan me n'adono, he sortit de fora el circuit de les boies, i sóc a mar obert, poquet però suficient perquè un MOOOCC de barco em tregui de la meva sinergia i en treure elc ap senti un "niñaaa!! que te vas a matarrr!!" des de un barco...joderr...i jo que reprenc el caminet de les boies i a seguir...
Ja passo l'espigó, ja arribo a les últimes boies, i lluny de sentir-me cansada estic millor que en cap moment, l'únic és que el coll apreta de mala manera, cou, i penso que en arribar a la sorra tiraré el puto neoprè... i ja...sóc a terra ferma, surto de l'aigua i no trobo les tovalloles, jijiji, estic un poc desortientada amb tanto meneito, i a la fi els veig jaient a les tovalloles i jo que arribo corrent i rient...Ostres em sento pletòrica!! per la proesa, que no saps que podràs fins que hi ets, però sobretot per saber-los allà, esperant-me!!
Els narro les aventures mentre els dic "em pots mirar al coll que cou a sac, que el neopreno...blablabla..:" i quan em toquen, casi els salto al coll, i se sent una veu que diu "uix neus, això sta inflat, no pinta bé, no és el neopreno..."
i penso PREMIO!! crec que m'ha picat una medussaaaa!! olee quin estreno! llavors visita de rigor a la Creu ROja on efectivament em confirmen el diagnòstic i per quan em posen el gel, el dolor era festivalero... tinc una fuetada tentaculera maca de collons... i un cop curada anem a celebrar tot el dia amb una paella per todo lo alto!!
Ha estat un dia genial, per la proesa i sobretot la companyia, "jo diria que la cara que feia era de felicitat..."
Dit això, avui en narro un exemple quan de feia dies que volia anar a nedar al mar, una distància ja en majúscules, i no tenia massa clar com manegar-m'ho...entre trobar distàncies marcades i d'altra banda pels perills que comporta... Així que mentre sopàvem divendres, entre riures i més riures, vam decidir anar a la platja l'endemà...
Trobats dissabte matí, amb els retards pertinents, gràcies, ens vam enfilar cap al Maresme, i en explicar la meva idea de nedar a les boies de Mataró, es van avenir de seguida, per la meva sorpresa.
Aterrem, "plantem les tovalloles, juguem a pala grega...amb un peu calcules com està l'aigua, ...i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar..." Tot seguit anem d'expedició a examinar el circuit i comtar boies, i metres i més boies...conclusió: es tracta d'anar des d'on som, sortir en dins, 200m fins la boia i després passar el primer espigó, seguint les boies, fins gairebé el segon...les boies del qual imaginem entre les ones...Jo que m'enfundo el neopreno, gorro i ulleres, davant l'expectació general, i just al mar li dóna per remoure's. Estic emocionada i un poc nerviosa, doncs la màxima fins ara són 800 al mar, en dos tandes i suau. Acordem que en una hora deuria ser de tornada...
Surto al mar, inquieta però tranquila, sabent-me vetllada, nedo i nedo i quasi sense enterar-me'n arribo ala primera boia, aqui i fins als 500 serà una sensació de desincronització, tot costa, les ones no paren i tinc sensació d'estar en un túnel de rentat...em repeteixo que aguanti el tirón, doncs ja és cosa segura que els principis sempre em costen...vaig passant boies, o fent ziga-zaggues doncs sense adonar-me'n faig esses i he de corregir la direcció, de quan en quan despotrico del neoprè, un decathlonero que em va sortir tirat, però que m'estira al coll a rabiar,,, però jo ja flueixo de fa estona, i és genial!
Arribo a la útlima boia, 800 i una mica abans,,,el neopreno ja crema, i mentre penso que sortiré amb una rossadura de collons, pum!! tinc COMPANYIA! una MEDUSSA marró apareix davant meu, òstia quin susto!, de primer m'espanto la vorejo i mentre em comencen a assaltar pensaments de pànic, em sobreposso a lo "neus, estàs a pendre pel cul! o t'asserenes o la fliparàs!!", observo que no tingui amigues puluant per ahi, i resutla que no. Recuperant la calma, torno a nedar... ja torno i em sento moolt lleugera tot i que encara queden 800, m'animo, continuo fent eses i per quan me n'adono, he sortit de fora el circuit de les boies, i sóc a mar obert, poquet però suficient perquè un MOOOCC de barco em tregui de la meva sinergia i en treure elc ap senti un "niñaaa!! que te vas a matarrr!!" des de un barco...joderr...i jo que reprenc el caminet de les boies i a seguir...
Ja passo l'espigó, ja arribo a les últimes boies, i lluny de sentir-me cansada estic millor que en cap moment, l'únic és que el coll apreta de mala manera, cou, i penso que en arribar a la sorra tiraré el puto neoprè... i ja...sóc a terra ferma, surto de l'aigua i no trobo les tovalloles, jijiji, estic un poc desortientada amb tanto meneito, i a la fi els veig jaient a les tovalloles i jo que arribo corrent i rient...Ostres em sento pletòrica!! per la proesa, que no saps que podràs fins que hi ets, però sobretot per saber-los allà, esperant-me!!
Els narro les aventures mentre els dic "em pots mirar al coll que cou a sac, que el neopreno...blablabla..:" i quan em toquen, casi els salto al coll, i se sent una veu que diu "uix neus, això sta inflat, no pinta bé, no és el neopreno..."
i penso PREMIO!! crec que m'ha picat una medussaaaa!! olee quin estreno! llavors visita de rigor a la Creu ROja on efectivament em confirmen el diagnòstic i per quan em posen el gel, el dolor era festivalero... tinc una fuetada tentaculera maca de collons... i un cop curada anem a celebrar tot el dia amb una paella per todo lo alto!!Ha estat un dia genial, per la proesa i sobretot la companyia, "jo diria que la cara que feia era de felicitat..."
divendres, 21 d’agost del 2009
apunts d'aigua 2
Continuo pensant sobre el nedar, sento que evoluciono adequadament que diriem, jijiji aguanto bé els 2mil, ja tinc fons però tot just començo a fer sèries...les quals de moment, no em barrufen gens! o si! però aquella sensació que et surt el cor per la boca, però en l'aigua, amb la pressió i tot, és ben estranya. Avui he provat els farlecs o com s'escriguin i molt guai, però tampoc massa perquè no volia forçar.
La Goedle no hi és, i una de les contrapartides d'entrenar sola és que tampoc ets pots corregir tot, però miro de prendre consciència del moviment. Avui he provat de fer braços aillats, i cames amb el coixinet, i per la meva sorpresa, tiro, però també em reafirmo que faig una cosa rara amb els peus, com un tic, però com no detecto ben bé que és tampoc puc deixar de fer-ho. Sona freak, hasta per mi que ho escric però crec que s'enten.
El millor d'avui ha estat quan per concentrar-me en el moviment, he nedat tancant els ulls, a instants, però com sents el fluir de l'aigua, tot s'equilibra, i desapareixen les remors, tot flueix... i és magnifica la sensació.
Seguiré doncs fent, i afegint les sèries de marres, i hauré d'esperar a setembre a que reprenguem els entrenaments, per polir, però tampoc s'hi val a penjar-s'hi que després polir els vicis adquirits costa moolt.
La Goedle no hi és, i una de les contrapartides d'entrenar sola és que tampoc ets pots corregir tot, però miro de prendre consciència del moviment. Avui he provat de fer braços aillats, i cames amb el coixinet, i per la meva sorpresa, tiro, però també em reafirmo que faig una cosa rara amb els peus, com un tic, però com no detecto ben bé que és tampoc puc deixar de fer-ho. Sona freak, hasta per mi que ho escric però crec que s'enten.
El millor d'avui ha estat quan per concentrar-me en el moviment, he nedat tancant els ulls, a instants, però com sents el fluir de l'aigua, tot s'equilibra, i desapareixen les remors, tot flueix... i és magnifica la sensació.
Seguiré doncs fent, i afegint les sèries de marres, i hauré d'esperar a setembre a que reprenguem els entrenaments, per polir, però tampoc s'hi val a penjar-s'hi que després polir els vicis adquirits costa moolt.
inscriure's o no inscriure's...this is the question
Porto uns dies que em balla pel cap posar fil a l'agulla i decidir que faré...s'apropen canvis de tota mena, i amb tot em moro de ganes d'estrenar-me...Quan hi penso, és una mescla de respecte, emoció i nervis tot barrejat...però a l'hora la seguretat de qui sap el que vol. Estic entrenant força, i si que he baixat intensitat del córrer en pro de la bici i de nedar, però calia.
Si li sumem l'element inesperat de l'enganxada, doncs no faig el pas d'inscriure'm. He entrat a les webs i vaig mirant places, estic tranquila, però per la setmana vinent em proposo fer les inscripcions i treballar en conseqüència.
(I de pas em dono marge per liar alguna peregrina aviam si s'apunta...jijijijij)
Si li sumem l'element inesperat de l'enganxada, doncs no faig el pas d'inscriure'm. He entrat a les webs i vaig mirant places, estic tranquila, però per la setmana vinent em proposo fer les inscripcions i treballar en conseqüència.
(I de pas em dono marge per liar alguna peregrina aviam si s'apunta...jijijijij)
dimarts, 18 d’agost del 2009
pon un fisio en tu vida o descubriendo el "tensor de la fascia lata"...
De fa uns dies que tenia molèsties al genoll, fins que dimecres passat, fent la sortida en bici de Granollers, la pujada de Sant Feliu de Codines, se'm va anar aguditzant un mal al genoll, penetrant, com una corda de violí que s'estirava i garratibava...vaig tirar...(si ja ho sé...hauria d'haver parat, però ...).
La tornada tirava tant, tot i ser baixada que no podia gairebé pedalar amb la cama dreta. En arribar a Granollers ansiava el gel...
L'endemà persistia la molèstia, i estava preocupada que no fos el genoll i un principi de condromalacia rotuliana, que ja m'havia tingut parada quan tenia 16 anys, més de mig any.
Posat a buscar en ple mes d'agost un fisio...jijiji, finalment vaig optar per la via fàcil i vaig anar a la fisio del club. L'endemà ja tenia hora, i vaig arribar jinyailla...La fisio em va mirar, remirar, i descartats els meniscs i la rotula, ja respirava més tranquila, però continuava sense saber que coi tenia. Finalment va determinar que els cuadriceps, les vetes internes estaven sobrecarregades...
i em pregunta? t'has fet mai un massatge de descarrega?? i jo "i ezo ke é lo que é?"
Amb la intensitat dels entrenaments les sobrecarregues estan a l'ordre del dia, i descobreixes músculs que ni coneixies, i el millor, quan te'ls toques, ups! fan mal!
Dilluns el famós massatge, em va deixar ko, però efectivament descarregava...Dimarts de nou a la fisio, i pam! vam trobar el eslabon perdido! remenant, vaig veure la padrina, i resulta que existeix una cosa que es diu "tensor de fascia lata" i que fa un mal...maco de collons.
I estava enganxat enganxat i més... i per colmo el dret vale, però l'esquerra era espectacular...
Prescripció doncs, repòs relatiu, nedar sí i la resta anar provant, però sobretot ESTIRAAARR!!
Quan em va preguntar, "ja estires??" ostia, no vaig saber que respondre, i és que jo estirava, sí, estirava moolt, però mirant enrera no veia l'últim cop, i és que des que sóc al club, suposo que el fet d'estar amb tots, és inevitable que es perdin les bones costums, i en pro de nous aprenentatges en descuidis d'altres. Però nunca mais!!
Avui he tornat a anar-hi, i diu, "no, avui mirare'm cadera, cal mirar-ho tot" i jolin...després de remenar de nou, hem arribat a un altre punt, al gluti, i ala! a apretar... i jo aguantant, tot i més...perquè estic convençuda que si tic prou grillada per haver-me ficat en tot això he de ser prou valenta per suportar el que em comporti...
demà hi torno...a veure...
La tornada tirava tant, tot i ser baixada que no podia gairebé pedalar amb la cama dreta. En arribar a Granollers ansiava el gel...
L'endemà persistia la molèstia, i estava preocupada que no fos el genoll i un principi de condromalacia rotuliana, que ja m'havia tingut parada quan tenia 16 anys, més de mig any.
Posat a buscar en ple mes d'agost un fisio...jijiji, finalment vaig optar per la via fàcil i vaig anar a la fisio del club. L'endemà ja tenia hora, i vaig arribar jinyailla...La fisio em va mirar, remirar, i descartats els meniscs i la rotula, ja respirava més tranquila, però continuava sense saber que coi tenia. Finalment va determinar que els cuadriceps, les vetes internes estaven sobrecarregades...
i em pregunta? t'has fet mai un massatge de descarrega?? i jo "i ezo ke é lo que é?"
Amb la intensitat dels entrenaments les sobrecarregues estan a l'ordre del dia, i descobreixes músculs que ni coneixies, i el millor, quan te'ls toques, ups! fan mal!
Dilluns el famós massatge, em va deixar ko, però efectivament descarregava...Dimarts de nou a la fisio, i pam! vam trobar el eslabon perdido! remenant, vaig veure la padrina, i resulta que existeix una cosa que es diu "tensor de fascia lata" i que fa un mal...maco de collons.
I estava enganxat enganxat i més... i per colmo el dret vale, però l'esquerra era espectacular...
Prescripció doncs, repòs relatiu, nedar sí i la resta anar provant, però sobretot ESTIRAAARR!!
Quan em va preguntar, "ja estires??" ostia, no vaig saber que respondre, i és que jo estirava, sí, estirava moolt, però mirant enrera no veia l'últim cop, i és que des que sóc al club, suposo que el fet d'estar amb tots, és inevitable que es perdin les bones costums, i en pro de nous aprenentatges en descuidis d'altres. Però nunca mais!!
Avui he tornat a anar-hi, i diu, "no, avui mirare'm cadera, cal mirar-ho tot" i jolin...després de remenar de nou, hem arribat a un altre punt, al gluti, i ala! a apretar... i jo aguantant, tot i més...perquè estic convençuda que si tic prou grillada per haver-me ficat en tot això he de ser prou valenta per suportar el que em comporti...
demà hi torno...a veure...
amants de la bicicleta de carretera...
Estic llegint Mi querida bicicleta, relatos de ciclismo de Holanda y España, llibre de format petit quasi conte, on diferents persones del món del ciclisme narren les seves experiències des d'òptiques diverses però amb tendresa i respecte com a denominador comú.
Sovint quan un està posat en un tema no para de veure elements que el reafirmen en la realitat que l'envolta, i suposo que d'aquesta manera aquest llibre em va trobar a mi en una llibreria d'antic de Gràcia, i com el seu botiguer m'animava per endur-me'l insistint en ser una joia, mentre xerràvem emocionats sobre el Tour i la passada per Barcelona.
(http://experimentamagazine.blogspot.com/2009/06/mi-querida-bicicleta.html)
Tenia raó, és una JOIA. Entre les seves pàgines i encara no l'he acabat, m'he entristit amb l'accident dels bessons Ochoa, i he donat voltes en bici pel Londres de fa uns 20 anys i he descobert com un personatge de la mida de Hemingway era un apassionat de la bici, com també de l'escriptura i de l'alcohol. Aquí va una mostra en les seves paraules:
"...pedaleando se aprecian mejor los contornos del país, porque uno primero sube las cuestas bañado en sudor y luego las desciende dejándose deslizar por ellas. De ese modo, el ciclista recuerda las pendientes tal como son, mientras el automovilista sólo le impreionan las colinas de considerable altura".
Tot plegat em fa pensar en la meva relació amb la bicicleta, doncs encara recordo com vaig aprendre amb la meva BH petita, granate, i de la mà del meu pare, que em deia que no tingués por i mirés endavant... i pum, ja hi era pedalejant sola mirant cap a una taca de la paret... i després seguint al meu cosí, decidida però morta de por, per tarteres, carreteres on ben segur ara no hi passaria...
I després en vaig anar tenint però entre robatoris, que et fas "gran"..., i als 20 anys tornava a tenir-ne una i creuava Barcelona de Glòries a Zona Universitària...fins que me la van tornar a robar... i alguna altre cosa per l'estil...
Poc em pensava quan em vaig comprar la bicicleta, amb respecte i neguit, m'arribaria a aportar tant...i es convertiria en companya inseparables de fatigues...
Anant en bicicleta, sents i creues paisatges i viatges en cada sortida i et recrees en cada indret i recordes cada desnivell, forat i detall de la carretera, i tornes a fer-la i hi retrobes nous racons, igual però diferent, desgastades, noves, cansades, pujades, amb corves... la mateixa carretera però sense ser la mateixa, una mica com Heràclit i el seu riu...
diumenge, 16 d’agost del 2009
sempre hi ha una primera vegada...a terra!
Dissabte vaig fer sortida amb la bici des de Ferran a Salomó, uns 30 km.
LA idea era fer algo suau, per comprovar que les cames responien i analitzar amb deteniment la pedalada, tot i que no sabia el relleu ni com estaria el paviment.
Vaig sortir a mig gas, provant i notant la musculatura, costava però no feia mal... Vaig anar mirant i provant i estic convençuda que la sobrecarrega va néixer per una mala posició quan faig denivell de pujada, i efectivament així era, tanco puntes cap a dins...si bé ara amb les cales costa més, però la intenció és suficient perque el pes es reparteixi malament... Estem en el de sempre, anar en bicicleta ho pot fer tothom però clar quan t'hi poses i augmentes assiduitat la cosa canvia...i cal parar atenció...reaprendre a anar en bici!
Vaig gaudir molt, travessant vinyes, camps i muntanyetes, entre petits pobles engalanats de festa major i algun cotxe despistat... L'estat de la carretera, que per la meva mala sort, era pujada gairebé constant, suau però constant... estava molt descuidada, plena de pedaços i parxes... i en un revol, de pujada, trencat per tot arreu, clac! es va clavar la roda, i jo amb ella a terra...passaven cotxes i tothom parat...però res, no m'havia fet res... per sort! les cales van saltar super fàcil i espolsada i amunt de nou!
En calent però tot passa, l'endemà fent recomte i mirant-me m'anava descobrint blaus diversos, amb el que em costa que em sortin (per tant la ostia debia ser maca...) sobretot un a la cama, ben a propet d'on em fa mal...i la cadera... però ja passarà.
El que em sap més greu és que mirant la bixi, se m'ha torçat lleugerament el manillar, i alguna mini rallada...dilluns de nou al mecànic...
suposo que aquestes coses, passen...
LA idea era fer algo suau, per comprovar que les cames responien i analitzar amb deteniment la pedalada, tot i que no sabia el relleu ni com estaria el paviment.
Vaig sortir a mig gas, provant i notant la musculatura, costava però no feia mal... Vaig anar mirant i provant i estic convençuda que la sobrecarrega va néixer per una mala posició quan faig denivell de pujada, i efectivament així era, tanco puntes cap a dins...si bé ara amb les cales costa més, però la intenció és suficient perque el pes es reparteixi malament... Estem en el de sempre, anar en bicicleta ho pot fer tothom però clar quan t'hi poses i augmentes assiduitat la cosa canvia...i cal parar atenció...reaprendre a anar en bici!
Vaig gaudir molt, travessant vinyes, camps i muntanyetes, entre petits pobles engalanats de festa major i algun cotxe despistat... L'estat de la carretera, que per la meva mala sort, era pujada gairebé constant, suau però constant... estava molt descuidada, plena de pedaços i parxes... i en un revol, de pujada, trencat per tot arreu, clac! es va clavar la roda, i jo amb ella a terra...passaven cotxes i tothom parat...però res, no m'havia fet res... per sort! les cales van saltar super fàcil i espolsada i amunt de nou!
En calent però tot passa, l'endemà fent recomte i mirant-me m'anava descobrint blaus diversos, amb el que em costa que em sortin (per tant la ostia debia ser maca...) sobretot un a la cama, ben a propet d'on em fa mal...i la cadera... però ja passarà.
El que em sap més greu és que mirant la bixi, se m'ha torçat lleugerament el manillar, i alguna mini rallada...dilluns de nou al mecànic...
suposo que aquestes coses, passen...
dijous, 13 d’agost del 2009
habemus cales...!!
Ahir em vaig posar les cales i pedals automàtics, al fin!! Ha costat, però no tant... sortint de treballar cap a Granollers, dinar migdiadeta i a punt per dur la bixi al mecànic...
Tot un debat el tema pedals, però finalment he optat per unes Look Keo, orientada pels expertos... però fet i fet és un merder igual, una pasta i mil i un models...He optat per aquestes per pes, per estètica, són blanques i perque algo m'havia de posar, jijiji.
Un cop posades, calia provar-les, i ja ensurt inicial doncs primera prova no les podia posar, i és que estaven a tope de fort i no de fluix...jijiji Finalment apa! al carrer, farola que te crio, i a practicar...i jo que volia sortir tant si com no, i la veu de l'experiència anava dient "neus, prova primer, treu i posa, que si els semàfors, que si les frenades, que si amb calma..." Santa paciència que tenen alguns...jijiji, s'agraeix. Suposo que sempre hi ha una primera vegada...
Després d'unes proves, tenia tant clar que cauria que vaig decidir-me a arrencar, i provant provant vaig descobrir que no queia, que podia fer la pedalada d'una i enganxar l'altre quan pogués...i per sorpresa total! treure-les era un plis.
Un cop posats en matèria, creuar-se tot Granollers i tots els semàfors del món, pos ajuda, i clar, anar parant i arrencant...kin riure! I apa, direcció Sant Feliu Codines, vam creuar les Franqueses, Canovelles, la Garriga, l'Ametlla del Vallès... el paisatge impressionant preciós, la diversitat catalana és un fet, i cada dia em reafirmo...
L'estat de la carretera prou bo, però els cotxes anaven follats... finalment varem empinar el "portet" de marres, d'abans de St.Feliu, i deunido, primer vaig necessitar un bon rato per centrar-me doncs, el paisatge era tan xulo que em despistava i claro, encara em foteria de cap, no tenia ulls per veure-ho tot. Ara de seguida vaig adonar-me que hi havia de posar tots els sentits i més, entre curves, desnivell constant, cotxes (com un cafre que anava fent ralies, per matar-se) i anar sentint, "va que anem a bon ritme, segueix..segueix..." jajajajaa molt bo! m'entrava la risa i claro! perdia la força...
Al final però si la vaig perdre de debò doncs, com ja m'havia passat dissabte i la molèstia al genoll, ahir feia un mal més que important, com una corda de violí, on passa la corrent... i els dos últims km apretava de valent el dolor i menguava la força...uix uix
Aigua fresqueta a la font de St Feliu i baixada, una canya, aprenent a fer curves, que en mi linea les feia del revés, sort dels que en saben...jajajaj i cap a Granollers... tot molt bé, però el genoll ja stava tocat i les poques pujades les vaig haver de fer pedalant amb l'esquerra...
Arribats a Granollers, vam anar a veure la representació estival dels triatletes del CTG, i comentar la jugada... (i jo con esas pintas, i pensant, fijo que ara al marxar, caic...però per sort i per decepció d'un altre, no vaig caure...ue!!).
All in all, sortideta preciosa de 50 km, estrena de cales superant tota expectativa, i en bona companyia! what else can I ask for?
(tema genoll, tinc hora a la fisio aviam que, creu-ho els dits per a que no sigui res...)
Tot un debat el tema pedals, però finalment he optat per unes Look Keo, orientada pels expertos... però fet i fet és un merder igual, una pasta i mil i un models...He optat per aquestes per pes, per estètica, són blanques i perque algo m'havia de posar, jijiji.
Un cop posades, calia provar-les, i ja ensurt inicial doncs primera prova no les podia posar, i és que estaven a tope de fort i no de fluix...jijiji Finalment apa! al carrer, farola que te crio, i a practicar...i jo que volia sortir tant si com no, i la veu de l'experiència anava dient "neus, prova primer, treu i posa, que si els semàfors, que si les frenades, que si amb calma..." Santa paciència que tenen alguns...jijiji, s'agraeix. Suposo que sempre hi ha una primera vegada...
Després d'unes proves, tenia tant clar que cauria que vaig decidir-me a arrencar, i provant provant vaig descobrir que no queia, que podia fer la pedalada d'una i enganxar l'altre quan pogués...i per sorpresa total! treure-les era un plis.
Un cop posats en matèria, creuar-se tot Granollers i tots els semàfors del món, pos ajuda, i clar, anar parant i arrencant...kin riure! I apa, direcció Sant Feliu Codines, vam creuar les Franqueses, Canovelles, la Garriga, l'Ametlla del Vallès... el paisatge impressionant preciós, la diversitat catalana és un fet, i cada dia em reafirmo...
L'estat de la carretera prou bo, però els cotxes anaven follats... finalment varem empinar el "portet" de marres, d'abans de St.Feliu, i deunido, primer vaig necessitar un bon rato per centrar-me doncs, el paisatge era tan xulo que em despistava i claro, encara em foteria de cap, no tenia ulls per veure-ho tot. Ara de seguida vaig adonar-me que hi havia de posar tots els sentits i més, entre curves, desnivell constant, cotxes (com un cafre que anava fent ralies, per matar-se) i anar sentint, "va que anem a bon ritme, segueix..segueix..." jajajajaa molt bo! m'entrava la risa i claro! perdia la força...
Al final però si la vaig perdre de debò doncs, com ja m'havia passat dissabte i la molèstia al genoll, ahir feia un mal més que important, com una corda de violí, on passa la corrent... i els dos últims km apretava de valent el dolor i menguava la força...uix uix
Aigua fresqueta a la font de St Feliu i baixada, una canya, aprenent a fer curves, que en mi linea les feia del revés, sort dels que en saben...jajajaj i cap a Granollers... tot molt bé, però el genoll ja stava tocat i les poques pujades les vaig haver de fer pedalant amb l'esquerra...
Arribats a Granollers, vam anar a veure la representació estival dels triatletes del CTG, i comentar la jugada... (i jo con esas pintas, i pensant, fijo que ara al marxar, caic...però per sort i per decepció d'un altre, no vaig caure...ue!!).
All in all, sortideta preciosa de 50 km, estrena de cales superant tota expectativa, i en bona companyia! what else can I ask for?
(tema genoll, tinc hora a la fisio aviam que, creu-ho els dits per a que no sigui res...)
dimarts, 11 d’agost del 2009
el meu "duatló" sprint particular...
Ahir tenia la ferma idea de començar amb els entrenaments de nou, al meu aire, i prendre consciència i conexiement de les meves capacitats, doncs darrerament n'havia perdut una mica l'enfoc.
Per variar se m'havia fet tard, i no em decidia entre anar a córrer o nedar, finalment vaig preparar-me les coses volant i vaig agafar la moto cap a la carretera de les aigües. Massa temps ja feia sense haver-hi pujat...
Ja eren més de les nou i no sabia quanta estona em quedaria de llum, però em vaig posar a córrer...sense escalfar, però contenta, el vent bufava, la nit jeia sobre Barcelona, mar de llums... a ritme de jazz... El camí es veia, però els revolts interiors ja costaven, endevinaves a figures que et creuaves,,,
Vaig arribar fins a la balla, que deuen ser uns 3 km, i vaig girar cua doncs ja no em creuava amb ningú de feia una estona...al primer revolt ja vaig intuir el que seria la tornada, un endevinar, aquella sensació de cangueli i diversió...i que saps que no hauries d'estar fent, com quan ets petit...i corres, i és que no es veia res... als revolts interiors, el bosc per companyia i no veia ni el terra...la fosca i prou. Conscient que podia fins i tot caure...però vaig córrer i córrer, de nou trobar-me persones em vaig asserenar...mig rient però pensant que no havia de ser allà...
Ja de nou al parking, prenc la moto i cap a les Bernat aviam si encara arribava a poder fer unes piscines, sprint personal de creuar Barcelona de muntanya a muntanya, i bingo, les 22.25! Vaig canviar-me casi com en una transició i cap a l'aigua. Com ja no calia escalfar i anava tard, em vaig posar a fer els mil, per veure que tal, i ho vaig fer, molt a gust, sinó fos per les ulleres que decididament he de jubilar... A 10 min de les 23, ja saltava fora de l'aigua doncs tancaven, em dutxo de nou en un segon, surto i veient la passivitat dels altres usuaris, pregunto al taulell hora de tancament, per la meva sorpresa, les 24h. L'apunt divertit de la nit.
All in all, però sensació moolt positiva i satisfeta. Ara tinc ganes de provar el 1500 del tiron i aviam què tal...ah i també sta pendent els 20km corrent. jijijiji anar-hi anant...
Per variar se m'havia fet tard, i no em decidia entre anar a córrer o nedar, finalment vaig preparar-me les coses volant i vaig agafar la moto cap a la carretera de les aigües. Massa temps ja feia sense haver-hi pujat...
Ja eren més de les nou i no sabia quanta estona em quedaria de llum, però em vaig posar a córrer...sense escalfar, però contenta, el vent bufava, la nit jeia sobre Barcelona, mar de llums... a ritme de jazz... El camí es veia, però els revolts interiors ja costaven, endevinaves a figures que et creuaves,,,
Vaig arribar fins a la balla, que deuen ser uns 3 km, i vaig girar cua doncs ja no em creuava amb ningú de feia una estona...al primer revolt ja vaig intuir el que seria la tornada, un endevinar, aquella sensació de cangueli i diversió...i que saps que no hauries d'estar fent, com quan ets petit...i corres, i és que no es veia res... als revolts interiors, el bosc per companyia i no veia ni el terra...la fosca i prou. Conscient que podia fins i tot caure...però vaig córrer i córrer, de nou trobar-me persones em vaig asserenar...mig rient però pensant que no havia de ser allà...
Ja de nou al parking, prenc la moto i cap a les Bernat aviam si encara arribava a poder fer unes piscines, sprint personal de creuar Barcelona de muntanya a muntanya, i bingo, les 22.25! Vaig canviar-me casi com en una transició i cap a l'aigua. Com ja no calia escalfar i anava tard, em vaig posar a fer els mil, per veure que tal, i ho vaig fer, molt a gust, sinó fos per les ulleres que decididament he de jubilar... A 10 min de les 23, ja saltava fora de l'aigua doncs tancaven, em dutxo de nou en un segon, surto i veient la passivitat dels altres usuaris, pregunto al taulell hora de tancament, per la meva sorpresa, les 24h. L'apunt divertit de la nit.
All in all, però sensació moolt positiva i satisfeta. Ara tinc ganes de provar el 1500 del tiron i aviam què tal...ah i també sta pendent els 20km corrent. jijijiji anar-hi anant...
dissabte, 8 d’agost del 2009
1a sortida en bici amb els nenos del club, 86 km fins a Gelida
Avui hem sortit amb els nens i nenes del club, jo no les tenia totes, doncs de fa uns dies estic marejada a tothora i la panxa de bon matí ja bellugava. Però al final m'he decidit pensant, que si m'indisposava feia mitja volta i cap a casa.
Ens hem trobat amb la Goedle i l'Aleix a Plaça Espanya a les 9.15, massa tard perquè el sol ja apretava. Després hem anat a trobar en Dani, l'Óscar, en Jordi i en Justin.
Hem enfilat direcció Castelldefels i després direcció interior. Ja d'entrada tenia clar que acostumada a anar sola, o de dos, em seria ben estrany, però anàvem xerrant i em sentia a gust.
Anàvem a bon ritme però sense apretar, cosa que agraia profundament... hem anat fent via fins a Martorell, el sol no ens deixava i el vent per més inri també bufava...ja hi erem tots...
El pobre Justin ha punxat per segona vegada doncs ja sortint de casa també, i ens hem parat a ajudar-lo. MEntrestant hem fet un parell de sèries lo qual a mi em venia de nou, però ha estat bé i la xixarra passava millor.
Hem seguit i la carretera anava canviant, i pujant, curves, desnivells, curts, però desnivells...amb tot hem anat fent camí fins a Gelida. Els últims 5 km jo anava darrera, i és que seguir seguia i a gust, però és una obvietat que les meves cames encara no tiren com les destos...però tot arribarà.
Ens hem fet un honor a Gelida amb un esmorzar en una terrasseta, genial, sinó fos, que al parar-nos per decidir que feiem, he baixat malament de la bici, i al venir un cotxe i tal l'he moguda i m'he clavat un parell de dents del plat...i anava sagnant...res greu, però tocava la pera.
Ja amb la panxa plena, i després d'uns bons riures, de baixada, i molt millor, per les curves, i baixant...sinó fos que cap a Martorell, el vent havia girat i ANAVA DE CARA!! quina tocada de collons...ostia, era superempipador...i estos ens deien de posar-nos darrera per xupar roda i fer de paravent, lo qual s'agraïa, però com no estic gens acostumada a xupar roda, em complicava un poc l'existència...
Finalment ens hem anat apropant a Barcelona i anàvem seguint, però jo he abaixat una mica el ritme doncs notava les cames, i tot i dir-los que tiréssin seguien per ahi...Certament cal dir que se m'ha fet superraro tantes atencions, acostumada a anar sola, en tot moment t'avisaven de forats, canvi de terreny, semàfors...molt macos, però raro...serà que no hi estic acostumada.
Ja poc a poc hem arribat a Barcelona i el vent ha anat marxant per fi, arribada a Gran Via i cadascú cap a casa, sinó fos qu ehem quedat per anar a la piscina a la tarda...aix Deu stan ben sonats!! jajaj però ha estat genial, uns banyitos, jo que anava convençuda a no nedar he acabat a l'aigua i nedant! però algun ha fet l'entreno sencer, jijiji molt divertit, algun altre però les cames no l'han deixat i s'ha quedat a casa roncejant.
Parlant de cames, les meves remuguen, però sensació general molt satisfeta, contenta, i és que he tirat i m'ho he passat molt bé!
Ens hem trobat amb la Goedle i l'Aleix a Plaça Espanya a les 9.15, massa tard perquè el sol ja apretava. Després hem anat a trobar en Dani, l'Óscar, en Jordi i en Justin.
Hem enfilat direcció Castelldefels i després direcció interior. Ja d'entrada tenia clar que acostumada a anar sola, o de dos, em seria ben estrany, però anàvem xerrant i em sentia a gust.
Anàvem a bon ritme però sense apretar, cosa que agraia profundament... hem anat fent via fins a Martorell, el sol no ens deixava i el vent per més inri també bufava...ja hi erem tots...
El pobre Justin ha punxat per segona vegada doncs ja sortint de casa també, i ens hem parat a ajudar-lo. MEntrestant hem fet un parell de sèries lo qual a mi em venia de nou, però ha estat bé i la xixarra passava millor.
Hem seguit i la carretera anava canviant, i pujant, curves, desnivells, curts, però desnivells...amb tot hem anat fent camí fins a Gelida. Els últims 5 km jo anava darrera, i és que seguir seguia i a gust, però és una obvietat que les meves cames encara no tiren com les destos...però tot arribarà.
Ens hem fet un honor a Gelida amb un esmorzar en una terrasseta, genial, sinó fos, que al parar-nos per decidir que feiem, he baixat malament de la bici, i al venir un cotxe i tal l'he moguda i m'he clavat un parell de dents del plat...i anava sagnant...res greu, però tocava la pera.
Ja amb la panxa plena, i després d'uns bons riures, de baixada, i molt millor, per les curves, i baixant...sinó fos que cap a Martorell, el vent havia girat i ANAVA DE CARA!! quina tocada de collons...ostia, era superempipador...i estos ens deien de posar-nos darrera per xupar roda i fer de paravent, lo qual s'agraïa, però com no estic gens acostumada a xupar roda, em complicava un poc l'existència...
Finalment ens hem anat apropant a Barcelona i anàvem seguint, però jo he abaixat una mica el ritme doncs notava les cames, i tot i dir-los que tiréssin seguien per ahi...Certament cal dir que se m'ha fet superraro tantes atencions, acostumada a anar sola, en tot moment t'avisaven de forats, canvi de terreny, semàfors...molt macos, però raro...serà que no hi estic acostumada.
Ja poc a poc hem arribat a Barcelona i el vent ha anat marxant per fi, arribada a Gran Via i cadascú cap a casa, sinó fos qu ehem quedat per anar a la piscina a la tarda...aix Deu stan ben sonats!! jajaj però ha estat genial, uns banyitos, jo que anava convençuda a no nedar he acabat a l'aigua i nedant! però algun ha fet l'entreno sencer, jijiji molt divertit, algun altre però les cames no l'han deixat i s'ha quedat a casa roncejant.
Parlant de cames, les meves remuguen, però sensació general molt satisfeta, contenta, i és que he tirat i m'ho he passat molt bé!
dijous, 6 d’agost del 2009
de vacancetes...
Ja tornem a ser aquí...els giravolts per Croàcia s'han acabat, i han anat molt i molt bé. Allò és preciós, muntanya, mar, illes, parcs naturals, aigua, ciutats de pedra blanca plenes d'història, ferris, cotxito...
Tot va ser fruit de la improvització i el anar fent i ens va sortir prou bé, no no, molt bé!! Hem gaudit molt i fet mil coses a més de descansar.
Com era d'esperar, he aprofitat per seguir fent cosetes però amb més calma.
Ja l'endemà d'arribar ens va faltar temps per anar a córrer per Dubrovnik, ciutat preciosa vora el mar, i mai hauria pensat que seria una manera tan xula de fer turisme, després dutxeta i cap a la platja...Hem corregut dia si dia no, i sensacions bones tot i que als matins, és diferent, et vas despertant... però prefereixo el vespre. He aprofitat per treballar pujades, doncs la recta escassejava, quan no em perdia i apereixia saltant rocs, pedres i balles varies...
El millor va ser el dia que érem a Plitvice, on hi ha el parc natural més impresionant que he vist mai, i després de passar-nos la tarda jaient al llit i veient els mundials de Roma de piscina, estava que no cabia...I vaig anar a córrer, tot i haver-hi anat al matí, però ara em bullia la sang...i pum en un segon ja era fora...Érem en un petit poble, de cases disperses pels volts del camí i ple de camps... vaig córrer i córrer fins que es va acabar el camí, i llavors el bosc, enmig del no res, i després per camps amb la posta de sol ... ràpid ràpid, treient-ho tot...i va ser genial!!
També hem nedat per l'Adriàtic, afinant moviments, i acostumant-me a aigües diverses, a no saber que hi ha al fons, i de nedar per les boies...Fins i tot la Siki em va grabar amb la idea de veure'm i poder pendre consciència per treballar la tècnica.
A la illa de Brac vam llogar bicicletes de muntanya, i sort que n'eren, perquè vam acabar depujades i baixades fins al capdamunt...sota un sol abrassador...com tots els dies...
Ara ja de nou per casa, fent escapadetes i el trasto, miraré d'anar reprenent els entrenos sin prissa però sin pausa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)