com el sol, ja tenia l’Anneta a casa, i la Goedele a punt.Per la meva sorpresa, estava moolt tranquila, potser més tranquila que he estat mai abans d’una competició, ni quan érem a la sortida...sensació de “ja arribarem”.
Sortida suau, el peu acompanyava, i cap a casa, Sants, camp del Barça, Diagonal, Travessera i un despistat que pixa a la porta dels mossos, i primera sorpresa! Jordi i Mama a la porta de casa, petonet i a seguir! Tarragona era trobada amb Anneta i primeres bones sensacions, Gran via, Pla.Universitat, recullo a Jordi que m’acompanyarà per Pg Gràcia, quin riure!
Perquè de tant gran que és, i com s'apropava, tenia por que em fes caure...jajaja I el deixo a Diagonal, flipant i feliç, i girem per Rosselló cap a Meridiana, i xino xano. Meridiana la cosa es posa lletja perquè a Navas ni rastre de l’Anna, i necessito fruita, a més és pujar i baixar, doble via, que carrega molt visualment, per sort un corredor de baixada em dona ampolla i millor...Va apareixent també Jeroen que acompanya a la Goedele en bici...Arribo a Fabra i puig però tampoc hi són Jordi i Mama...jurrr, caca! A la fi retrobo Anneta abans del pont del treball, i la cosa millora,sobretot quan treu nino de l’Arale jijij casi caiem del riure, tot i que el peu molesta amb la baixada. Parada per pixar i quan ja hi sóc, darrera d’un container, m’adono que molts abans havien trobat aquest bon lloc i tinc dues caques humanes enormess mirant-me! oh my god!!
Gran via altre cop, i pesadot, Rambla prim, crec i buff...faig recorregut mental i ostia! No comptava que queda la diagonal encara, ups! Patirem. Arribo a Diagonal prou bé, però pujada a Glòries es fa eterna, sort de l’Anna, a qui no tenia paraules per agrair...Ens separem, em deixo portar per la música de Dido, i concentrar-me fora de tot, a la fi ho aconsegueixo! Glòries!! veig a mare i Jordi, li demano que m’acompanyi un tros vaig apurada, i ups! Torno a perdre Anna on havíem quedat, vull taronja!! Algú sent les meves pregàries i quan arribo avituallament Fòrum, hi ha fruita yujuu!! Paro i tot per pair bé.
Seguim, i com la cursa és molt llarga et dona per pensar en molta gent, com quan passes per cases d’algú i penses mira aquí viu tal, però sobretot duia amb mi la Gemma, des dels primers quilometres...L’altre gran absent era el meu pare, així que al quilometre 32 quan les forces flaquejaven contra tot pronòstic vaig agafar el telèfon i el vaig trucar...”Papa, estic corrent la marató i com no hi ets, necessito que m’animis!! Jiji” la seva veu d’astorat em feia riure...i per sort! Un Vinyals amb la dona i el patufet, sortits del no res també em van animar.
Venia la zona del famós mur, ja duia 3 gels, però la cosa pintava difícil, calor, asfalt, el peu començava a estrevar. Com vaig recordar les paraules del savi Isra quan deia, "Neus, posa't polvos de talc als mitjons..." i jo que no en tinc pos res...A aquestes alçades el peu esquerra notava com els ditets ballaven entre bombolles...
A més a voramar, allò semblava Zombies party...gent caminant, fets pols...i l’Anna no apareixia, de sobte per l’alçada del Mc Donalds, sento una veu que diu: “Neusss!! Ja viiinc!!” i jo: “Anna?!? On ets?!?” i “ja vincc!” i del no res va aparèixer l’Anna rauda i veloç en un bicing! Jajaja brutal!!
L’Anna va dient que ja hi som, i jo me la miro així com...vols dir, que encara queda Arc de Triomf, hem de tornar a Ciutat Vella i fer Paral•lel...que sí...i des de llavors, som una! No em deixa ni un segon, a Arc de Triomf trobem en tombar ma mare i Jordi, que me’ls enduc uns metres corrent...jiji, si bé de Plaça Catalunya, nomé recordo la cridoria...però m’agobiava molt, de nou baixada per Portal de l’Àngel i més soroll...i Jaume I sant tornem-hi, està bé el tema animacions però a aquestes alçades per mi era matador...m’aturdia...i finalment arribem a Ferran i somric de nou.
A Rambles i amb un tendó d’Aquiles que anunciava retirada, vaig optar a 7 quilòmtres del final de no apurar, d’anar-hi anant, de passar del temps, i per sobre de tot PROHIBIT TRENCAR-ME O FER UNA RAMPA! I entretant mirar de disfrutar! Així ho vaig fer, i anava corrent, i parant, per estirar, sense forçar gens ni mica, i corre, i altre cop: “Para, para...”
No negaré que vaig patir i molt, però sobretot em sentia impotent de qui sap que podia fer molt més però el peu no em seguia, i aleshores la cama tampoc...a estones era com si tingués munyons...una sensació estranyíssima...Pensava em fa mal perquè vaig per sota, però i si apreto i em trenco?...no way!
Amb Anna jugàvem a inventar històries, o situacions cotidianes per treure-li tensió i de més...però costava somriure...Però si no hagués estat d’ella no hagués arribat segur.
Fins que ja a casa el mercat, tombem per Sepúlveda, parant cada 200 metres a estirar...i a la fi plaça Espanya, ens vam separar de l’Anna i a la fi! La meta!
No negaré que l’arribada a meta no era pas com l’havia imaginat, vaig creuar i enmig d’un mig somriure vaig trencar a plorar...mescla d’alegria però molt en part de ràbia, “de així no...”, podia més, de cardio anava molt bé, grrr...però després de 10 minuts de desofeg, medalla de finisher al coll vaig retrobar Anna i Goedele, i ens vam abraçar, i se’m va passar tot!
Al cap i a la fi, sóc Maratoniana!! I la clau de la Marató és cadascun dels 42 km i 195 metres, passats, i compartits, i que m’havien dut fins allí, i totes les persones que d’una manera o altre duia amb mi mentre corria, en especial la Gemma , el iaio i el Ramon, els del club que m’havien omplert d’ànims i bones energies, i sobretot ma mare i el Jordi per ser-hi, i per damunt de tots l’Anna a qui li dec la Marató doncs sinó hagués estat per ella probablement no hauria arribat.
Gràcies a tots, i sobretot em quedo que lluny de no repetir...la propera serà més i millor!!
Una abraçada,
La petita gran maratoniana,
Neus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada