Al mar, al mar!! 1600m amb premi final!

Ja diuen que qui té un amic té un tresor, des que vaig començar en aquesta "locura" certament no he fet més que reafirmar-me en que tinc molta sort, doncs malgrat la incomprensió inicial que pugui generar, o el pensar que m'he begut l'enteniment o fins i tot, que "no és amor, lo que tu sientes, se llama obsesión..." que em canten d'altres, juntament amb els savis consells dels qui comparteixen aventura, puc dir que els meus amics, cadascú a la seva manera m'ha mostrat el seu suport i respecte, amb les corresponents rises inevitables... i em fa sentir mooolt especial.

Dit això, avui en narro un exemple quan de feia dies que volia anar a nedar al mar, una distància ja en majúscules, i no tenia massa clar com manegar-m'ho...entre trobar distàncies marcades i d'altra banda pels perills que comporta... Així que mentre sopàvem divendres, entre riures i més riures, vam decidir anar a la platja l'endemà...
Trobats dissabte matí, amb els retards pertinents, gràcies, ens vam enfilar cap al Maresme, i en explicar la meva idea de nedar a les boies de Mataró, es van avenir de seguida, per la meva sorpresa.
Aterrem, "plantem les tovalloles, juguem a pala grega...amb un peu calcules com està l'aigua, ...i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar..." Tot seguit anem d'expedició a examinar el circuit i comtar boies, i metres i més boies...conclusió: es tracta d'anar des d'on som, sortir en dins, 200m fins la boia i després passar el primer espigó, seguint les boies, fins gairebé el segon...les boies del qual imaginem entre les ones...

Jo que m'enfundo el neopreno, gorro i ulleres, davant l'expectació general, i just al mar li dóna per remoure's. Estic emocionada i un poc nerviosa, doncs la màxima fins ara són 800 al mar, en dos tandes i suau. Acordem que en una hora deuria ser de tornada...

Surto al mar, inquieta però tranquila, sabent-me vetllada, nedo i nedo i quasi sense enterar-me'n arribo ala primera boia, aqui i fins als 500 serà una sensació de desincronització, tot costa, les ones no paren i tinc sensació d'estar en un túnel de rentat...em repeteixo que aguanti el tirón, doncs ja és cosa segura que els principis sempre em costen...vaig passant boies, o fent ziga-zaggues doncs sense adonar-me'n faig esses i he de corregir la direcció, de quan en quan despotrico del neoprè, un decathlonero que em va sortir tirat, però que m'estira al coll a rabiar,,, però jo ja flueixo de fa estona, i és genial!
Arribo a la útlima boia, 800 i una mica abans,,,el neopreno ja crema, i mentre penso que sortiré amb una rossadura de collons, pum!! tinc COMPANYIA! una MEDUSSA marró apareix davant meu, òstia quin susto!, de primer m'espanto la vorejo i mentre em comencen a assaltar pensaments de pànic, em sobreposso a lo "neus, estàs a pendre pel cul! o t'asserenes o la fliparàs!!", observo que no tingui amigues puluant per ahi, i resutla que no. Recuperant la calma, torno a nedar... ja torno i em sento moolt lleugera tot i que encara queden 800, m'animo, continuo fent eses i per quan me n'adono, he sortit de fora el circuit de les boies, i sóc a mar obert, poquet però suficient perquè un MOOOCC de barco em tregui de la meva sinergia i en treure elc ap senti un "niñaaa!! que te vas a matarrr!!" des de un barco...joderr...i jo que reprenc el caminet de les boies i a seguir...

Ja passo l'espigó, ja arribo a les últimes boies, i lluny de sentir-me cansada estic millor que en cap moment, l'únic és que el coll apreta de mala manera, cou, i penso que en arribar a la sorra tiraré el puto neoprè... i ja...sóc a terra ferma, surto de l'aigua i no trobo les tovalloles, jijiji, estic un poc desortientada amb tanto meneito, i a la fi els veig jaient a les tovalloles i jo que arribo corrent i rient...Ostres em sento pletòrica!! per la proesa, que no saps que podràs fins que hi ets, però sobretot per saber-los allà, esperant-me!!
Els narro les aventures mentre els dic "em pots mirar al coll que cou a sac, que el neopreno...blablabla..:" i quan em toquen, casi els salto al coll, i se sent una veu que diu "uix neus, això sta inflat, no pinta bé, no és el neopreno..." i penso PREMIO!! crec que m'ha picat una medussaaaa!! olee quin estreno! llavors visita de rigor a la Creu ROja on efectivament em confirmen el diagnòstic i per quan em posen el gel, el dolor era festivalero... tinc una fuetada tentaculera maca de collons... i un cop curada anem a celebrar tot el dia amb una paella per todo lo alto!!

Ha estat un dia genial, per la proesa i sobretot la companyia, "jo diria que la cara que feia era de felicitat..."