crònica d'un cansament anunciat...

Estic cansada, em sento esgotada, ja no tant perquè ahir vaig anar al Fisio sinó perquè nada dura para siempre... i l'energia dels primers dies, s'ha anat esvaint, com era d'esperar.
O sigui que ara m'ha tocat posar les cartes sobre la taula, fer recomte, i començar pel principi.
És evident que arrencar feina nova, curs nou i els entrenaments no és cosa fàcil i jo ja ho sabia. També ho és que queden 12 dies per l'estrena a Vilanova i que tot i saber i confiar que me'n sortiré, el neguit està present, i el trobo normal, si bé també fan que els entrenaments a més de ser un plaer i descàrrega també s'han convertit en algo més, que saps que has de fer...com dissabte amb la bici, i potser també em costa identificar més les necessitats reals.
Insiteixo que en sóc conscient.
Si a aquest compromís i repte intern, li sumem la nova experiència educativa i el desgast que suposa tot va sumant, i per descomptat en la fase d'adapatació necessària, ara fa que em senti un poc atabalada, que es palpa en malestar de la panxa i fins i tot neguit.
Però avui a la fi he posat fi a l'agulla i he començat a posar ordre, de nou, desde la casa fins a la feina...i poc a poc. Costa, sí, però és necessari, sinó se m'amuntega la feina i em paralitzo, m'ofego en l'eterna postergació i recomtant tot el pendent. Em desconcerta i em sento fluixa, i un poc xof.

D'altra banda sé que he treballat en tots els sentits, i també a ser més tolerant amb les meves limitacions, i fer de les mancances virtuts... així que com diuen els Manel, "I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim." De moment estem amb la tonteria esperem que poc a poc també hi hagi carambola, o s'aliniin els estels, doncs ara per ara, només aconsegueixo veure la lluna...

Apunt sobre el fisio, té la virtut de trobar cada punt i nus amagat, si bé aquesta vegada toc d'atenció al taló d'aquiles dret dedueixo per les plantilles noves...però bon estat físic general. L'insight ja és una altra cosa, la panxa, no comment tot enganxat, se'm removia tot...el cap... però que diu aquell "anar-hi anant...".

triatló particular...

Diumenge matí. Sona el despertador i no em puc aixecar, negocio mitja hora més, i al final ho aconesegueixo mentre em queixo del mal de panxa...com una pedra.
Intento esmorzar algo, reviso 20 cops tenir-ho, perquè em noto dispersa, dutxa i cap a Montgat.
Deixo el cotxe, prenc la bici, avui però em consenteixo i duc l'Ipod, donc sé que a contra vent i donat les circumstàncies... serà dur...Vaig sola i tot i estar acostumada, i saber que he quedat més tard...la peresa es nota.
Ja em conec força la N.II i també les meves sensacions, així que contra vent i tot, me'n vaig sortint...a tot això són gairebé les onze que m'hi poso de debò. Anar fent arribo a MAtaró, el sol ha anat apretant... la panxa també...i de sobte sento veus, rialles, em rodegen quatre bicis, en passar la primera rotonda i de seguida comencen a parlar-me...i em conviden per la meva sorpresa a acompanyar-los, són la Montse, en Cinto, JAume i un altre noi (espero encertar) i m'expliquen que ells faran tirada de 60, com jo pretenia i que tiraran per l'interior. Decideixo ajuntar-m'hi tot i malestar. Són ben macos, i tiren macament...jijij, sento jo vaig fer el triatlo de tossa i jo l'Ironman de Niça i jo ole!ole!, vaja uns cracks...
Malauradament comencem a empinar la pujada de Sant Andreu de Llavaneres i alguna cosa no va, vaig massa forçada i la panxa apreta moolt. Arribada al capdamunt la tropa m'esperen, jo em disculpo i els animo a seguir, i quan baixo de la bici, penso ja la tenim aquí! Una pàlida amb totes les lletres, em baixa la tensió, la sang et marxa, blanca com el paper, ganes de vomitar, em sento defallir...i jo anar pensant: aguanta, que ja passa! i estos que no sé com mhan vist i tornen, em parlen m'explico com puc i em vaig sobreposant... a la fi ja ha passat! els agraeixo les atencions, intercanviem telfs i aprenc que quan un no està fi no s'hi val a forçar!! ens despedim i baixo rabian cap a Montgat on he quedat amb Anna per córrer i nedar.
Arribo i contra tot pronòstic molt bones sensacions, 35km de mitjana i sense forçar...
Transició, bambes i a córrer...sort que l'Anna m'havia de fer de llebre i no a l'inversa...jajaj però molt divertit...5 km, i de nou transició, al mar! Neoprenos, aigua freda i ones maques maques.
Primera boia, efecte centrifugat, tirem contra ona i funciona molt millor, així fem els 600m, no anem recte ni per casualitat... i tornada...els 400 següents bons, bon ritme i alguna megaglopada...per les ones. El més dur els últims 200 de sortida a platja, hi ha Corrents!! t'estiren cap endins i es fa ben dificil avançar...sortim a sorra i trotem per veure sensacions...talment de "pato mareao"...
FInalment a descansar a la tovallola i a prendre el solete... que queden pocs dies de platja...ohh!

...Mercè09+Bici (Jo no ho entenc, ells tampoc...)

Diumenge matí hi havia la cursa de la Mercè de 10 km i també volíem entrenar bici amb la Goedele així que vam quedar al parking de Picornell a les 9h amb cotxe i bici.
Fins aquí tot normal, ara reculem...dissabte a la nit després de Picornell teníem soparet amb Nat, Quico, la Gu, l'Anna i i jo, la idea era fer mojitos i sortir a fer uns dancings... Jo amb el bajón de la cama, el cansament i altres, portava anunciant retirada des d'abans de sopar...la Gu va marxar i de seguida van aparèixer els grans, Eli i Wilie, Psike i Refa... i la cosa es va anar complicant, de tant riure no donàvem a l'avast, em feia mal tot...jijiji
No sé ben bé com, la meva decisió i determinació van fugir, i això que no bevia... i me vaig deixar liar per les meves estimades Nat i Anneta, indignades perquè volia marxar a dormir...no comment! (val a dir que l'Anna sho va maengar per marxar...que me he quedao con tu cara...)

Conclusió, me quedo i estos em van dient, total si demà no corres la Mercè tampoc no passa res total, si vas d'ilegal, de "sin papeles" perque no teníem dorsal... jjajaj però jo anava fent que si que si... i pensava que també m'esperava la bici. I jo mirava el rellotge fins que vai deixar de mirar-lo... i vaig marxar cap a casa... abans de dormir vaig fer estiraments i vaig decidir que quan sonés el telefon decidiria que feia.

8.30h sona el telèfon és la Siki, que ja va cap allà, i jo al llit, amunt! em vesteixo esmorzo (important), pillo la bici i cap a munt. Telèfon la Goedele, que també surt i jo aix, aix!
Plaça Espanya tallat, Paral·lel tallat, tot ple de corredors de samarretes taronges... contrarellotge, arribo a Picor, aparco i sortim corrent amb la Gu de baixada. Mòbil en mano per trobar a la senyoreta Siki, però per sort la trobem. Pim pam pum, sortim! Gent, gent i més gent!
Tirem les 3 fins PAral·lel, però Siki anirà a ritme entreno, seguim i a Gran Via la xafogorota i la gentada fan l'aire gairebé tropical...seguim i sense ni adonar-nos ja som a Tetuan. El cirucit certament és aburridot, tot recta, molta gent i nosaltres avancem i gent recula...s'ha de posar molta atenció.
Cap a Plaça Catalunya continuo amb la Goedele que va uns metres enrera em serveix de balança per no flipar-me, i em va fent cares doncs ha stat de vacances i paron...de sobte sento que em saluden, és un profe de l'Insti, i pum! perdo la Gu, i llavors queden 3 km i decideixo seguir tirant.
Ara si pa lo que queda en el Convento...aixi que tiro tiro i ja som a Paral·lel de nou, però els de la organització no se'ls acut res més que montar gir a l'esquerra de baixada i pujada dos Km per Paral·lel i la cara de la gent al veure's tocant plaça Espanya i haver de fer el paseito no tenia preu... una tocada de collons... I jo nar fent, vaig arribar a la meta i amb bones sensacions... i 50 minuts, considerant les circumstàncies...és pa flipar-lo! Envio missatge als tontons de la nit anterior, i rebo respostes del tipus "no tinc paraules", o "neus no ho entenc, jo estic feta pols..."

Ja ens retrobem Anna i Gu i esmorzar a Picornell, ens l'hem guanyat...i la Gu em va mirant com...anirem en bici? i qualsevol li diu qu eno... jajaj no, jo tenia clar que volia anar-hi. Cotxes i cap a Montgat, però al cotxe la son si es feia sentir...
Aparquem i cap amunt ala Nacional falta gent...tirada fins a Canet, no sense parar a inflar rodes...que per variar no havia inflat (no n'aprenc ni amb la bici...) i de baixada la gana apretava...

Llavors idea genial per 2n finde consecutiu, parada a Casa la MAre, a veure la mami i el Jordi, i fer tentempie...molt xulo perque comentem la jugada, els veig, carrego bateries de mimitos i tornem a marxar cap a Montgat. Fem tirada dels últims 25 apretant, jo apretant hasta les dents...contra vent, i dandolo tó! la Gu no tant però all in all molt 60 km i bones sensacions!!
I és que encara em falten moltes hores de vol amb la bici, falta cama i rodatge... anar-hi anant!

PArada final: estiraments a la platja!! un altre nova adquisició de fa unes setmanes... no tinc paraules, un diumenge espectacular!!

al fin! la estrella!! con todos ustedes, Goedele!!

uff...y que decir...aquí Goedele, compañera de fatigas, de entrenos, de meriendas y de esos ratitos que nos da la vida...y sobretodo de risas...muchas!
Aunque hace relativamnete poco que nos conocemos, sé que tengo suerte de tenerla como compañera en el Club, y es que he aprendido mucho, de esta triatleta de verdad, y mejor persona.

El primer día que nos vimos en la piscina, pam! llevábamos el mismo bañador, como aún ahora, entonces sé que le hizo puta gracia, ahora hasta me deja llevarlo! porque como dice ella, "nos llevamos bien", que sino... Detrás de esta belga con acento holandés que la delata, despotricante por deporte, hay una gran persona con la que comparto esta aventura del triatlon!! Gracias!! (has visto te lo escribo en castellano para que no tengas excusas...si hasta soy buena persona jijiji)

Recuperant....

Dissabte amb ressaca postlaboral vaig dedicar el matí a descansar, cuidar-me, vaguejar... però a la tarda, em volia treure l'espineta així que bossa, amb llibres (per treure'm la mala consciència de la feina pendent...) i cap a Picornell amb la Goedele.
Ja han muntat la piscina exterior amb carrils de 50, per fi de temporada d'estiu, i per primer cop la provava. Solete, siesta i cap a l'aigua. Està gelaaadaaa... un noi ens avisa que dóna mal de cap...
Ens llencem, i sí, congelada, però em poso a nedar...i tiro, i recupero bones sensacions, em fa mal la cama encara, i me'n farà...però recupero confiança. Treballo tècnica, i a més m'han fet un regalito!! L'Anneta m'ha regalat un PullBhoy (jo li dic un 8 d'estos...) ole!! per que em cuidi! Gràcies nena!

Nedo i nedo i conclusió, sort que he vingut no m'agradava gens la sensació que se'm va quedar d'ahir... i ostres! la piscina de 50 es moolt guai!

què passa quan les coses no van bé?

Divendres. Surto d'escola, contenta, però esgotada...penso ja s'ha acabat, per fi és divendres...però estic esgotada! feta pols, m'arrossego cap a casa...motxila i cap a les Picor falta gent.
He quedat amb la Goedle i arribo tard, ronsejant per casa i mal de panxa però amunt, anem a rodar una mica i bé, però regna el silenci, estic cansada.
Ens enfundem el banyador i cap a la piscina, salutacions, xaxara, i va! calentament...i comencen les series, avui toca llarg. Primer 800 i bé, però algo no rutlla, estic incòmoda, em costa respirar, trago més aigua que de costum però nem fent... Segon 800 dur, molt dur, em costa tot, no entro, no flueixo, incomoda, gairebé rabiosa...no sé que em passa...com emprenyada...
I finalment series de 50 a tope, decideixo treure'm l'espineta i tirar, penso, ara si sortirà...quan equivocada estava, a uns metres d'arribar a la paret noto punxada a la cama, una rampa penso, però m'entesto en continuar, i la cago ben cagada, ja no puc moure la cama, per no poder no puc ni sortir de l'aigua, em fa moolt de mal, per sort apareix l'Anne i m'ajuda a sortir...
Ja fora, no sento, no veig res, només sento la cama que cada cop apreta més, puja i puja el dolor, fins el gluti, veig les estrelles...no puc evitar no cridar, em costa respirar i em començo a marejar, el noi de la piscina em diu que m'estiri però fins a la quarta vegada no atenc a raons...no puc, no m'entero...es horrorós... apreta el peu cap a mi, noto que comença a baixar...a la fi obro els ulls, i ostia! estic envoltada de gent, no dono crèdit, la que he liat, miro a tothom i els nois, comencen a fer broma sobre la que he liat per tenir tots els nois més guapos de la piscina fent-me cas...
però a mi m'entra un atac de vergonya, em sento fatal, és terra tragam... i poc a poc m'aixeco, recullo i cap a la dutxa...
Pensant després observo i concloc que no es pot anar a entrenar esgotada, sense haver begut aigua en tot el dia, amb mal de panxa, amb falta de son, apretar i pensar que no passarà res...no puc, i per tant una cosa més per aprendre...però en aquest cas, me la grabo a foc.
Quina vergonya!

cuando ruge la marabunta...

Deunidó els canvis dels últims dies... ja he començat a l'escola! i certament ha estat com pujar-se a una muntanya russa de novetats, reunions, sorpreses d'última hora, nervis, emocions fortes... i més. Els guerrers (com els anomena una profe que m'ha ensenyat molt i molt de la seva experiència educativa) van aparèixer dilluns i de llavors fins ara que m'assento a escriure, no he parat ni per respirar...ja venia cansada de la prèvia preparatòria, però aquests tres dies han estat de traca i mocador...
Valoració però més que positiva! i és que ja dic jo que moltes coses de les que aprenc del triatló les reverteixo en la vida quotidiana. Aquests dies amb els alumnes hem calentat, hem mirat els recorreguts, i sobretot ens hem anat prenent mides, ells a mi i viceversa...queda un llarguíssim camí, però constantment em ve una paraula al cap: confiança. La confiança necessària per posar-te davant de 30 personetes i demostrar-los de tot el que ja són capaços i mostrar-los tot el que aprendran, confiança en mi mateixa per anar fent i perseverar sense perdre la calma, tot i el cansament, confiança en que hi ha una via pròpia de fer les coses i que cal anar adequant...

Certament estic més que satisfeta doncs, amb tot he respectat els tempos i m'he cuidat prou de deixar-me endur per la marabunta. He arribat a casa i deixant les coses he marxat a entrenar, sense ni pensar-m'ho, doncs quan més desenfocat estàs has de seguir el curs natural i després he tornat com nova, fresca tot i el cansament. Falten hores de son, però poc a poc.
Així dilluns vaig fer piscina amb el Club, amb les nenes i tot, dimarts a córrer per la carretera en bona companyia, dimecres atletisme amb els nois però com la pista era tancada, vam prendre mides per Montjuïc amb canvis de ritme i genial! A més em van star donant truquis per l'estrena i vam riure molt, són ben locus, però macos.

Avui quan entrava a la sala de profes per recollir, pensava certament tot i el físic, aquest tute que comporta ser profe, no l'aguanta qualsevol... però en sortir ja he respirat tranquila, sense pressa, sento que començo a agafar-li mides a tot plegat i m'encanta!

respectant els tempos...

Poc a poc tot arrenca, i reprenem velles i noves rutines, sota ritmes encara estiuencs però que anuncien tardor... Estic contenta doncs amb la tornada m'havia proposat reprendre bones pràctiques que s'havien quedat al tinter i així ho he anat fent. Estiraments diaris, cuidar-me més...i he tornat a entrenar sola, en part pq amb els nois se m'escapen obviament i tampoc hi havia amb ningú més amb qui anar...jiji, però no, sobretot, per poder recuperar sensacions, consciència, i mides...per poder anar millorant.

Sobre horaris, estic podent compaginar força, o més aviat és que prioritzo en pro del que sé em farà bé...i llavors tal com entro per la porta deixo les coses, dino i reposo i marxo a entrenar...deixant moltes coses per fer, però que poden esperar a un millor moment. No ho havia aconseguit mai fins ara però certament funciona i em va bé.

Aquesta setmana hi ha hagut de tot, fisio dilluns, que tot i el cangueli em va deixar fina com una seda i sense gaire mal...evoluciono adequadament! dimarts, repòs, dimecres, em vaig passar el dia corrent, va ser molt agobiant...i al final quan em disposava a córrer de debò, no només em vaig quedar adormida d'esgotament sinó que en despertar, vam quedar amb la Goedele per anar a sopar! genial! Dijous la consciència apretava i al matí vaig sortir a córrer ...i a la tarda, vam anar a nedar amb la Siki...va star molt bé.

Ja està fet!

Després de molts dies d'anar fer-me'n a la idea m'he decidit. En part perquè ja no em quedaven excuses...que si no tinc pasta, que si encara no sé els cronos, que si plou que si neva... quan portava gairebé quinze dies mirant les llistes d'isncrits per assegurar que quedaven places, però no sé ben bé que, em frenava d'inscriure'm.
Així que finalment JA ESTÀ FET! volia haver començat per alguna cosa al setembre però finalment he hagut d'optar a l'SPRINT DE VILANOVA, 11 d'octubre, com a prèvia de l'OLÍMPIC DE BARCELONA, 18 d'octubre, que tot i morir-me de por, em fa mooolta ilusió.

Ara que ja estan els daus llençats, m'he de posar a treballar... i com altres canvis estan a la vora, hauré d'anar fent... sin prisa però sin pausa...(ja veig que staré de cagalera fins a l'octubre jijij) kins nervios...