Sóc a dues hores d'agafar d'anar a l'aeroport, marxem a Croàcia amb la Siki de vacancetes, i en tinc moltes ganes! (bambes i ulleres a la bossa, jijiji)
Tot i la última hora, els nervis i les presses clàssics, no volia marxar sense fer una petita reflexió sobre les darreres setmanes.
Miro enrera, des que em vaig posar ja no a córrer, sinó des del dia que vaig entrar a les Bernat Picornell, i no m'equivocava quan deia que seria una segona casa... Sembla que fos ahir i ja de tot plegat en fa un parell de mesos, i la tònica habitual ha estat satisfacció, superació i alegria...
Estic certament molt satisfeta, em sento plena, no únicament pel triatló sinó perquè començo a entendre el "mente sana in corpore sano", des que corro que no he fet més que sumar, no perque abans no ho fes sinó perquè he agafat la confiança necessària, l'energia i la perseverància, el respectar el ritme de les coses i no forçar...com dic tot plegat no ho he après unicament amb l'esport però és un tot, el sentir-te capaç, sense pors ni recances, però amb humilitat i consciència...el jugar, el saber-te evolucionar...
He estat entrenant al club, i lluny de sentir-ho una obligació, és un autèntic plaer, no sento que m'hagi canviat tant la vida sinó que recupero sensacions de fa molts anys com quan entrenàvem amb l'equip de bàsquet, hores i hores i resultats, però llavors era un pertànyer, una familia, una lluita, un voler i doldre ...i ara en canvi em sento lliure, sense obligacions però si moltes ganes de millorar dia a dia, poc a poc, fruit de l'autobservació, de prendre consciència...
No cal dir que he nedat més en mes i mig que en tota la meva vida, i amb un somriure als llavis penso que ha valgut la pena, que a mida que vaig aprenent més ganes tinc de millorar, i busco vies per fer-ho, desde fregint al pobre Joan (entrenador) a preguntes com nedant a mar, o fent exercicis específics...però quan ets a l'aigua i et fons en el moviment i flueixes...no es pot descriure... No cal dir que l'únic repte és la millor i que la competitivitat no té cabuda en tot el que explico, és aquesta suposo part de la gràcia.
Sobre el córrer, certament he baixat el ritme, o he canviat la manera, les sessions de grup i la resta han ocupat el lloc de les sortides en solitari sense rumb fix...però que vull recuperar, ho enyoro però poc a poc...
De la bici, què dir, poc em pensava quan me la mirava a la botiga apunt de dur-la a casa que m'acabaria enganxant així, ha estat una sorpresa molt positiva, enriquidora i que tot just comença. He sortit a hores d'ara uns 6 cops, i cadascun diferent per les sensacions i experiències, però avui que he anat acompanyada, i m'han guiat en els canvis, he vist tot el que encara em queda...però he tingut la increible sensacio d'anar a 52km per hora...sensacional!!
Resumint doncs, valoració més que positiva, però com ja deia Sòcrates, "només sé que no sé res"...vinc a dir que quan tot just comences a enterar-te de com va el tema...te n'adones de la immensitat de coses que et queden per aprendre i millorar, però justament aquesta n'és la gràcia.
És una nova vessant de la meva vida, que m'omple i m'enriqueix, i lluny de solapar-se amb d'altres, les complementa!!, m'acosta noves persones i d'altres que m'acompanyen pel camí des del primer dia...a tots n'estic molt agraïda.
Anar-hi anant!! m'agrada...
diumenge, 26 de juliol del 2009
dilluns, 20 de juliol del 2009
CLUB TRIATLÓ BERNAT PICORNELL
Els nens i les nenes guapos!!Hi ha absències fonamentals a la foto com la Goedele, la Joana i l'Albert...sniff
Tripicor: tant per explicar...to be continued...
divendres, 10 de juliol del 2009
apunts d'aigua
Continuo progressant i m'agrada, sento molta més comoditat, i poc a poc vaig implementant aprenentatges. L'angles del braç, la col·locació, la rotació sencera...
L'altre dia vam observar que el braç esquerra treballa infinitament millor que el dret, que quasi deixo immòbil, en part perquè respiro per l'esquerra i en part perquè no en tenia la menor consciència.
Avui però, fora d'entreno, al meu aire, he estat provant amb punt mort, sobretot del braç dret i oscilant, i certament el noto molt pesat, difícil. Hi he estat treballant una estona, de manera que tinc l'ombro divertit i fent palmes...
Ara però encara queda pendent el tema cames, que estic convençuda que pico més del que deuria i sobretot quan estic cansada el peu esquerra pica per lliure, amb la punta... aixx quantes coses per aprendre! sort que és anar-hi anant...
L'altre dia vam observar que el braç esquerra treballa infinitament millor que el dret, que quasi deixo immòbil, en part perquè respiro per l'esquerra i en part perquè no en tenia la menor consciència.
Avui però, fora d'entreno, al meu aire, he estat provant amb punt mort, sobretot del braç dret i oscilant, i certament el noto molt pesat, difícil. Hi he estat treballant una estona, de manera que tinc l'ombro divertit i fent palmes...
Ara però encara queda pendent el tema cames, que estic convençuda que pico més del que deuria i sobretot quan estic cansada el peu esquerra pica per lliure, amb la punta... aixx quantes coses per aprendre! sort que és anar-hi anant...
diumenge, 5 de juliol del 2009
Atalaia 10 km muntanya Vilanovapark
Ara em trobo reescrivint una crònica que va quedar al titner d'un dia que dificilment pot comtar-se en paraules.
De feia dies que marejava la Bala perquè anéssim a fer una cursa de muntanya i finalment vaig trobar aquesta, després de l'ensurt considerable quan va pensar que deia la de 21 km, ens vam apuntar a la de 10km conscients que no sabíem on ens ficavem.
Els dies anaven passant, i la calor anava augmentant fins que la setmana de la cursa Catalunya estava sota alarme d'ona de calor! ue! Jo a més en la meva línia habitual anava malfixada que era de matí i hores abans m'entero que és de tarda, a les 6, aix quin cap!
El gran dia ha arribat, em sento bé, tranquila, enfilo amb el cotxe cap a Vilanova on he quedat per dinar amb en David, i mengem uns plats de pasta fora de sèrie, tot xerrant...Ell no para de repetir-me, "uff ho tens clar això d'anar a córrer ara? amb aquesta calor?" i jo que sí, que sí i enfilo cap al camping. Arribo i de seguida apreix la Bala i en Penyi, que correrà la llarga tot i que està dubtór perque porta massa dies parat per una lesió, i la Bala sembla un belluguet, de nervis que li ballen.
Per adequar-nos al lloc i veure una mica que ens espera, li dic d'anar a rodar, i rodant casi ens perdem, obviem que la calor és brutal! i el camí que ens espera sec i pedregós.
Fins i tot l'organització avisa que cal veure aigua, han posat abituallaments per parar un tren, en la nostra 3 i pip, ja surten els de la llarga.
Nosaltre encara haurem d'esperar mitja horeta, foto sortida Penyi, excursió al lavabo i conyetes d'última hora.
Sortida, i ens hi posem! Només sortir del camping el primer pedregar, tiro i tiro, però els peus grinyolen, mentre que la Bala, acostumada a fer el cabra, grimpa qual Mogli i tira! I caminet estret, i més baixada, i quitate tu pa ponerme yo, i uixx qu eno hi cabem, i finalment es va desfent la gentada...
I comencen les pujades, som ben bé enmig d'apendre pel cul a mà esquerra, i és preciós, però aixeques el cap i només veus una pujada gradual cap al pic, i uns que paren i caminen, i una caloorr que abrassa... Jo vaig fent però costa, la calor ofega i decideixo deixar de preocupar-me'n i nar fent a ratets, a més es crea com un grup de 4 que ens avancem i retrocedim com passant-nos el relleu.
La Bala tira més que jo i de quan en quan la crido animant-la a seguir i ens saludem... dona vidilla perque certament a partir del 5è km allò cada cop és més solitari...
El camí està senyalitzat per llaços vermells de caixa catalunya als arbres, diseny punter, però més endavant amb la calorada cada cop costa més distingir plantes arbres i llaços i el que sigui...
Arriba un tram en què les plantes m'arriben al pit i aquí si que per primer cop em sento que no hi soc tota, corro i corro, sola, em sento una mica com a Trainspotting...i no m'espanto però duplico l'atenció... Els controllers que passem diuen que queda poc, i que som de les primeres...
Recupero a la Bala, i seguim, de nou un grupet, i la vaig veient i animant, entre riures i pestes de en quina hora ens vam fotre en el berenjenal este...
Ja però veiem que allò arriba al seu fi, repetim la part final, i endevinem l'arribada, ja de nou juntes a uns 200 metres la Bala em mira, em somriu i abans que es mogui ja endevino que apretarà, la molt... feia uns moments deia entrem juntes i tomba i que gira i es fot a apretar i jo també...total que entrem a la recta final fent una sprintada davant la sorpresa dels jutges...i creuem la meta, rient com a loques i cagant-me en la Bala,,,jijijj
Després de recuperar l'alè ens hidratem i comentem...deunidor, però ja ta, aconseguit...
Arriba una noia després nostra que ens demana pels crits d'ànim, i jo per varia aixeco la mà, i ella m'ho agraeix sobremanera, que l'han motivada molt,,,i que menys mal que sinó...
Somrients, concloem que bona feinaa, però hem de treballar més muntanya, sobretot jo per acostumar els peus als canvis...
Marxo corrent cap a VIlanova a buscar en David i el Vijazz de Vilafranca ens espera!!
fet i fet ha estat un dia genial!!
De feia dies que marejava la Bala perquè anéssim a fer una cursa de muntanya i finalment vaig trobar aquesta, després de l'ensurt considerable quan va pensar que deia la de 21 km, ens vam apuntar a la de 10km conscients que no sabíem on ens ficavem.Els dies anaven passant, i la calor anava augmentant fins que la setmana de la cursa Catalunya estava sota alarme d'ona de calor! ue! Jo a més en la meva línia habitual anava malfixada que era de matí i hores abans m'entero que és de tarda, a les 6, aix quin cap!
El gran dia ha arribat, em sento bé, tranquila, enfilo amb el cotxe cap a Vilanova on he quedat per dinar amb en David, i mengem uns plats de pasta fora de sèrie, tot xerrant...Ell no para de repetir-me, "uff ho tens clar això d'anar a córrer ara? amb aquesta calor?" i jo que sí, que sí i enfilo cap al camping. Arribo i de seguida apreix la Bala i en Penyi, que correrà la llarga tot i que està dubtór perque porta massa dies parat per una lesió, i la Bala sembla un belluguet, de nervis que li ballen.
Per adequar-nos al lloc i veure una mica que ens espera, li dic d'anar a rodar, i rodant casi ens perdem, obviem que la calor és brutal! i el camí que ens espera sec i pedregós.
Fins i tot l'organització avisa que cal veure aigua, han posat abituallaments per parar un tren, en la nostra 3 i pip, ja surten els de la llarga.
Nosaltre encara haurem d'esperar mitja horeta, foto sortida Penyi, excursió al lavabo i conyetes d'última hora.
Sortida, i ens hi posem! Només sortir del camping el primer pedregar, tiro i tiro, però els peus grinyolen, mentre que la Bala, acostumada a fer el cabra, grimpa qual Mogli i tira! I caminet estret, i més baixada, i quitate tu pa ponerme yo, i uixx qu eno hi cabem, i finalment es va desfent la gentada...
I comencen les pujades, som ben bé enmig d'apendre pel cul a mà esquerra, i és preciós, però aixeques el cap i només veus una pujada gradual cap al pic, i uns que paren i caminen, i una caloorr que abrassa... Jo vaig fent però costa, la calor ofega i decideixo deixar de preocupar-me'n i nar fent a ratets, a més es crea com un grup de 4 que ens avancem i retrocedim com passant-nos el relleu.
La Bala tira més que jo i de quan en quan la crido animant-la a seguir i ens saludem... dona vidilla perque certament a partir del 5è km allò cada cop és més solitari...
El camí està senyalitzat per llaços vermells de caixa catalunya als arbres, diseny punter, però més endavant amb la calorada cada cop costa més distingir plantes arbres i llaços i el que sigui...
Arriba un tram en què les plantes m'arriben al pit i aquí si que per primer cop em sento que no hi soc tota, corro i corro, sola, em sento una mica com a Trainspotting...i no m'espanto però duplico l'atenció... Els controllers que passem diuen que queda poc, i que som de les primeres...
Recupero a la Bala, i seguim, de nou un grupet, i la vaig veient i animant, entre riures i pestes de en quina hora ens vam fotre en el berenjenal este...
Ja però veiem que allò arriba al seu fi, repetim la part final, i endevinem l'arribada, ja de nou juntes a uns 200 metres la Bala em mira, em somriu i abans que es mogui ja endevino que apretarà, la molt... feia uns moments deia entrem juntes i tomba i que gira i es fot a apretar i jo també...total que entrem a la recta final fent una sprintada davant la sorpresa dels jutges...i creuem la meta, rient com a loques i cagant-me en la Bala,,,jijijj
Després de recuperar l'alè ens hidratem i comentem...deunidor, però ja ta, aconseguit...
Arriba una noia després nostra que ens demana pels crits d'ànim, i jo per varia aixeco la mà, i ella m'ho agraeix sobremanera, que l'han motivada molt,,,i que menys mal que sinó...
Somrients, concloem que bona feinaa, però hem de treballar més muntanya, sobretot jo per acostumar els peus als canvis...
Marxo corrent cap a VIlanova a buscar en David i el Vijazz de Vilafranca ens espera!!
fet i fet ha estat un dia genial!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)