Des que el 2009 vaig veure per primer cop la Marató, vaig dir-me que algun dia jo també la faria, no tenia paraules...en veure com aquells herois i heroïnes pujaven Paral•lel cansats però amb pas ferm.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada