neus beascoechea seguí

NOTA DE LES HORES i DIES SEGÜENTS - The day after Marathon jijiji

2011-03-11T11:37:00.002+01:00

Després vam fer dinar Picornellu, i tarda de llit, la pregunta és, que feia a les 5 del matí desperta?? Perquè em desvetllo? Hola? I encara millor, l’endemà vaig dormir fins quarts de dotze, i per sorpresa! Podia caminar, el drama era el lavabo, que et tires a la tassa, i les escales que són un partidon...
Quan se't cau una cosa a terra, et preguntes, "És realment vital recollir-ho?", i aprens que les coses poden passar-se un dia a terra i no els passa res...jajajaj

Però com feia dia maco, ni corta ni perezosa, a airejar-me al mar, i a provar sort amb el Bicing! I síii I made it!! Vaig poder anar en bici jijiji.

A dia d’avui, tres dies més tard, les cames ja tornen a ser més meves, si bé els quadriceps no massa, i veient que ahir nit per creuar un semàfor ràpid i no poder córrer...uooh! esperarem uns dies més...Fins aviat! Una abraçada.

MARATÓ de BARCELONA, 6 març 2011

2011-03-11T10:40:00.005+01:00

Per sort tot va fer el seu curs, vaig dormir molt bé, em vaig despertar sola abans d’hora i a munt, estiraments suaus, vaselina aquí i allà, vestir, super esmorzar: arròs amb platan, xia, canela i sucre! I puntuals com el sol, ja tenia l’Anneta a casa, i la Goedele a punt.
Per la meva sorpresa, estava moolt tranquila, potser més tranquila que he estat mai abans d’una competició, ni quan érem a la sortida...sensació de “ja arribarem”.

Sortida suau, el peu acompanyava, i cap a casa, Sants, camp del Barça, Diagonal, Travessera i un despistat que pixa a la porta dels mossos, i primera sorpresa! Jordi i Mama a la porta de casa, petonet i a seguir! Tarragona era trobada amb Anneta i primeres bones sensacions, Gran via, Pla.Universitat, recullo a Jordi que m’acompanyarà per Pg Gràcia, quin riure!
Perquè de tant gran que és, i com s'apropava, tenia por que em fes caure...jajaja I el deixo a Diagonal, flipant i feliç, i girem per Rosselló cap a Meridiana, i xino xano. Meridiana la cosa es posa lletja perquè a Navas ni rastre de l’Anna, i necessito fruita, a més és pujar i baixar, doble via, que carrega molt visualment, per sort un corredor de baixada em dona ampolla i millor...Va apareixent també Jeroen que acompanya a la Goedele en bici...Arribo a Fabra i puig però tampoc hi són Jordi i Mama...jurrr, caca! A la fi retrobo Anneta abans del pont del treball, i la cosa millora,sobretot quan treu nino de l’Arale jijij casi caiem del riure, tot i que el peu molesta amb la baixada. Parada per pixar i quan ja hi sóc, darrera d’un container, m’adono que molts abans havien trobat aquest bon lloc i tinc dues caques humanes enormess mirant-me! oh my god!!

Gran via altre cop, i pesadot, Rambla prim, crec i buff...faig recorregut mental i ostia! No comptava que queda la diagonal encara, ups! Patirem. Arribo a Diagonal prou bé, però pujada a Glòries es fa eterna, sort de l’Anna, a qui no tenia paraules per agrair...Ens separem, em deixo portar per la música de Dido, i concentrar-me fora de tot, a la fi ho aconsegueixo! Glòries!! veig a mare i Jordi, li demano que m’acompanyi un tros vaig apurada, i ups! Torno a perdre Anna on havíem quedat, vull taronja!! Algú sent les meves pregàries i quan arribo avituallament Fòrum, hi ha fruita yujuu!! Paro i tot per pair bé.

Seguim, i com la cursa és molt llarga et dona per pensar en molta gent, com quan passes per cases d’algú i penses mira aquí viu tal, però sobretot duia amb mi la Gemma, des dels primers quilometres...L’altre gran absent era el meu pare, així que al quilometre 32 quan les forces flaquejaven contra tot pronòstic vaig agafar el telèfon i el vaig trucar...”Papa, estic corrent la marató i com no hi ets, necessito que m’animis!! Jiji” la seva veu d’astorat em feia riure...i per sort! Un Vinyals amb la dona i el patufet, sortits del no res també em van animar.
Venia la zona del famós mur, ja duia 3 gels, però la cosa pintava difícil, calor, asfalt, el peu començava a estrevar. Com vaig recordar les paraules del savi Isra quan deia, "Neus, posa't polvos de talc als mitjons..." i jo que no en tinc pos res...A aquestes alçades el peu esquerra notava com els ditets ballaven entre bombolles...
A més a voramar, allò semblava Zombies party...gent caminant, fets pols...i l’Anna no apareixia, de sobte per l’alçada del Mc Donalds, sento una veu que diu: “Neusss!! Ja viiinc!!” i jo: “Anna?!? On ets?!?” i “ja vincc!” i del no res va aparèixer l’Anna rauda i veloç en un bicing! Jajaja brutal!!

L’Anna va dient que ja hi som, i jo me la miro així com...vols dir, que encara queda Arc de Triomf, hem de tornar a Ciutat Vella i fer Paral•lel...que sí...i des de llavors, som una! No em deixa ni un segon, a Arc de Triomf trobem en tombar ma mare i Jordi, que me’ls enduc uns metres corrent...jiji, si bé de Plaça Catalunya, nomé recordo la cridoria...però m’agobiava molt, de nou baixada per Portal de l’Àngel i més soroll...i Jaume I sant tornem-hi, està bé el tema animacions però a aquestes alçades per mi era matador...m’aturdia...i finalment arribem a Ferran i somric de nou.

A Rambles i amb un tendó d’Aquiles que anunciava retirada, vaig optar a 7 quilòmtres del final de no apurar, d’anar-hi anant, de passar del temps, i per sobre de tot PROHIBIT TRENCAR-ME O FER UNA RAMPA! I entretant mirar de disfrutar! Així ho vaig fer, i anava corrent, i parant, per estirar, sense forçar gens ni mica, i corre, i altre cop: “Para, para...”
No negaré que vaig patir i molt, però sobretot em sentia impotent de qui sap que podia fer molt més però el peu no em seguia, i aleshores la cama tampoc...a estones era com si tingués munyons...una sensació estranyíssima...Pensava em fa mal perquè vaig per sota, però i si apreto i em trenco?...no way!

Amb Anna jugàvem a inventar històries, o situacions cotidianes per treure-li tensió i de més...però costava somriure...Però si no hagués estat d’ella no hagués arribat segur.
Fins que ja a casa el mercat, tombem per Sepúlveda, parant cada 200 metres a estirar...i a la fi plaça Espanya, ens vam separar de l’Anna i a la fi! La meta!

No negaré que l’arribada a meta no era pas com l’havia imaginat, vaig creuar i enmig d’un mig somriure vaig trencar a plorar...mescla d’alegria però molt en part de ràbia, “de així no...”, podia més, de cardio anava molt bé, grrr...però després de 10 minuts de desofeg, medalla de finisher al coll vaig retrobar Anna i Goedele, i ens vam abraçar, i se’m va passar tot!

Al cap i a la fi, sóc Maratoniana!! I la clau de la Marató és cadascun dels 42 km i 195 metres, passats, i compartits, i que m’havien dut fins allí, i totes les persones que d’una manera o altre duia amb mi mentre corria, en especial la Gemma , el iaio i el Ramon, els del club que m’havien omplert d’ànims i bones energies, i sobretot ma mare i el Jordi per ser-hi, i per damunt de tots l’Anna a qui li dec la Marató doncs sinó hagués estat per ella probablement no hauria arribat.

Gràcies a tots, i sobretot em quedo que lluny de no repetir...la propera serà més i millor!!
Una abraçada,
La petita gran maratoniana,
Neus

48 HOURS BEFORE THE MARATHON!!

2011-03-05T10:38:00.001+01:00

Divendres en acabar la feina, em vaig relaxar de cop, va aparèixer l’enyorada Goedele a la fi!! Vam sopar genial amb ella i en Jeroen (Gracias!!) i vaig pensar que fos el que hagués de ser...descans absolut fins dissabte...
L’endemà matí a les 11h amb els nois recollida de dorsals, passeig per la fira del corredor, i piscina moolt suau per relaxar-me. Malgrat matí tranquil a la tarda tenia un bajón increïble, sense motiu aparent però molt, i amb tot vam haver de tornar ala fira per canviar samarretes, eren petites, aconseguir gels, (vaig badar i no en quedaven dels meus...grr! sort dels cracks!) i comprar cremita pel peu que seguia al seu rollo, Matform.
Ah! Quedava fer planning recorregut amb els meus animadors d’honor jijij, ma mare i mun germà, i l’Anneta. Quina feinada! Ells es mourien en metro a llocs estratègics i l’Anna, a estones correria amb mi i seria la suporter, sort d’ella...
Un cop a casa, em va donar la venada de deixar-ho tot prepararat, i comprovat, sopar, i a dormir.

SETMANES PRÈVIES A LA MARATÓ

2011-02-26T10:37:00.001+01:00

Altre cop els descansos no van ser com deurien, el malestar anava in crescendo, una analítica que negava cap malaltia però no em trobava gens bé. Vaig optar a escoltar el cos, que no feia net de refredat, massa cansat, i jo fatigada. Repòs i anar fent.
Finalment la mateixa setmana de la Marató la cosa pintava lletja perquè una molèstia que havia ignorat del taló dret cada cop molestava més...grrr! i jo personalment no ho veia gens clar, no per no poder mentalment, que sí, sinó perquè el cos no m’acompanyava gens...
Fisio dimarts (merci Ricard!), massatge relaxant dimecres, i osteopata dijous, no feien més que corroborar que no anàvem a l’hora, massa bloquejada...

DARRERA TIRADA LLARGA 32km!

2011-02-20T10:36:00.000+01:00

La setmana no va ser gens com hauria volgut, massa esgotadora i quan el cap de setmana tocaven els 32, buff...no sabia d’on treure l’energia, finalment però vaig sortir...Els primers deu kilometres van ser un suplici de queixar-me com l’infant que es plega de braços i fa morros...vaig fer circuit semblant Mataró, Sant Antoni, Les corts, Diagonal, Rosselló...i ja a la Meridiana quan duia uns 16, a la fi! Vaig començar a somriue...i allò de...”va ara, lo que me echen..!” i tal qual, 20, 25, 30, per Fòrum, Mar, Barceloneta, i amb un temps que no donava crèdit, 2hores 42 minuts. Llàstima de les cremades al pit pel pulsòmetre...sniff

LA MITJA GRANOLLERS, 6 febrer 2011

2011-02-08T10:35:00.000+01:00

Fi d’exàmens però poc comptava amb la clàssica baixada de defenses, que em va tenir dos dies al llit previs al diumenge de la primera prova de foc de la Mitja de Granollers! No les tenia totes, i de no haver estat pels nois del club (Justin, Isra, Ricard, Pedro, Óscar, Àlex, Yamil...) no crec ni que hi hagués pujat. Però valor i a munt! Amb un nas rajant i un bon esmorzar, un cop a Granollers, tirada de 4 km per calentar i aprofitar i que en sortíssin uns 25 km totals. Per la meva sorpresa vaig començar prou bé, i vaig decidir instal•lar-me en un ritme suau i constant i gaudir de la que potser ha estat la millor cursa que he corregut mai per l’ambient i gentada animant! Un circuit força exigent, en especial una rambla que hi ha de sorra per la Garriga no s’acabava mai, però un cop arribada a la Plaça de la Vila em vaig emocionar amb tanta gent per tot.
Pujades i baixades, una dona animant que promet que és la darrera pujada que ens queda, i un Spiderman que surt volant d’entre el públic d’un vailet, un sol que no donava treva (i sense gorra!)... i a la fi una recta final plena a vessar, per primer cop vaig sentir el que deuen sentir els Olímpics...brutaal!
I limitant i resguardant fins el darrer esbufeg per por a morir a pocs quilòmetres, i a la fi! Meta, per sota de les dues hores, i un somriure als llavis.

Inscripció Marató de Barcelona

2011-02-02T10:31:00.002+01:00

Des que el 2009 vaig veure per primer cop la Marató, vaig dir-me que algun dia jo també la faria, no tenia paraules...en veure com aquells herois i heroïnes pujaven Paral•lel cansats però amb pas ferm.
I poc a poc el dia va anar arribant, passades la lesió introbable,,,(petita torció de cadera que rebertia a tota la cama i pinçava el nervi ciàtic, inflamant el piramidal...) i alguna que altra aventura i desventura...el setembre passat vaig començar a considerar-ho seriament.
El seny i la prudència apresos, amb la valentia de qui arriba a la trentena somrient, el novembre vaig decidir-me. Inscripció i pagament fets, quedava preparar-ho.
Tenia clar que no seria una tasca fàcil, però no podia negar una certa seguretat de qui sap que arribar, arribarà...la distància no em feia por, més aviat el com.
Van anar passant els mesos, i entrenos tranquils, Nadal curiós, i pum! Ja érem a gener, ostres! Llavors em van sortir tots els neguits, perquè tenia exàmens de la Universitat, nous projectes a l’escola i un munt de kilometres per sumar que no acabava de trobar mai el moment. Per sort finalment, s’acabaren els exàmens, i febrer es presentava millor. Tirades de 10, 15km i una de 20.

2200!!

2010-05-17T22:45:00.002+02:00

Ara sí que ja hi som, supersatisfeta, avui he tornat a entrenar amb el club, i super bé, com feia mil...l'escalfament entretingut però després perezota...però ha estat creuar els 1000 i ala! venga series de 100 i de 50 i molt contenta! sort de la Goedle! però molt i molt bé...serà que el bo i poc ha anat funcionant...let's see!
Ara a preparar Mataró!! jurjjur

Triatló Sprint Sitges 2010, una odissea!

2010-05-14T08:47:00.004+02:00

La triatló prometia doncs era el colofó final d'un finde de despedida, sopar, Bosc Vertical a Canyamars...i jo patia pels braços, dinar de paella, trastades per Platja d'Aro...i finalment dormir, 4 horetes i amunt.

Arribada sense entrebancs, aparco a uns metres de boxes, ho duc tot, sí!! per sort una sola entrada a boxes enllestim. Fa fred, està tapat, i la son apreta. Després de molt d'esforç he aconseguit esmorzar...no mhi cabia. Veiem sortida dels nois, deunido com sta el mar.
Estic jinyadeta,,,em noto a mig gas...i no sé si fer-lo.

Ja som a la linea de sortida, aigua freda, entre riures penso que coi hi foto allà si hauria d'estar dormint i ja pam! sortida. Correm però tranquiles, entrem a l'aigua, corro i CLOC! m'he clavat una pedra Ostia! quin mal! (no no sabia que hi havia pedres!) i ala! neda, com puguis, estic desorientada i Anna no para de cridar-me perque em desvio, primera boia, ja som en paral·lel, amb tot bones sensacions però no aconsegueixo centrar-me i vaig fent eses, pel peu?¿? Girem cap a la sorra i de sobte, em veig sola, em dic Neus accepta-ho vas la última, estranyada, però és el que hi ha,,,i per quan m'adono estic nedant a 30 metres de tothom...aix dios! a saber quants metres he fet!
Surto de l'aigua, remugant i el Jordi em crida vaaa calla i tira, té raó, però cagun la pedra! trec neoprè, prou ràpid, pillo bici i cap a fora...ha sortit el sol...i quan ja sóc a la línia, se sent cric, crac, CATACRAC! se m'ha sortit la cadena! caguntot! el jutge crida, tothom crida...no la ayudeissss o la penalizo!! la gent crida que si la roda, que si gira! i jo mho miro incredula i a lhora atabalada,,,no puc...no sé com, la poso! i com no podia ser d'una altra manera m'aixeco, saludo! (l'òbassió va ser brutal) i cap amunt.
Ja hi som, carretera a can pendre pel cul i amb desnivell...uff uff primera volta fatal...ara sí que em poso seria i considero seriament la retirada, a plorar a casa!, penso...però segueixo bé he de tornar...i de sobte girem i bé una baixada...em llenço temeraria gairebé...però la sensació no té preu! i em refaig, el vent, em torno a trobar...i pam! amunt de nou, i va, i més...i em vaig creuant a l'Anneta que m'anima infatigable... i ja tot va rodant...
Rotonda i cap a mar, transició T2 ni mitjons ni res...i surto, les cames responen busco cardio pausat i agafo l'Anna.
Anem seguint...bufa vent de mar...arribem al tope, però són dos voltes, ja deia jo...vaig sola...em sento com mai, sensacions genials! com si volés, i de sobte, em surt una cua, literal, se m'enganxa un tio durant 2 km que em semblen eterns i no se separa...i al final faig zigazaga del pal, marxaa!! perqiue no tinc esma ni per dir-li! Per quan em dono conte para más emoció m'adono que estic corrent amb un ull cluc, suposo que de la son i de l'esgotament dels ulls...i de sobte sento cridoria i coi! ja hi sóc...últim sprint! i síiii contra tot pronòstic he creuat la meta!! Ja la tenima a la butxaca....!

PD; el que he de millorar és les reserves perque només creuar meta, em quedaven forces de sobres per correr a buscar l'Anna...no ho acabo d'entendre i sha de millorar...

COMENÇA LA TEMPORADAAA!! glups! FEDERADA!!

2010-05-10T09:23:00.004+02:00

Diumenge vinen començo la temporada! a lo grande com no podia ser d'una altra manera però feliç!
Tònica de pocs entrenaments, però cercant benestar...i treballant la recu.

Ja una setmana abans era conscient que duia pocs entrenos, a més de la recuperació, i només de pensar-hi em feia tot figa. Amb tot vaig mirar d'apostar per les sensacions, així que enlloc de grans coses, vaig fer petit i bo, com nedar a la piscina exterior quan encara feia sol, treure la bici al migdia encara que fos per reafirmar-me, o córrer a estonetes, sense forçar.

A més ja sóc FEDERADA!! tinc el dorsal 65, sona pro i tot,però pots comptar...ara que certamnet és ben significatiu...em fa molta ilusió!!

Crònica d'un robatori de pel·lícula!

2010-05-01T23:57:00.002+02:00

Perquè sóc la primera en criticar situacions al meu entendre incorrectes, vull celebrar les bones accions, i perquè és important que se sapiguen. Un dimecres 21 d'abril em llevo i em frego els ulls volent esborrar la incredulitat que la moto no era on l'havia aparcada, davant de casa. Truco al dìpòsit per confirmar que no la tenen. Constato que m'han robat la moto. Molt amablement m'indiquen per telèfon que posi la declaració de seguida, i que no perdi l'esperança que de vegades les troben. Corro als Mossos de Travassera, un Mosso em pren declaració molt atent en català perfecte i un servei exemplar. Marxo cap a casa consternada i ja disposada a veure l'estat del mercat, la moto que tenia ja val mil euros més del que en vaig pagar. Passen els dies, i et vas mirant possibles finançaments doncs és el meu medi de transport habitual i necessari. El dilluns 26 d'abril, surto a fer el cafè i tinc cinc trucades perdudes, només han passat cinc dies!, són els Mossos i em diuen que l'han trobada que està al dipòsit de Poblenou. No puc amagar l'alegria i salto, i em tremolen les mans mentre escric el telèfon. Vaig al dipòsit de seguida, la trobo putinejada però sencera, eureka! funciona! més trucades, els Mossos m'indiquen que he d'anar a canviar la denúncia per una declaració a Marina. Per la tarda em presento, m'acullen d'Investigació, de nou molt amablement m'expliquen els fets, com han trobat la moto conduïda per dos nois que es donaren a la fuga després de l'alto. De pel·lícula penso, però en el meu cas és de veritat, i una satisfacció i agraïment m'iluminen la cara. Unicament vull agraïr la tasca diària dels Mossos i celebrar el meu cas, perquè enlloc d'excepció, sigui norma.Una ciutadana agraïda,

Idees de Bombera!!

2010-05-01T23:45:00.005+02:00

Una setmana esgotadora, em llevo dissabte que tot i dormir onze hores no puc amb la meva ànima... i recordo que l'endemà m'he apuntat a la Bombers...aix aix que patirem.
Tarda de bòlit perquè a la nit és la festa del Quico i la Marta, que en fan 30!! i cal preparar cosetes...jijij La festa està genial, hi som tots, i les hores van passant, deixo de comtar a les 2, i penso que ja veurem que faré quan soni el despertador a les 9.
Telèfon! les 9 menys 5, casi caic del llit, és l'Anna, estic desubicada...li dic que sí que ja vaig...quedem allà! Em vesteixo no sé ni com, moto i manta, i cap a Arc de triomf. Tot tallat.
Aparco i a córrer, és tard! A la fi, ens trobem al cavall de Felip V... visca! estic megasobada, però contenta...Anneta, Ferran, amics...Ja som a la línia de meta, pum! tret de sortida...l'Anna apreta, el Ferran desapareix...i pim pim...ja som a Colon...jo vaig al meu ritme buscant sensacions...Paral·lel apareix i jo em sento a casa...obro, segueixo i girem...ja som a Eixample i enfilem Gran Via, oohh he perdut Anna! em sento genial, prudent però còmode...em vaig repetint, no forcis, gaudeix! no has vingut a patir...i torno a fluir... Ja baixem per Marina...i la gent s'atabala, n'hi ha molta, i ja som a Eixample de nou...ufff...finalment girem Via Laietana! Quants records...una baixada única, que em rememora quan baixàvem corrent en mani contra la guerra d'Irak ja uns quants anyets jijij i(que em faig gran).
Gir a l'esquerra, i ja hi som, semi sprnt final!
I pam! 53 minuts!! increïble, sortint d'una lesió, i em sento molt i molt bé...tirant de sensacions.

Cap de setmana sobre rodes

2010-04-10T16:10:00.001+02:00

Llum verda per anar fent...així que dissabte matí després de dormir... decideixo agafar bici Scott de muntanya que quasi no està nova, doncs nova de Nadal amb prou feines l'he treta un dia... decidim amb Anneta pujar a la carretera, i amb emoció afegida! té cales per estrenar! ohh ja em teniu fent proves i la dreta que es resisteix...grrr...
Arranquem, realment tinc un pepino de bici, tot i que anem de paseo...genial! dia preciós, gent per tot arreu, i nosaltres anar xerrant...Fins que ens trobem amb els ginets de l'Apocalipsis, 4 flipats en paral·lel i ens tanquem tant, per no xocar i l'Anna es tanca, em tanco i pam! a terra, però tot bé, rascades per variar.
Seguim i de sobte em diuen, "noia duus la clau oberta!" i em giro i ostres! és en Chris del club, quina gràcia i ens fa de Zizerone i ens ensenya rutilla...però jijiji fent caminet, se li punxa la roda...
Ja de tornada, pujadeta, i seguim...genial!
Arribades al parking l'Anna ha de marxar i jo en teoria també...però decideixo deixar la bici i provar! surto corrent i les bones sensacions no paren...no em fa mal res, no hi ha nyiguinyoguis....i corro i corro somrient, perds noció de temps, de tot, tot es fon...i de sobte, em trobo el Sr.Roger quina gràcia! quina ilusió! segueixo corrent i ja de tornada...
Sentint-me genial penso que he fet uns 20 km de bici i uns 8 corrent... però sobretot he disfrutat com feia molt!

Diumenge, sortideta amb bici carretera amb la Chiara, havíem d'anar a interior, però el mar em crida, fa un dia esplèndid així que anem cap al Maresme, tot està genial, creuem Barcelona, i ja som a Montgat i anem fent! De bon tros no sóc el que era però no tinc molèsties...i ja és molt! Seguim i cap a Vilassar se m'acut dir vaa anem fins a Mataró i girem...
Tot bé...però detall ínfim però clau, no he esmorzat quasi, i no duc barrites...comença la baixada i la cama grinyola, em sento fluixa, finalment a Masnou parem a estirar...i ja després tiron fins a Barcelona, que la creuem per Aragó aprofitant que és tard...molt divertit!
Conclusió dia de nou genial, però se m'ha anat una mica l'olla, amb la tonteria hem fet 80km i he d'esmorzar!!!

Novetats..

2010-04-06T22:58:00.000+02:00

Dilluns de Pasqua, vespre, esquena enganxada...un mal! i truquen...digui?
Perdona et truquem de la consulta de Elain, tenies hora al maig i demà s'ha fet forat el vols?
que si el vull??? oi tant!!
Eureka! vaig al quiropractic-fisio que em va recomanar en Joan (mister) i la Goedle...i efectivament és un crack, et radiografia amb els ulls i t'opera amb les mans...mal? oi tant!
Malgrat descompensació, cadera tocada, i espatlla enganxada, resulta que Ciatica, rien de tout, sinó que és quelcom de la cadera dreta, que carrega esquerra i la cama. Cama esquerra fatal, apreta per aquí, i sobretot al final quan diu "te dan miedo las agujas?" "has hecho acupuntura?"
i em comença a punxar al múscul en diferents llocs...i és aquell dolor que et puja per tot i que casi perderies la consciència, com un buuuff que puja i t'ofega.
Surto casi coixa, però segura que en un parell de dies tot canviarà, i amb exercicis per fer...de rodillo i pilota...paciència, ja som en camí!

Corrent pel Maresme...

2010-04-05T11:58:00.003+02:00

Et lleves, encara estàs mig adormit...has dormit poc, però per més que ho intentis saps que ja no podràs tornar-hi...així que et lleves i fas nyic nyoc...i dius aix vaig a estirar...i mig adormit et poses la roba de córrer i surts...
Et sorprens en veure un dia radiant que ni imaginaves...tothom sembla saber-ho menys tu...els vianants passegen, compren diaris, i prenen cafès...tu corres o ho intentes...baixes la riera, creues el pont, passes el tunel i de sobte, ho veus...el mar, el dia, el sol, les ones, i tu allà mig corrent vora mar...sents remors de cotxes, gent que passa, no penses en res, poc importa,tu només corres...i somrius.

ESQUIADA!!

2010-04-02T20:22:00.001+02:00

Després de mil dubtes de "si però no", de "si debo, o no debo"...al final vaig decidir que m'enduia l'equip i que ja veuríem...dia abans era segur que no, però vica el "por si acaso..:"

Em llevo, he descansat! ijuuu! i tanco els ulls i em veig esquiant...i decideixo que ho provo ...i llestos! si veig que no pos res, prometo parar!
I contratot pronòstic a poc de les 10 del matí ja som a pistes, fa bon dia, fresquet, i apa! amunt!
Telecadira de rigor, i ja estem baixant...encara no m'ho crec, des de Nadal que no havia esquiat i fet i fet un sol dia, i des de llavors, malgrat les ganes rien de tout.
I ara em trobava a 2500 m. d'altitud en mig del Pirineu català, amb Nat, Felip, Anna i jo, amb una neu correcta, ...mig gel mig primavera.
Entre telecadires de riure sense parar, i anar demanant a la ciatica que em donés tregua, esquiant sense parar contenta i buscant bones sensacions. En el telecadira més llarg del món apretava de valent la cama i no sé ben bé com, fent relaxació, el nus de sota la cama es va desfer...baixem, començo a esquiar i encara millors sensacions...no podia parar de somriure.
Esmorzem i agafem energies al sol. Tornem-hi i em dedico a jugar, provant pesos, agafant els pals, flexions...i genial!
Finalment les cames comencen a anunciar cansament parem a dinar...i ja si el tros final costa, i costa i em fa por tenir la tipica caiguda de però per sort l'Anneta em fa de guia.

UN DIA GENIAL!! carrego piles, engergies i disfrutem.

Seguimos...

2010-03-30T10:44:00.003+02:00

Setmana de molts nervios, stress, contrarellotges, falta d'hores de son...tot suma...i finalment surto a córrer divendres i diumenge... prou bé.
Diumenge amb Goedle vam pujar a Picor i vaig atrevir-me amb bici stàtica, suau, i correr més una mica d'aigua...com les iaies però nar fent...
dilluns però grinyolo...però no crec que sigui tant d'ahir com de tots els cumuls...finde, stress...
I bueno avui ja vorem que de parar de moment fa dia de película i no descarto treure la superbicinena de casa i sortir a fer paseo trankil...

Ah i continuo estirant i fent abdominals cada dia...Incroyable!
Enyoro però les fieretes picornelles i me rasgo les vestidures quan veig les inscripcions...o quan la Goedle contava que ha stat per Lanzarote una setmana entrenant...i jo vaig repetint-me ...tot arribarà Neus, tot arribarà...

Provant provant....1,2,3

2010-03-26T10:40:00.002+01:00

Aix...dimarts a la tarda un dia de pel·lícula....un munt de feina per fer entre uni i escola...sóc a casa...i finalment decideixo que avui és el dia, em calço les bambes me visto i cap a mar!

Ja sóc a la platja, on s'han reunit personetes d'arreu per festejar-la, faig quatre estiraments i penso va a córrer...i m'adono que estic superjinyada, com quan no saps si podràs, com si de sobte no recordes com es fa...i al final m'hi llenço de cap...suau i respirant...i després d'un minut ja ho vaig recordant i un immens somriure se'm dibuixa als llavis...i penso ESTIC CORRENT!!

Genial, bones sensacions, i la por s'esvaeix, temerosa de que comences a grinyolar de nou... els 10 minuts cundeixen però passen ràpid...m'aturo obedient i satisfeta però decideixo quedar-me voltant...i endur-me la platja a casa....

GOOD NEWS

2010-03-25T10:37:00.000+01:00

Tinc novetats...la gammagrafia va sortir neta, i la ciatica li costa de marxar...el Dr.Brotons genial em va prescriure córrer 3/4 cops per setmana 10 minuts a lo más 15, cercant bones sensacions tant físiques com de cardio...i així he fet la setmana darrera i prou bé...però se't fa ben estrany quan t'hi poses. També m'ha donat ferro, vitamines i un recuperador...vaja que amb tot plegat semblo una iaieta...
Tema ciatica però condició per correr que no fes mal...i no descarta fer-me una resonància pk es una zona recurrent...

Jo des que va quedar net he anat treballant molt postura i estiraments, si per primer cop ala vida faig abdominals regularment...jajajaja i això que els hi tenia tirriaa...i els peus i estiraments d'isquios sobretot...

Ara aviam quan començo...

Resultats gammagrafia... o entonces que tengo??

2010-03-18T08:56:00.002+01:00

Dilluns surto corrents...arribo recullo i no obro...aguanto!
espero a estar amb ma mare...tinc revisió...al final la curiosidad mató al ratón...i obro! uuuff!! "aparentment neta"!! ijuuu!! ara però cal confirmar amb el trauma...ja tinc hora divendre!

La següent pregunta conseqüentment és: "Entonces que coi tinc?" serà ciàtica...?serà postural? males plantilles? un alieng?

Sigui el que isgui...el mateix dilluns vaig a nedar...nedar nedo poc però torno a posar els peus a Picor i veig els nois de lluny..encara no tinc cuerpo ...pero todo andará... i faig poquet i suau,,,xerradeta amb la Goedele i cap a casa...

Si que he de dir al meu favor que he incorporat quelcom que TOTA LA VIDA MHE NEGAT!
estic fent abdominals i flexions!! unbelivable...i torno a estirar i a sobre amb emfasi als Isquios i postura... suavecito però tot sigui per treure'n l'entrellat... i és qu equan se'm posa algo a la ceba...ja se sap...

Divendres, o sigui demà...traumatoleg...de moemnt tranquilitat però ja se verà demà...la ciatica continua donant pel sac... i té vida pròpia...jurjur
TO be continued!

Gammagrafia òssia

2010-03-11T21:00:00.001+01:00

Vaig demanar infos a companys de Picor i tot i tenir una idea...nava un poc a l'expectativa...que si te punxen líquid i marxes...i tornes a les 3 hores...i tomba i gira.
Lloc: Creu Blanca Còrcega
Hora:15.30
Aquestes van ser les primeres declaracions: "Per cert avui m'he fet la Gammagrafia...no faré Crònica però si comento que a Creu Blanca, anaven tard, només hi ha dos màquines, entro mig sobada, i penso que mai més em faig una prova a estes hores...fan punció (putada no em trobaven les venes al braç i casi me desmaio a punxades, han optat per la mà), i només marxes 1h.30, o sea un movidon...però bueno molt amables...però sobretot duret i pesat...pk et fan aguantar posicions incomodes sobretot per la cama dolenta...i he sortit molt KO". A més que vaig anar amunt i avall al'escola per repartir exàmens avaluació i tornar... un altre dia no faig la pardilla i me pillo la tarda!
Ara esperar resultats que me'ls donen dilluns a les 6....

Parada obligada o història d'una possible lesió...

2010-03-11T08:37:00.001+01:00

De fa un mes i escaix que no entreno...fent bondat com deia...ha costat però quan toca toca...fet i fet faig memòria i no recordo haver entrenat en plenes condicions des de desembre amb nyiguis nyoguis aquí i allà...
Inicialment molèsties al peu...després contractura gluti...despré de nou molèsties al peu..i unes plantilles que cada cop dubto més de la seva efectivitat o si van ser el principi de la tragèdia...Sigui com sigui ja tant és...el bony al peu era evident, petit...però no fibroma sinó teixit cel·lular diuen...visites al fisio, crits inclosos...una ciàtica que no m'abandona ni a sol ni a sombra, amb visita a urgències inclosa...
Resumint, una caca...finalment visita al Traumatòleg, una joia com poques, Dr Brotons...la seva fama li fa justícia i sobretot per la seva comprensió... mana fer Gammagrafia per descartar posssible rotura per stress de la tibia esquerra, és dóna quan l'òs es fragmenta per dins i molt comú en esprotistes...
To be continued...

peix peixet...

2010-02-19T09:06:00.004+01:00

Ahir gràcies a la GOedle que em va fer de taxi...després de fer estirmanets vaig acabar pujant a Picor, i cap a la piscina...després de molt mandrejar...xof, i capdins!

La ciatica apretava, feia mil però que no recordava nedar perque sí, pel plaer de nedar sense contar piscines...sentint cada part del meu cos submergida en l'aigua...i observant que sí, que pendulo més que una campana i cal millorar...
fos com fos... vaig acabar bucejant en el silenci de l'aigua, de les bombolles...i sensacions indescriptibles...et fons amb l'aigua...

fent bondat...

2010-02-18T00:57:00.003+01:00

si si continuo fent bondat...avui no he anat ni a Picor, no em fiava...i perque em fa recansota veure'ls a tots on fire...però penso que ja vindrà el moment d'estar a plenes capacitats...(o això miro de creure'm)...
Es ben cert que tot acaba sortint, per això quan abans ho treguis millor, cada cop sóc més ràpida per identificar...però encara queda molt per aprendre...i descobrir!
Aixi que mig adormida, i pensant que regalaré al trasto del meu nebot que avui fa 5 anys, somric i tanco...estiraments i a dormir...

cansada de la seguretat relativa!

2010-02-16T00:40:00.000+01:00

Fa dies que no escric, potser perquè he estat desconnectada, en general...i perquè una remor en forma de molèsties mha anat rondant...fins i tot un bony va aparèixer al peu...conclusió, remoretes que han anat sortint poc a poc, però no marxen...i m'han fet anar agafant inseguretat que em quarta de les bones sensacions...així que cansada d'arrancades i parades...he decidit posar fil a l'agulla, afrontar de cara i posar-me a treballar.
En primer lloc visita obligada al fisio, sort!! és un crack! evidencia mal al peu, origen? ciatica pinsada...veig la padrina, quin mal! em recorda de nou la importància de treballar el plantar...i li recordo que tot va començar amb les plantilles per arreglar un tema, n'he espatllat uns altres...sobretot talons...o sigui que a la merda les plantilles!
S'ha acabt, les plantilles són bones però no deixen de ser un paliatiu, vull dir, és com "comida para hoy, hambre para mañana", perque si una cosa he après aquí és que tot s'aconsegueix sent-ne conscient...i a dia d'avui ja he perdut tota consciència poscional...
EN definitiva, TORNEM A COMENÇAR, de moment REPÒS ABSOLUT, ho estic fent!
ESTIRAMENTS SUAUS DIARIS, també
AIGÜES Fred CAlent, també
i tornem al principi, treballar la trepitjada, enfortir el peu per corregir postura!
Així que una setmana de bondat i ja mhi poso!! serà que maduro perque ho faig i tot...jijiji

CONFIO en una recuperació efectiva...per poder seguir disfrutant com sempre!!

gotes de llibertat...corrent sota la pluja

2010-01-18T14:03:00.004+01:00

per si et servissin et deixo unes gotes de llibertat que he recollit corrent sota la pluja...si les segueixes aviam on et duen!

dilluns matí, atontada des d'ahir, diuen que és el temps, la feinada, els sobresforços...en part penso, però un és amo de les seves sensacions i planto cara a la letargia que arrossego des d'ahir.
Un matí que comença blanc, i tot i les bones sensacions de classe, el clima anuncia tormenta, cansada de gemecs d'entorn i propis, fujo.
Arribo em canvio, em calço les bambes,,,i ja tot va prenent altra forma, el remor intern ja disminueix com un fadeout...i ja sóc corrent...enllà, sense rumb, però ja hi soc...i el millor encara està per arribar, és quan comences el més dur...i al cap d'una estona ja hi sóc, fluint i de sobte per quan torno de Plaça Cerdà, comença a ploure i ja prenc Sants i decideixo contra tot pronòstic treure'm el gorro...
i...
la pluja em cau a la cara, em mulla els cabells i gotes de llibertat que s'emporten els mals pensaments...i un somriure se'm dibuixa a la cara davant les cares anònimes de vianants increduls...
corrent sota la pluja...gotes de llibertat...

Llum verda...reprenem entrenos...

2010-01-18T13:48:00.003+01:00

prinicpis de gener, em planto al Podoleg sense avisar farta de neguits, inseguretats i trucades sense resposta...que si el peroneo que si bursitis...que si corro i me molesta.
Finalment, modifiquem plantilles, llum verda, nous estiraments, doncs isquios i aquiles es carreguen i soc com una especie de pedrota...jajajaj, no falta estiraments...de cames més detallats!

Torno a l'aigua després de paron nadalenc, el dia 8 i el 15 i recupero sensacionss, em sento peixet per uns instants...calma, tranquilitat, força i et fons en l'aigua!! cal reforçar braça dret, i vaig treballant series velocitat he començat en 50s per guanyar confiança...la tècnica segueix allí...anar-hi anant!

Córrer l'unic que no havia deixat, torno a córrer el dia 2, a Barruera, a pocs graus sobre zero, però no noto ni el fred, unicament la serenor, la soledat i tranquilitat, que fan de les feblesa força...i vaig fent acompanyada pel riu i les montanyes majestuoses...increïble! I després esquiada, un dia dd'ski per treure'm el mono i un de snow, per aprendre d'aquests que tot lo dia stan per terra...jijijij eh? (ja penjaré fotos i més info)

Tancament d'any 2009!!

2009-12-31T12:22:00.002+01:00

i qui m'havia de dir a mi...que em acabaria en aquest fregao...jijijjj, somric mentre escric...deunido aquest any que ja acaba...però que el seu passar em deixa motles aventures, records i emocions úniques! personals i compartides, que em fan reafirmar cada dia del perquè de tot plegat!

El Nadal ha estat com sempre genialment esgotador, m'encanta però pot ser nociu!...i finalment el 26 vaig posar fil a l'agulla em vaig calça les bambes i vaig pujar a la carretera a recordar sensacions...i amb Barcelona de fons...tot es respira millor... les molèsties van reaparèixer...però estirant i gel i l'endemà com nova...

Ara ja de comte enrera...per aquesta nit, una nit qualsevol però que tot el món occidental tria com a nit per girar pàgina i penjar el nou calendari! i ja posats celebrar-ho...jo com darrerament, amb els meus...i ja vorem on ens depara la nit...el que és segur és que em calia posar ordre a moltes coses, i budiar la motxila i encarar el nou any plena d'energia!!
Així que aqui sóc escrivint, penso que el més important potser és trobar el ritme propi...adequar els entrenaments...anar evolucionant poc a poc...i sobretot estirar i cuidar-me per evitar estrebades d'últiam hora! Anar-hi anant suposo!! jijijijj BON ANY!!

PD: ara cap a la piscina vull acbar l'any a la 2a casa, passo per Picornell, faig uns llargs...potser troto una mica...m'estan liant per anar a la Sant Silvestre d'aquesta tarda...però segons em noti...ja vorem...jur jur...

Post Mitja o de guatemala a guatapeor...o fent bondat!

2009-12-23T12:15:00.000+01:00

Res, caca de la vaca,,,el peu fa mal, fa dies que detectàvem que sobrecarregava l'Aquiles i lo de laltre dia, darrera d'uns peroneos tocats per l'esforç...una bursitis de l'Aquiles...ara ja ha passat,,,però ha estat dies durs...sense poder córrer, després de la grip una gastroeinteritis mal curada,,,,incorporació precipitada al cole, debilitat total...sense esma...moltes coses per treure i cremar i pocs recursos per fer-ho...però poc a poc...reubicant temps...gestionant i sobrevivint...dies durs pre nadalencs...amb tot em tiro a la piscina renego i en uns llargs, recupero sensacions de peixet que no tenen preu...mmm....

Mitja Marató de Mataró 09

2009-12-07T11:46:00.003+01:00

Història d'una lesió anunciada... Uff...una setmana malalta, al llit amb grip, contractura a l'esquena, un munt de dies sense entrenar però amb bones sensacions...recomanació del fisio, ves, disfruta i hasta donde te lleve el cuerpo...

Són les 7 del matí, estiraments de rigor, em donen confiança, esmorzar potent... i cap a MAtaró...autopista alguna que altre sorpresa i ja arribant, es nota ambient cursa, conductors corredors...i altres espècies...pum! ens hem despistat i mos perdem...oinx...

Arribo, salto del cotxe...i corro per trobar Anneta i Goedle que m'esperen recollint dorsals, Tavi, ÓScar i Ramon, posen el toc humorístic del matí...anem a escalfar...amb calma..que espera una de bona!

Ja som a la meta, el Roger apareix amb el gel per si de cas...uff salvados! bones sensacions, fa fred i acojone però em sento segura...ens hi posem som mogollon...pipipiipi passem la sortida...i cap al 2n quilometre ja tenim lloc...hem perdut l'Anneta, la Goedle és la meva ombra i anem a bon ritme, 5 min el km. Penso que millor serà posar-hi calma...
Seguim polígons...arribada a mar, i per llavors una molèstia al peu cada cop grinyola més fort...cagada meva potser d'haver-me posat els protectors...per prevenir...no sé...continuo però fa mal...tiro tot passeig de mar...i deunido el rallassu...intento posar-me música com a motivació però de poc serveix aguanto un tema...després tiro de respiració...

FIns al 10 km recupero la calma...tornrem a la Nacional i comença la part dura...vent de cara, el mar de fons...no veus el final per girar però es anar per tornar...em trobo molt rara...serà que m'està pillant el que en diuen pajara? té tota la pinta, no hi sóc tota...i em noto alienada...fora d'allà...miro de recuperar la calma, respirar...i acabo cantant per dins per centrar-me de nou...
per sort apareix el meu angel de la guarda! l'Anneta!! i ella que diu que vol tirar i jo que li di no no vine...(ella la fa sense dorsal i pot fer de més i de menys...) al final gira però massa tard i la duc a darrera...sentir-la però em dóna energia i seguretat...ens anem animant...

Ja som per l'estació...quina sort conèixer MAtaró...hi ha gent gran entre els corredors...la majoria, sorpren, i ara em passa la primera dona una nigeriana crec que fa por...i em vaig creuant amb en Tavi i en Ramon, que li foten molta canya... però fan goig de veure...

Arribem al poligon el peu fa cada cop més mal...no corro comoda... el puto poligon es dessolador...lleig, dur, arid...l'avituallament està a cuenca...i quan arribes has de tronar per on has vingut fent quadrat i et sents tonto...i de nou al mig del no res...apareix l'angeleta!! caiguda del no res! l'Anna!! i ooohhhh! quina alegria, em remolca...em fa mal el peu i el gluti i bé...de bon comenáment que la contractura de l'esquena m'ha saludat i no ha marxat...
i perque no vaig parar? si si vaig parar a estirar! però parar parar, ni mho vaig plantejar! sorpren però no em va passar pel cap...

I ja fem conyeta i passem el 18...i el 19 s'anuncia en pujada,. la puta pujada de MAtaró i jo pensant no podien triar enlloc més...i riem...l'Anna em va dient últim km i jo m'0ho crec i ho repeteixo vaa...i és pujada i l'Anna em diu tu tira i tiro però el peu em fa mal! mooolt!
i arribo al 20 i ni meta ni res!! ostia!! que són 21km amb 100...s'ha de ser idiota, Neus!! em dic! però segeuixo però ja no queda res, tot i ser pla no puc ni apoiar el peu...camino ... i se'm fa etern i de sobte del no res surt una dona corredora que m'anima a seguir em contagia tant que ho faig i entro a meta riallera i incredula de la proesa...
primera sensació de incredulitat! sorpresa! però també regust del mal al peu, de saber que podia haver fet més...1hora 53 min, que podien haver stat menys en bones i plenes condicions-...que hi farem!! estic gelada....cua per recollir premis...se'ls ha anat l'olla tenim productes de neteja per tot el 2010 i pesen una tonelada...estiraments al sol! rialles amb els nenos...recollida! i cap a Blanes a fer un final de festa amb paelleta i amics!! el millor! però coixejo...i demà visita obligada al fisio...me van a doler hasta las pestanyas...

ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS!!

2009-11-13T12:42:00.002+01:00

Ahir va ser el meu cumple!! i va ser un dia genial ple de sorpreses que ja començaren dimecres...
ara a continuar festejant...si bé abans l'aniversari era l'excepció, ara de l'alegria n'he fet norma, i per tant va ser un dia com qualsevol, d'acord, amb pissarres pintades de Felicitats, cumples cumples a grito pelao...i molt riure...però cada dia és motiu de celebració.
GRÀCIES A TOTS, molts petoneetsss!

reflexions de tot plegat o recuperant velles sensacions (1a part)

2009-11-10T20:00:00.003+01:00

Fa fred, i tot el dia que em debato entre el fred, i estremir-me a cada llambregada, abatuda, o plantar-li cara de nou, com fa un any, enfundar-me el forro polar, el gorro, calçar-me les bambes i sortir a córrer...i deixar enrera el neguit per recuperar l'ordre intern de les coses, la seva justa mida.
A diferència del que la gent creu, és quan corro que el món se'm para, per uns instants, et dóna la perspectiva necessària per poder enfocar-ho tot, en la immensitat, i tornar-ho al lloc que li correspon, deixant les pors enrera, i recuperant la força necessària per tirar endavant.

Fa fred. Però surto a córrer.

EN CONSTRUCCIÓ...

2009-11-04T00:11:00.003+01:00

Poc em pensava que al meu blog també hauria d'arribar un dia en que faria una llista de temes pendents...però tot arriba... així que le'ts face it, han passat moltes coses, poc temps, assimiliar-ho i potser també calia retirar-me'n una mica...
Però ara sí, recopilant:

-Prèvia triatló Barcelona-hores abans...

-CRÒNICA TRIATLÓ OLÍMPIC BARCELONA

-Tancament de temporada i descans obligat

-PArtit de Waterpolo VIkis vs. Truchis

-Reflexions de tot plegat...o recuperant sensacions oblidades...

corrent pel bosc sota la llum de la lluna plena...

2009-11-03T23:48:00.002+01:00

Avui volia córrer per la muntanya, volia sentir l'aire a la cara, i el fred, que ja ha arribat. El canvi horari acurta els dies que anuncien la tardor...les hores s'escolen entre el dits i sembla que els dies cauen de la setmana com les fulles dels arbres...com les fulles de tots els llibres...

Volia córrer per la muntanya i recuperar sensacions que no sentia...i qui millor que la Bala i el Ripoll...tants dies sense anar-hi...dit i fet ja era al ferrocarril i la lluna brillava plena.

M'ha fet molta ilusió retrobar-la, però amb tot anàvem a córrer ja tindrem temps per xerrar... Roba, calçat i frontals per si de cas...Carrera, creua, carrer, túnel, carrer, i ja hi som corrent de baixada pel camí de terra, cap al RIpoll, creuem el pont, i ens endinsem al bosc...i sí feia...por...però un cop l'acceptes, la pots controlar... i de seguida me n'he oblidat...
Sentir el crec-crec del terra, que intuïem amb els frontals...i passada la pujada,,, a cel obert, tanques el frontal i la lluna ens mostrava el camí...silenci...crec-crec...respiració...silenci...

Dificil de descriure...arriba la baixada i et deixes caure, com pedra que rodola, obrint les cames al màxim com el córrer dels infants...gemegant, però imparables...
Arribem al Ripoll i la remor de l'aigua ens acompanya mentre Sabadell es resguarda a la llum dels fanals...
I seguim corrent i apretem...i arribem a ciutat de nou, per la pala de pujada que es resisteix, plena de perdres... Ja a la ciutat de nou,,, noto que encara em queda corda per rato...i la Bala s'adona que està en bones condicions tot i el mes de parón... decidim seguir per ciutat...carrer llarg...estret...ara sí connecto...i apreto...

Amb tot m'adono que hauré de canviar la manera de córrer doncs en acabar, no sento haver-ho donat tot, haver anat al límit...que ja sé que no sempre cal, (com la setmana passada que vaig córrer el mes ràpid que jo recordi, tant, que les agulletes als cuadriceps em van durar 3 dies...potser també eren de les escales...) però si aquella sensació de plenitud, de tranquilitat...
Després estiraments de rigor, recuperant bons hàbits, i llavors sí a posar-nos al dia...

Hem anat a córrer pel bosc sota la llum de la lluna plena...

TRIATLÓ SPRINT DE VILANOVA

2009-10-21T01:08:00.003+02:00

Avui és el gran dia, són les 6 del matí, esmorzar, enesima quarta revisió de material i cap al cotxe. Plaça Espanya, merderet de cotxes, bicis... la Goedele acaba d'arribar, ja remuga "no tengoo ganas!" i l'Anna també amb cara de m'he adormit, uf! Enfilem Gran Via i cap a Vilanova! vaig fent-me una idea de les coses que em poden passar, en la meva línea habitual, a) no poder-me treure el neopreno i demanar ajuda als jutges, al més pur estil Josete; b) caure de la bici, tot i que per evitar situacions de risc m'he proposat no veure aigua a la bici vagi ser que fent equilibris encara caigui, "antes deshidratada, que per terra..."c) que em quedin les cames tant acartronades que un cop arribat al córrer sembli el Chiquitor...
Ja hi som, a l'ambient es respira triatló...bicis amunt i avall, carreritas, tothom vol aparcar...ja ens creuem amb l'Albert, migadormit, en Dani amb el seu seguici...i peregrinem cap a boxes, buscant un lavabo com a bojos...seran els nervis? eh Dani?
Ja arribats, sí comença autèntic festival, que si hem de deixar la bici, i l'equip a boxes, però "no pots entrar bosses", em diuen els jutges, i llavors "espera't aquí, jo t'aguanto això, entra tu, ara jo..." la Goedele, única experta i font de saviesa, resulta que s'ha deixat les ulleres i desapareix volant, ens quedem les novates Anna, Dèlia i Neus al completo!!

i claro la liem bien bien...entro, deixo bici, calçats...surto, un cop fora, "òstia! si duc el casc!"...torno a entrar, torno a sortir... faig recomte per deixar motxila a guardaropia i m'adono que encara tinc el dorsaal!! oh cielos! a tot això els jutges cada cop estaven més fins als ous de palurdos com jo, que no s'aclaraven i el seu encant en males maneres augmentava proporcionalment...total em van caldre 4 entrades a boxes,
per tenir-ho tot a punt! El millor! a boxes el del meu costat, era encara més novatu i va i em demana l'ordre de les proves i que com funciona, i jo me'l mirava...rollo "stas de conya?"però no, ho deia de veritat.

Ai em deixo la GRAN NOTICIA! els jutges han decidit que la temperatura de l'aigua és idonia i prohibeixien el neopreno, iujuuuuu!! estic que no m'ho crec...mentre tatxo l'opció a) de la meva gran llista.
Rises, nervis...però sobretot bon ambient, ja enllestit, tanquen boxes un quart dhora més tard, (però no m'estranya...) de sobte passa un Christian decidit cap a la platja...que surten ja...i em desitja sort! em farà falta penso... Ja som a la sorra, el mar es dibuixa ple de putnets on estan tots els cracks picornellus, menus els crackus veterans que surten amb nosaltres, saludem l'Òscar que com bon expert, busca un bon angle de sortida i ens recomana sumar metres per estalviar-nos les òsties... provem l'aigua, estirem, estic jinyada,...anem amb retard...sembla ser que és habitual en el món del triatló...Veiem la sortida dels nois de l'aigua, i és la canya tots corrent cap a boxes, i els animem...però quasi que no els cal...

Som a la línea, finalment... anuncien que d'aquí 8 minuts, sortirem! uee!...i de sobte, com del no res, se sent un xiulet llarg dels jutges i jo que em giro a l'Anna per dir-li que no és l'oficial que encara queda...a la par que estem corrent cap a l'aigua i sento, tira, tu tira... i tots a l'aigua, perquè sí...(després comentaven que els jutges en adonar-se'n de l'error van voler parar la sortida!! si, i tant i van aturar uns quants a la sorra, però davant de la obvietat que se'ls havia escapat de les mans van deixar-ho estar...) Visca l'organització!
Aigua i més aigua, peus, mans...però de seguida es va calmant...una boia, més aigua, però em sento bé, francament bé...vaig passant gent i em passen a mi, i com per recordar-me el meu lloc de novata, un veteranu, deixa caure el seu magnífic braç sobre el meu cap a pes mort! ostia, quin mal! vale vale missatge captat, neus no et flipis i concentrat.
De l'última boia, fins a la sorra se'm fa pesat, costa, però ja hi sóc corrent per l'alfombra vermella a lo Hollywodiense, però els esbufegs per recuperar la calma no tenen res de glamurosos...sento un "va neus!" petitet, endevino en David i la Júlia que fidels a la seva paraula han vingut!! quina ilusió!! segueixo concentrada cap a boxes...respirant i pensant en tot el que he de fer...casc, dorsal, sabates, guants...i cap a fora, pujo, i ja stic rodant...
Bona sensació...girs i més girs, i segueixo endavant...
El tram de bici ens anem trobant totes...la Goedele de tornada, jo apreto una mica i enganxo a l'Anna, que li recordo que no stem de passeig domingueru!! ...i ens posem les piles..circuit tranquil, però amb algun canvi de rasante...interessant...sobretot perque faig algun canvi rarot i les cames mho fan pagar car...tot i tenir present el segon punt de la llista, aprofito les baixades i m'omplo de valor i coraje, i decideixo veure! que fa calda! se'm comença a fer pesat, i no hi ha manera de posar-se a roda...hi ha pelotons al principi però després es un campi qui pugui...i això faig...cada cop que entràvem a ciutat, els girs tancats...em feien pensar en "Vilanova la ciutat de les rotondes"... i hem de girar aqui?...jodeer!

Bueno, s'acabó la bici i no he caigut! uee, 2n punt de la llista tatxat...veig un Ramon per ahi cridant, però ni rastre dels xicuelos...ande staran? nova transició ara si, més ràpid, pim pam i fora...començo a córrer, em noto més lenta del que voldria, però vaig fent, ja apretaré quan em senti més còmode...i llavors comença la marisma de cuerpos andantes que si ara passo jo, que passa tu...vaya que entre paseantes, aficions i triatletes o projectes de, allò era un cristuu de cal deu! i descobreixo un munt de veteranus picornellus a jutjar pels monos, però no els he vist mai! Uff no acabo de sentir-me còmode, busco bones sensacions, però...es resisteixen,,,de sobte apareix la Goedle, i més enllà entre la multitud, veig una figura a lo lejos...i sento "Vaaa petolins!!" és el gran Óscar, i he de confessar que m'activo de cop! i començo a córrer, i pensoo ostia estic fent una triatló, fins ara quasi ni me n'he enterat...més endavant veig uns quants picornellus (no penso dir noms...) però ells ni em veuen, ai que ver! per sort els crido i riem...(després m'entero que han quedat esmaperduts en veure el gran Óscar passar!) Per quan començo a adonar-me'n ja veig la meta, i apreto més, somrient...i pum, ja hi sóc, surto corrent a veure els nois, rient, som molts, i és genial, comentem, fent fotos... encara queda la postriatló...esperar! sota el sol i desmaiats, una hora o més al podi del graan Guillermo (2n de veterans), ell mateix vol desistir perque la gana apreta però allà aguantem, estoics. I a la fi a dinar...una gran taula i tots allà... xerrant com qui ve de fer un paseito matutino de domingo, i jo encara rumio que ha passat, doncs és ben bé que com tota primera vegada...passa quasi sense enterar-te'n,
però d'una cosa si tinc clara,

la sort que tinc de ser una picornella! gràcies a tots! Ha estat una estrena genial!

"la petolins!"

ara sí, comte enrera...Vilanova ens espera!

2009-10-11T01:01:00.004+02:00

Que sí, que hauria d'estar dormint...però ja era d'esperar que avui seguint la linea habitual se'm farien les mil.
Queden 9 hores pel tret de sortida, surto al torn d e les 10h amb totes les nenes (Goedele, Anna i Dèlia). He estat preparant el material que m'he d'endur seguint el ritual com els nens, començant pels peus fins al cap de cada disciplina, i sí el portaxip i dorsal també els he agafat. Amb tot sé que trobaré a faltar alguna cosa, però confiem que no sigui essencial.
Si he de fer cas de les sensacions, crec que mai havia estat pìtjor...jijij, ara ric, però és ben seriós, tota la semana que noto els genolls carregats, ara d'ultima hora s'ha sumat el taló d'aquiles dret, i de fa dies tenia una molèstia al braç, espatlla dreta que ara ja puc dir que és una contractura, perque em radia fins l'esquena, ole!
Ahir vaig provar el neopreno a piscina, i bueno d'aquella manera, esgotament, però tranquilitat, però molestietes al braç...oinc, i després tornada de les SUpernenes, futboleres, vai jugar poquet, per reservar i vam fer 2-1.Marxo a dormir amb la idea de dormir moolt, i a les 9.3o ja tenia els ulls com a plats, joderr....bueno decideixo fer recados, estic més rarota... bici a punt, compritas, a dinar a casa i ara si, siesta penso! siii, que te lo creas, tanco tot, els ulls, i penso sem faran les mil però descansa, i per quan obro els ulls i penso ja sta, havien passat 20 putos minuuuuts!! jopee it's not fair! ala, estiro una mica i al final decideixo portar-me al cine per crema les hores i la insoportable levedad de mi ser, que deia aquell, i avui mi ser está agilipollao.
Francament ho he encertat, Àgora brutaaal, en bona companyia, llàstima que m'ha fet caure que no recordava l´últim cop que vaig anar al cine, i jo juro que hi anava...aixxx...oju!
SOparet postpeli, suau i bo per evitar sorpreses matineres, i ja de nou a casa, tot apunt, o no,
a mi m'estira tot, però no em sento nerviosa, més aviat l'apatia de tot el dia, però si noto algo d'emoció, i sé que demà quan enfilem carretera capa Vilanova el tour de nenes ja em bullirà i quan siguem a boxes deixant les cosetes a quarts de 8, llavors si que sabré que tot plegat va de debò...fins llavors espero tenir dolços somnis i que nos cojan confesaos...

PD : sempre hi ha una primera vegada i sempre creus que fallarà algo, jo en la meva línea, crec que la meva sort pot ser no poder-me treure el neoprè i haver de demanar ajudar als jutges, caure amb la bici, o que se'm descordi el cordó de la bamba i això que són ajustables...jjajajja

reflexions d'última hora...

2009-10-08T00:33:00.005+02:00

Ara pensava en la feina feta en com he arribat fins aquí, en les últimes setmanes...res concret però si que la motivació incial persisteix però s'ha anat disfressant de cansament, de pressió, de neguit com qui ha estudiat per un examen, que sap que fins i tot pot aprovar però que ja no vol esperar més per l'examen, vol que sigui ja. Certament, és així com em sento, tot i ser conscient que ho faig per mi, perque m'agrada perque disfruto, també els últims dies els entrenaments s'han convertit una mica més en obligació, en un rematar la feina feta, que un desofec...normal, em repeteixo, sí, però tinc ganes que arribi Vilanova, veure què tal i el que en surti arribar a Barcelona, plena de ganes també...però després la llibertat! jijiji.

Suposo que a tot plegat cal sumar-li els canvis que ho enmarquen, la feina, que m'encanta però també esgotadora, i lo personal, cada cosa al seu lloc, però tot suma i ara la cançó principal és l'estrena. Així que con lo puesto, conscient de tot el que ja he caminat, impensable ara fa un any quan jeia en aques mateix sofà, dolorida i feta una caca de la pinya, quien me ha visto i quien me ve...las vueltas que da la vida!

A més no canvio cap de les experiències viscudes, personals, dins meu, de creixement, desenvolupament, força, entrega...úniques! i per descomptat els suports, des de ma mare dient-me "ay Hija, pero si estàs hecha una deportista de verdad" quan vaig arribar a Arenys de Bcn amb la bici el mateix dia que l'estrenava...la pobra mig emocionada mig preocupada, però que em dóna suport incondicional des del primer dia, i el meu pare, que continua pensant que això que faig no és humà, però amb una rialla delata orgull i amor. Mun germà que flipa però que pensa que "és molt Neus tot plegat", com ell diu, i ma germana que també flipa i em segueix orgullosa. Mun àvia de 94 tacos i la iaia de 84, que mig temeroses però com bones seguidores del tour, m'animen.
Els amics que poc a poc han anat entenent que això no era passatger, que no era una "obsesión" que em cantava la Nat, sinó un amor tranquil i sossegat, els mateixos que flipen amb les aventurilles, i m'animen, però el que no saben és que jo flipo amb ells!! tots i cadascun ja sabeu qui sou.
Per descomptat els expertus, en Jordi, que va obrir-me la porta a un món que ni imaginava, i que ha aguantat els meus milions de preguntes, demandes i ratllades trialeres , i amb paciència estoica, però sempre amb el seu estil personal. El novatillu com jo, Jordi, tants anys compartits i ara resulta que mos ha picat el mateix cuquet. La Goedele, companya de fatigues indefectible, els cracks del club que em fan sentir que ja sóc una picornella, i per desocmptat la única i gran Anneta!! que faria jo sense tu...i els meus mails manyanerus...jurjurjur

Ah i lúltim fitxatge, els guerres i guerreres que lluiten cada dia per fer-se grans a les aules i que de quan en quan diuen "oye profe pero tu haces todo eso? que guay no?" amb cara de sorpresa...

Tot plegat sona a entrega de premis oi? però el millor és que jo no necessito cap premi per dir el que ja sento sinó que tot el viscut i les personetes amb qui ho he viscut són el premi diari que em dibuixa un somriure als llavis cada cop que hi penso...i no necessito fer cap triatló per saber-ho!

Gràcies a tots, sou els millors!!

valoracions vàries...sorpresita

2009-10-07T20:15:00.003+02:00

Deunido com passa el temps...porto tot setembre dient que faltava molt per octubre i en un tancar i obrir d'ulls semblo caiguda del cel a 7 d'octubre.
Diumenge és l'estrena, el triatló de Vilanova, sprint, seran 750m aigua, 20km de bici i 5km corrent.
Escric les distàncies i les penso i no em fan por com a tals, sinó com a conjutn, les transicions, la suma dels factors que sí altera el producte...Fet i fet fa unes setmanes estava com més inquieta, retrassant la hora, i ara que ja s'acosta i veient el ritme dels últims dies, penso que ja va sent l'hora.
Perquè si dilluns entreno piscina i bé, però les molèsties qu evaig notar diumenge al braç seguien sent-hi, dimarts corrent per la carretera de les aigües brutaal, queia la fosca, anàvem amb la Goedle clarobscurs de la lluna jugant amb els arbres i Barcelona vestida de nit d'escenari de fons. Per primer cop em vaig deixar dur pel seu ritme i com canvia...però res a veure...acostumada a no seguir ningú, vas a remolc, més descansat, però menys gaudi, en part però em va anar bé per no forçar. Com a anècdota al parking vam trobar unes bicis amb llums i mentre pensava que xulo debia ser fer rutes nocturnes, escoltava les veus, i desobte se'm va encendre una llum, Montse? sí la mateixa, eren els mateixo de Mataró, els de triatreves!! jajaj quina ilusió... prometen liar-me per futures sortides, stan ben sonats però m'encanta!

Tornant, avui ja dimecres, entreno suau de correr amb els nenos del club, que són la canya, hem rigut molt i et fan desconnectar de tot ... però em continuava sentint grinyolar el braç i l'esquena, deu ser algo tensional. Tot i masajito de dimarts no sembla tenir intenció de marxar... No he forçat, dutxa i cap a casa.

feina acumulada...i prenent mides per Vila

2009-10-06T23:59:00.002+02:00

Han passat masses dies sense fer els deures...massa de tot, com per seure tranquila a posar les idees en ordre, i com tot a la vida s'acumula, així que toca començar pel principi.
He de trencar una llança a favor meu, i és que he estat malalta, ja anunciava la setmana passada i tot va petar dimecres vespre, infecció d'orina i unes angines amenaçants eren la causa i conseqüència d'un cansanci pronunciat.
Així que bondat, llit i a casa, quasi no vaig poder fer res, estava ko, diuen que stes coses ja passen...i clar entrenar, descartat...anar a comprar va ser gairebé una aventura, és quan t'adones que el món gira a 3000 revolucions i et sents relentitzat com un mamut...i llavors penses, si realment, estic malalta...jijij

Repòs absolut fins dissabte en que vaig començar a aixecar cap...per treballar, i estudiar com no, i d'entrenar malgrat intenció, rien de tout. Un passeig pel centre de bcn de mitja hora esgota a qualsevol però a mi em va fer adonar que no stava taan bé com creia.
Vaig haver d'esperar a diumenge, armar-me de valor i ben acompanyada per un nou fitjatge tribaby també, la Dèlia, per pujar a Vilanova a prendre mides i fer una ullada per evitar sorpreses diumenge.
A mig matí pugem al cotxe direcció Vilanova, el dia que s'havia aixecat rúfol brillava talment com a l'estiu, i un cop arribades vam mirar d'endevinar el circuit de córrer doncs com no! ens havíem deixat el mapa, iujuuu! Carrera suau de 5km la Dèlia dient tu apreta, i jo repetint, como per apretar stic jo...bones sensacions, però grinyolava una mica. Després a l'aigua patos... i en una mar que semblava saber del nostre estat, estava mansa isuau, vam fer els 800 de rigor i a descanasar a la sorra.
Certament tot molt tranquil, bones sensations, vam endrapar una torrada i cap a casa a enllestir cosetes. La Dèlia, quin gran fitxatge!!

crònica d'un cansament anunciat...

2009-09-29T23:36:00.004+02:00

Estic cansada, em sento esgotada, ja no tant perquè ahir vaig anar al Fisio sinó perquè nada dura para siempre... i l'energia dels primers dies, s'ha anat esvaint, com era d'esperar.
O sigui que ara m'ha tocat posar les cartes sobre la taula, fer recomte, i començar pel principi.
És evident que arrencar feina nova, curs nou i els entrenaments no és cosa fàcil i jo ja ho sabia. També ho és que queden 12 dies per l'estrena a Vilanova i que tot i saber i confiar que me'n sortiré, el neguit està present, i el trobo normal, si bé també fan que els entrenaments a més de ser un plaer i descàrrega també s'han convertit en algo més, que saps que has de fer...com dissabte amb la bici, i potser també em costa identificar més les necessitats reals.
Insiteixo que en sóc conscient.
Si a aquest compromís i repte intern, li sumem la nova experiència educativa i el desgast que suposa tot va sumant, i per descomptat en la fase d'adapatació necessària, ara fa que em senti un poc atabalada, que es palpa en malestar de la panxa i fins i tot neguit.
Però avui a la fi he posat fi a l'agulla i he començat a posar ordre, de nou, desde la casa fins a la feina...i poc a poc. Costa, sí, però és necessari, sinó se m'amuntega la feina i em paralitzo, m'ofego en l'eterna postergació i recomtant tot el pendent. Em desconcerta i em sento fluixa, i un poc xof.

D'altra banda sé que he treballat en tots els sentits, i també a ser més tolerant amb les meves limitacions, i fer de les mancances virtuts... així que com diuen els Manel, "I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim." De moment estem amb la tonteria esperem que poc a poc també hi hagi carambola, o s'aliniin els estels, doncs ara per ara, només aconsegueixo veure la lluna...

Apunt sobre el fisio, té la virtut de trobar cada punt i nus amagat, si bé aquesta vegada toc d'atenció al taló d'aquiles dret dedueixo per les plantilles noves...però bon estat físic general. L'insight ja és una altra cosa, la panxa, no comment tot enganxat, se'm removia tot...el cap... però que diu aquell "anar-hi anant...".

triatló particular...

2009-09-28T23:45:00.002+02:00

Diumenge matí. Sona el despertador i no em puc aixecar, negocio mitja hora més, i al final ho aconesegueixo mentre em queixo del mal de panxa...com una pedra.
Intento esmorzar algo, reviso 20 cops tenir-ho, perquè em noto dispersa, dutxa i cap a Montgat.
Deixo el cotxe, prenc la bici, avui però em consenteixo i duc l'Ipod, donc sé que a contra vent i donat les circumstàncies... serà dur...Vaig sola i tot i estar acostumada, i saber que he quedat més tard...la peresa es nota.
Ja em conec força la N.II i també les meves sensacions, així que contra vent i tot, me'n vaig sortint...a tot això són gairebé les onze que m'hi poso de debò. Anar fent arribo a MAtaró, el sol ha anat apretant... la panxa també...i de sobte sento veus, rialles, em rodegen quatre bicis, en passar la primera rotonda i de seguida comencen a parlar-me...i em conviden per la meva sorpresa a acompanyar-los, són la Montse, en Cinto, JAume i un altre noi (espero encertar) i m'expliquen que ells faran tirada de 60, com jo pretenia i que tiraran per l'interior. Decideixo ajuntar-m'hi tot i malestar. Són ben macos, i tiren macament...jijij, sento jo vaig fer el triatlo de tossa i jo l'Ironman de Niça i jo ole!ole!, vaja uns cracks...
Malauradament comencem a empinar la pujada de Sant Andreu de Llavaneres i alguna cosa no va, vaig massa forçada i la panxa apreta moolt. Arribada al capdamunt la tropa m'esperen, jo em disculpo i els animo a seguir, i quan baixo de la bici, penso ja la tenim aquí! Una pàlida amb totes les lletres, em baixa la tensió, la sang et marxa, blanca com el paper, ganes de vomitar, em sento defallir...i jo anar pensant: aguanta, que ja passa! i estos que no sé com mhan vist i tornen, em parlen m'explico com puc i em vaig sobreposant... a la fi ja ha passat! els agraeixo les atencions, intercanviem telfs i aprenc que quan un no està fi no s'hi val a forçar!! ens despedim i baixo rabian cap a Montgat on he quedat amb Anna per córrer i nedar.
Arribo i contra tot pronòstic molt bones sensacions, 35km de mitjana i sense forçar...
Transició, bambes i a córrer...sort que l'Anna m'havia de fer de llebre i no a l'inversa...jajaj però molt divertit...5 km, i de nou transició, al mar! Neoprenos, aigua freda i ones maques maques.
Primera boia, efecte centrifugat, tirem contra ona i funciona molt millor, així fem els 600m, no anem recte ni per casualitat... i tornada...els 400 següents bons, bon ritme i alguna megaglopada...per les ones. El més dur els últims 200 de sortida a platja, hi ha Corrents!! t'estiren cap endins i es fa ben dificil avançar...sortim a sorra i trotem per veure sensacions...talment de "pato mareao"...
FInalment a descansar a la tovallola i a prendre el solete... que queden pocs dies de platja...ohh!

...Mercè09+Bici (Jo no ho entenc, ells tampoc...)

2009-09-20T08:15:00.002+02:00

Diumenge matí hi havia la cursa de la Mercè de 10 km i també volíem entrenar bici amb la Goedele així que vam quedar al parking de Picornell a les 9h amb cotxe i bici.
Fins aquí tot normal, ara reculem...dissabte a la nit després de Picornell teníem soparet amb Nat, Quico, la Gu, l'Anna i i jo, la idea era fer mojitos i sortir a fer uns dancings... Jo amb el bajón de la cama, el cansament i altres, portava anunciant retirada des d'abans de sopar...la Gu va marxar i de seguida van aparèixer els grans, Eli i Wilie, Psike i Refa... i la cosa es va anar complicant, de tant riure no donàvem a l'avast, em feia mal tot...jijiji
No sé ben bé com, la meva decisió i determinació van fugir, i això que no bevia... i me vaig deixar liar per les meves estimades Nat i Anneta, indignades perquè volia marxar a dormir...no comment! (val a dir que l'Anna sho va maengar per marxar...que me he quedao con tu cara...)

Conclusió, me quedo i estos em van dient, total si demà no corres la Mercè tampoc no passa res total, si vas d'ilegal, de "sin papeles" perque no teníem dorsal... jjajaj però jo anava fent que si que si... i pensava que també m'esperava la bici. I jo mirava el rellotge fins que vai deixar de mirar-lo... i vaig marxar cap a casa... abans de dormir vaig fer estiraments i vaig decidir que quan sonés el telefon decidiria que feia.

8.30h sona el telèfon és la Siki, que ja va cap allà, i jo al llit, amunt! em vesteixo esmorzo (important), pillo la bici i cap a munt. Telèfon la Goedele, que també surt i jo aix, aix!
Plaça Espanya tallat, Paral·lel tallat, tot ple de corredors de samarretes taronges... contrarellotge, arribo a Picor, aparco i sortim corrent amb la Gu de baixada. Mòbil en mano per trobar a la senyoreta Siki, però per sort la trobem. Pim pam pum, sortim! Gent, gent i més gent!
Tirem les 3 fins PAral·lel, però Siki anirà a ritme entreno, seguim i a Gran Via la xafogorota i la gentada fan l'aire gairebé tropical...seguim i sense ni adonar-nos ja som a Tetuan. El cirucit certament és aburridot, tot recta, molta gent i nosaltres avancem i gent recula...s'ha de posar molta atenció.
Cap a Plaça Catalunya continuo amb la Goedele que va uns metres enrera em serveix de balança per no flipar-me, i em va fent cares doncs ha stat de vacances i paron...de sobte sento que em saluden, és un profe de l'Insti, i pum! perdo la Gu, i llavors queden 3 km i decideixo seguir tirant.
Ara si pa lo que queda en el Convento...aixi que tiro tiro i ja som a Paral·lel de nou, però els de la organització no se'ls acut res més que montar gir a l'esquerra de baixada i pujada dos Km per Paral·lel i la cara de la gent al veure's tocant plaça Espanya i haver de fer el paseito no tenia preu... una tocada de collons... I jo nar fent, vaig arribar a la meta i amb bones sensacions... i 50 minuts, considerant les circumstàncies...és pa flipar-lo! Envio missatge als tontons de la nit anterior, i rebo respostes del tipus "no tinc paraules", o "neus no ho entenc, jo estic feta pols..."

Ja ens retrobem Anna i Gu i esmorzar a Picornell, ens l'hem guanyat...i la Gu em va mirant com...anirem en bici? i qualsevol li diu qu eno... jajaj no, jo tenia clar que volia anar-hi. Cotxes i cap a Montgat, però al cotxe la son si es feia sentir...
Aparquem i cap amunt ala Nacional falta gent...tirada fins a Canet, no sense parar a inflar rodes...que per variar no havia inflat (no n'aprenc ni amb la bici...) i de baixada la gana apretava...

Llavors idea genial per 2n finde consecutiu, parada a Casa la MAre, a veure la mami i el Jordi, i fer tentempie...molt xulo perque comentem la jugada, els veig, carrego bateries de mimitos i tornem a marxar cap a Montgat. Fem tirada dels últims 25 apretant, jo apretant hasta les dents...contra vent, i dandolo tó! la Gu no tant però all in all molt 60 km i bones sensacions!!
I és que encara em falten moltes hores de vol amb la bici, falta cama i rodatge... anar-hi anant!

PArada final: estiraments a la platja!! un altre nova adquisició de fa unes setmanes... no tinc paraules, un diumenge espectacular!!

al fin! la estrella!! con todos ustedes, Goedele!!

2009-09-19T18:11:00.001+02:00

uff...y que decir...aquí Goedele, compañera de fatigas, de entrenos, de meriendas y de esos ratitos que nos da la vida...y sobretodo de risas...muchas!
Aunque hace relativamnete poco que nos conocemos, sé que tengo suerte de tenerla como compañera en el Club, y es que he aprendido mucho, de esta triatleta de verdad, y mejor persona.

El primer día que nos vimos en la piscina, pam! llevábamos el mismo bañador, como aún ahora, entonces sé que le hizo puta gracia, ahora hasta me deja llevarlo! porque como dice ella, "nos llevamos bien", que sino... Detrás de esta belga con acento holandés que la delata, despotricante por deporte, hay una gran persona con la que comparto esta aventura del triatlon!! Gracias!! (has visto te lo escribo en castellano para que no tengas excusas...si hasta soy buena persona jijiji)

Recuperant....

2009-09-19T08:03:00.001+02:00

Dissabte amb ressaca postlaboral vaig dedicar el matí a descansar, cuidar-me, vaguejar... però a la tarda, em volia treure l'espineta així que bossa, amb llibres (per treure'm la mala consciència de la feina pendent...) i cap a Picornell amb la Goedele.
Ja han muntat la piscina exterior amb carrils de 50, per fi de temporada d'estiu, i per primer cop la provava. Solete, siesta i cap a l'aigua. Està gelaaadaaa... un noi ens avisa que dóna mal de cap...
Ens llencem, i sí, congelada, però em poso a nedar...i tiro, i recupero bones sensacions, em fa mal la cama encara, i me'n farà...però recupero confiança. Treballo tècnica, i a més m'han fet un regalito!! L'Anneta m'ha regalat un PullBhoy (jo li dic un 8 d'estos...) ole!! per que em cuidi! Gràcies nena!

Nedo i nedo i conclusió, sort que he vingut no m'agradava gens la sensació que se'm va quedar d'ahir... i ostres! la piscina de 50 es moolt guai!

què passa quan les coses no van bé?

2009-09-18T14:51:00.000+02:00

Divendres. Surto d'escola, contenta, però esgotada...penso ja s'ha acabat, per fi és divendres...però estic esgotada! feta pols, m'arrossego cap a casa...motxila i cap a les Picor falta gent.
He quedat amb la Goedle i arribo tard, ronsejant per casa i mal de panxa però amunt, anem a rodar una mica i bé, però regna el silenci, estic cansada.
Ens enfundem el banyador i cap a la piscina, salutacions, xaxara, i va! calentament...i comencen les series, avui toca llarg. Primer 800 i bé, però algo no rutlla, estic incòmoda, em costa respirar, trago més aigua que de costum però nem fent... Segon 800 dur, molt dur, em costa tot, no entro, no flueixo, incomoda, gairebé rabiosa...no sé que em passa...com emprenyada...
I finalment series de 50 a tope, decideixo treure'm l'espineta i tirar, penso, ara si sortirà...quan equivocada estava, a uns metres d'arribar a la paret noto punxada a la cama, una rampa penso, però m'entesto en continuar, i la cago ben cagada, ja no puc moure la cama, per no poder no puc ni sortir de l'aigua, em fa moolt de mal, per sort apareix l'Anne i m'ajuda a sortir...
Ja fora, no sento, no veig res, només sento la cama que cada cop apreta més, puja i puja el dolor, fins el gluti, veig les estrelles...no puc evitar no cridar, em costa respirar i em començo a marejar, el noi de la piscina em diu que m'estiri però fins a la quarta vegada no atenc a raons...no puc, no m'entero...es horrorós... apreta el peu cap a mi, noto que comença a baixar...a la fi obro els ulls, i ostia! estic envoltada de gent, no dono crèdit, la que he liat, miro a tothom i els nois, comencen a fer broma sobre la que he liat per tenir tots els nois més guapos de la piscina fent-me cas...
però a mi m'entra un atac de vergonya, em sento fatal, és terra tragam... i poc a poc m'aixeco, recullo i cap a la dutxa...
Pensant després observo i concloc que no es pot anar a entrenar esgotada, sense haver begut aigua en tot el dia, amb mal de panxa, amb falta de son, apretar i pensar que no passarà res...no puc, i per tant una cosa més per aprendre...però en aquest cas, me la grabo a foc.
Quina vergonya!

cuando ruge la marabunta...

2009-09-17T18:46:00.002+02:00

Deunidó els canvis dels últims dies... ja he començat a l'escola! i certament ha estat com pujar-se a una muntanya russa de novetats, reunions, sorpreses d'última hora, nervis, emocions fortes... i més. Els guerrers (com els anomena una profe que m'ha ensenyat molt i molt de la seva experiència educativa) van aparèixer dilluns i de llavors fins ara que m'assento a escriure, no he parat ni per respirar...ja venia cansada de la prèvia preparatòria, però aquests tres dies han estat de traca i mocador...
Valoració però més que positiva! i és que ja dic jo que moltes coses de les que aprenc del triatló les reverteixo en la vida quotidiana. Aquests dies amb els alumnes hem calentat, hem mirat els recorreguts, i sobretot ens hem anat prenent mides, ells a mi i viceversa...queda un llarguíssim camí, però constantment em ve una paraula al cap: confiança. La confiança necessària per posar-te davant de 30 personetes i demostrar-los de tot el que ja són capaços i mostrar-los tot el que aprendran, confiança en mi mateixa per anar fent i perseverar sense perdre la calma, tot i el cansament, confiança en que hi ha una via pròpia de fer les coses i que cal anar adequant...

Certament estic més que satisfeta doncs, amb tot he respectat els tempos i m'he cuidat prou de deixar-me endur per la marabunta. He arribat a casa i deixant les coses he marxat a entrenar, sense ni pensar-m'ho, doncs quan més desenfocat estàs has de seguir el curs natural i després he tornat com nova, fresca tot i el cansament. Falten hores de son, però poc a poc.
Així dilluns vaig fer piscina amb el Club, amb les nenes i tot, dimarts a córrer per la carretera en bona companyia, dimecres atletisme amb els nois però com la pista era tancada, vam prendre mides per Montjuïc amb canvis de ritme i genial! A més em van star donant truquis per l'estrena i vam riure molt, són ben locus, però macos.

Avui quan entrava a la sala de profes per recollir, pensava certament tot i el físic, aquest tute que comporta ser profe, no l'aguanta qualsevol... però en sortir ja he respirat tranquila, sense pressa, sento que començo a agafar-li mides a tot plegat i m'encanta!

respectant els tempos...

2009-09-10T07:59:00.002+02:00

Poc a poc tot arrenca, i reprenem velles i noves rutines, sota ritmes encara estiuencs però que anuncien tardor... Estic contenta doncs amb la tornada m'havia proposat reprendre bones pràctiques que s'havien quedat al tinter i així ho he anat fent. Estiraments diaris, cuidar-me més...i he tornat a entrenar sola, en part pq amb els nois se m'escapen obviament i tampoc hi havia amb ningú més amb qui anar...jiji, però no, sobretot, per poder recuperar sensacions, consciència, i mides...per poder anar millorant.

Sobre horaris, estic podent compaginar força, o més aviat és que prioritzo en pro del que sé em farà bé...i llavors tal com entro per la porta deixo les coses, dino i reposo i marxo a entrenar...deixant moltes coses per fer, però que poden esperar a un millor moment. No ho havia aconseguit mai fins ara però certament funciona i em va bé.

Aquesta setmana hi ha hagut de tot, fisio dilluns, que tot i el cangueli em va deixar fina com una seda i sense gaire mal...evoluciono adequadament! dimarts, repòs, dimecres, em vaig passar el dia corrent, va ser molt agobiant...i al final quan em disposava a córrer de debò, no només em vaig quedar adormida d'esgotament sinó que en despertar, vam quedar amb la Goedele per anar a sopar! genial! Dijous la consciència apretava i al matí vaig sortir a córrer ...i a la tarda, vam anar a nedar amb la Siki...va star molt bé.

Ja està fet!

2009-09-05T14:00:00.001+02:00

Després de molts dies d'anar fer-me'n a la idea m'he decidit. En part perquè ja no em quedaven excuses...que si no tinc pasta, que si encara no sé els cronos, que si plou que si neva... quan portava gairebé quinze dies mirant les llistes d'isncrits per assegurar que quedaven places, però no sé ben bé que, em frenava d'inscriure'm.
Així que finalment JA ESTÀ FET! volia haver començat per alguna cosa al setembre però finalment he hagut d'optar a l'SPRINT DE VILANOVA, 11 d'octubre, com a prèvia de l'OLÍMPIC DE BARCELONA, 18 d'octubre, que tot i morir-me de por, em fa mooolta ilusió.

Ara que ja estan els daus llençats, m'he de posar a treballar... i com altres canvis estan a la vora, hauré d'anar fent... sin prisa però sin pausa...(ja veig que staré de cagalera fins a l'octubre jijij) kins nervios...

la vuelta al cole...tornen els entrenos picornellus!!

2009-08-31T23:30:00.004+02:00

Avui hem tornat a començar els entrenaments amb els nenos del club. Anava tranquila tot i els follons varios, doncs no he deixat d'entrenar en tot l'estiu, però conscient de les molèsties dels útlims dies.
Arribada, i com els nens al cole, tots a comentar l'estiu i les sortides, i no hi havia déu que es fiqués a l'aigua. Al final ens hi hem posat. Ritual habitual: 500 m escalfament, 300 punt mort, i ala! 4 de 200m a ritme fort. Per aquestes alçades, jo ja m'estava cagant en tot, perquè trobava a faltar les nenes (Goedeleee vuelve yaaaa!! que te hecho de menosss) i perquè claro no és el mateix nedar tirant ara tu ara jo, que xupar-t'ho tot sol mentre els altres es van motivant.
Per sort, al final l'entrenador ha decidit fer-me algo de cas, i hem estat comentant sobre objectius i sensacions. Fets 3 de 200, llavors tocaven 5 de 1oo, que superbien, i després encara 4 sprints de 25m, que per la meva sorpresa he tirat moolt i m'he sentit a gust, serà que li començo a prendre mides al tema, jjjiijijij.
All in all, tothoma ja marxava, 100 suaus i a estirar, que com estan les coses...no s'hi val a badar.
2.100, a bon ritme! no està gens malament! serà que evoluciono adequadament...?¿?jijiji

apunts d'aigua 3

2009-08-27T22:38:00.001+02:00

Avui hem anat a la piscina, de bon matí, amb el cos adormit ... a les 7.30h ja érem a l'aigua. Ulleres i dins, escalfament, intentant que el cos entrés en si...entre riures i vagateles...Fins que he dit:"no mos hem llevat a les 6.20, per fer el préssec, a nedar!!" i així ens hi hem posat jijij.
Ja sé que és impossible comparar-se amb els nois que no treu cap, però aix quan sents els tempos i les distàncies...aixx se't fa el cor petit. Jo que creia que progressava adequadament...

Bueno però amb tot, ha esta genial, perquè hem constatat que la tècnica és bona, recollint fruits de la feina feta, i fins i tot mirant sota l'aigua hem vist que arquejo les lumbars, de manera que he de treballar més la respiració i aguantar les abdominals...ah i el peu, peuet, fa el que vol, tot i que poc a poc ja pico menys...
Hem coronat l'entrenament amb un bon esmorzar, entre rialles, i cap a treballar, fet i fet una manera estupenda de començar el dia! Gràcies ;-D

he vuelto a las andadas...

2009-08-27T22:23:00.000+02:00

De fa uns dies que amb les molèsties i tot, córrer he corregut poc, exceptuant la prova de transició de diumenge, en que vaig fer 20km de bici per després córrer i així poder viure en primera persona com les cames es tornen de cartró...a lo Robocop, després de deixar la bici... Amb tot me'n vaig sortir prou bé i salvant els primers 10 minuts, i amb molta concentració vaig poder anar articulant...de forma més o menys digne...

Dimecres però el mono de córrer, junt amb el neguit de si quien tuvo retuvo, vaig calçar-me les bambes per pujar a córrer per la meva estimada carretera de les aigües. Vaig arribar a les 20h amb la idea de fer camí, retrobant sensacions i veient fins on em durien les cames... Allò semblava les rambles, però un cop passes els primers 4 km, la història canvia i el paisatge i el cruixir de la sorra esdevenen companys únics...

La distracció inicial es va convertir en fluir, i per la meva sorpresa, en temps inferior ja em trobava al primer pont, on normalment girava cua... Vaig seguir fins arribar a un tram de carretera, la molèstia de la cama començava a fer-se latent, i em debatia entre seguir o parar...vaig disminuir el ritme i vaig anar fent...fins al mirador dels xiprers... i a la fi, el segon pont! La llum atenuava i vaig girar cua, la cama, tot i present em seguia, i vaig reprendre el ritme... I com sempre la tornada se'm va fer molt curta, fins al pont de fusta, on vaig creuar-me amb un porc senglar...jijij i entre la fosca, (jo que deia que no repetiria... aix aix).
El curiós és que en marxar la llum, un perd la noció del camí, i tot sembla nou, de manera que per quan em vaig voler adonar, ja havia arribat...
Molt contenta, i tranquila d'haver corregut els 12 o més, a un ritme més que bo ...

Al mar, al mar!! 1600m amb premi final!

2009-08-22T21:26:00.001+02:00

Ja diuen que qui té un amic té un tresor, des que vaig començar en aquesta "locura" certament no he fet més que reafirmar-me en que tinc molta sort, doncs malgrat la incomprensió inicial que pugui generar, o el pensar que m'he begut l'enteniment o fins i tot, que "no és amor, lo que tu sientes, se llama obsesión..." que em canten d'altres, juntament amb els savis consells dels qui comparteixen aventura, puc dir que els meus amics, cadascú a la seva manera m'ha mostrat el seu suport i respecte, amb les corresponents rises inevitables... i em fa sentir mooolt especial.

Dit això, avui en narro un exemple quan de feia dies que volia anar a nedar al mar, una distància ja en majúscules, i no tenia massa clar com manegar-m'ho...entre trobar distàncies marcades i d'altra banda pels perills que comporta... Així que mentre sopàvem divendres, entre riures i més riures, vam decidir anar a la platja l'endemà...
Trobats dissabte matí, amb els retards pertinents, gràcies, ens vam enfilar cap al Maresme, i en explicar la meva idea de nedar a les boies de Mataró, es van avenir de seguida, per la meva sorpresa.
Aterrem, "plantem les tovalloles, juguem a pala grega...amb un peu calcules com està l'aigua, ...i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar..." Tot seguit anem d'expedició a examinar el circuit i comtar boies, i metres i més boies...conclusió: es tracta d'anar des d'on som, sortir en dins, 200m fins la boia i després passar el primer espigó, seguint les boies, fins gairebé el segon...les boies del qual imaginem entre les ones...

Jo que m'enfundo el neopreno, gorro i ulleres, davant l'expectació general, i just al mar li dóna per remoure's. Estic emocionada i un poc nerviosa, doncs la màxima fins ara són 800 al mar, en dos tandes i suau. Acordem que en una hora deuria ser de tornada...

Surto al mar, inquieta però tranquila, sabent-me vetllada, nedo i nedo i quasi sense enterar-me'n arribo ala primera boia, aqui i fins als 500 serà una sensació de desincronització, tot costa, les ones no paren i tinc sensació d'estar en un túnel de rentat...em repeteixo que aguanti el tirón, doncs ja és cosa segura que els principis sempre em costen...vaig passant boies, o fent ziga-zaggues doncs sense adonar-me'n faig esses i he de corregir la direcció, de quan en quan despotrico del neoprè, un decathlonero que em va sortir tirat, però que m'estira al coll a rabiar,,, però jo ja flueixo de fa estona, i és genial!
Arribo a la útlima boia, 800 i una mica abans,,,el neopreno ja crema, i mentre penso que sortiré amb una rossadura de collons, pum!! tinc COMPANYIA! una MEDUSSA marró apareix davant meu, òstia quin susto!, de primer m'espanto la vorejo i mentre em comencen a assaltar pensaments de pànic, em sobreposso a lo "neus, estàs a pendre pel cul! o t'asserenes o la fliparàs!!", observo que no tingui amigues puluant per ahi, i resutla que no. Recuperant la calma, torno a nedar... ja torno i em sento moolt lleugera tot i que encara queden 800, m'animo, continuo fent eses i per quan me n'adono, he sortit de fora el circuit de les boies, i sóc a mar obert, poquet però suficient perquè un MOOOCC de barco em tregui de la meva sinergia i en treure elc ap senti un "niñaaa!! que te vas a matarrr!!" des de un barco...joderr...i jo que reprenc el caminet de les boies i a seguir...

Ja passo l'espigó, ja arribo a les últimes boies, i lluny de sentir-me cansada estic millor que en cap moment, l'únic és que el coll apreta de mala manera, cou, i penso que en arribar a la sorra tiraré el puto neoprè... i ja...sóc a terra ferma, surto de l'aigua i no trobo les tovalloles, jijiji, estic un poc desortientada amb tanto meneito, i a la fi els veig jaient a les tovalloles i jo que arribo corrent i rient...Ostres em sento pletòrica!! per la proesa, que no saps que podràs fins que hi ets, però sobretot per saber-los allà, esperant-me!!
Els narro les aventures mentre els dic "em pots mirar al coll que cou a sac, que el neopreno...blablabla..:" i quan em toquen, casi els salto al coll, i se sent una veu que diu "uix neus, això sta inflat, no pinta bé, no és el neopreno..." i penso PREMIO!! crec que m'ha picat una medussaaaa!! olee quin estreno! llavors visita de rigor a la Creu ROja on efectivament em confirmen el diagnòstic i per quan em posen el gel, el dolor era festivalero... tinc una fuetada tentaculera maca de collons... i un cop curada anem a celebrar tot el dia amb una paella per todo lo alto!!

Ha estat un dia genial, per la proesa i sobretot la companyia, "jo diria que la cara que feia era de felicitat..."

apunts d'aigua 2

2009-08-21T03:53:00.005+02:00

Continuo pensant sobre el nedar, sento que evoluciono adequadament que diriem, jijiji aguanto bé els 2mil, ja tinc fons però tot just començo a fer sèries...les quals de moment, no em barrufen gens! o si! però aquella sensació que et surt el cor per la boca, però en l'aigua, amb la pressió i tot, és ben estranya. Avui he provat els farlecs o com s'escriguin i molt guai, però tampoc massa perquè no volia forçar.
La Goedle no hi és, i una de les contrapartides d'entrenar sola és que tampoc ets pots corregir tot, però miro de prendre consciència del moviment. Avui he provat de fer braços aillats, i cames amb el coixinet, i per la meva sorpresa, tiro, però també em reafirmo que faig una cosa rara amb els peus, com un tic, però com no detecto ben bé que és tampoc puc deixar de fer-ho. Sona freak, hasta per mi que ho escric però crec que s'enten.
El millor d'avui ha estat quan per concentrar-me en el moviment, he nedat tancant els ulls, a instants, però com sents el fluir de l'aigua, tot s'equilibra, i desapareixen les remors, tot flueix... i és magnifica la sensació.
Seguiré doncs fent, i afegint les sèries de marres, i hauré d'esperar a setembre a que reprenguem els entrenaments, per polir, però tampoc s'hi val a penjar-s'hi que després polir els vicis adquirits costa moolt.

inscriure's o no inscriure's...this is the question

2009-08-21T03:40:00.004+02:00

Porto uns dies que em balla pel cap posar fil a l'agulla i decidir que faré...s'apropen canvis de tota mena, i amb tot em moro de ganes d'estrenar-me...Quan hi penso, és una mescla de respecte, emoció i nervis tot barrejat...però a l'hora la seguretat de qui sap el que vol. Estic entrenant força, i si que he baixat intensitat del córrer en pro de la bici i de nedar, però calia.
Si li sumem l'element inesperat de l'enganxada, doncs no faig el pas d'inscriure'm. He entrat a les webs i vaig mirant places, estic tranquila, però per la setmana vinent em proposo fer les inscripcions i treballar en conseqüència.
(I de pas em dono marge per liar alguna peregrina aviam si s'apunta...jijijijij)

pon un fisio en tu vida o descubriendo el "tensor de la fascia lata"...

2009-08-18T14:26:00.005+02:00

De fa uns dies que tenia molèsties al genoll, fins que dimecres passat, fent la sortida en bici de Granollers, la pujada de Sant Feliu de Codines, se'm va anar aguditzant un mal al genoll, penetrant, com una corda de violí que s'estirava i garratibava...vaig tirar...(si ja ho sé...hauria d'haver parat, però ...).
La tornada tirava tant, tot i ser baixada que no podia gairebé pedalar amb la cama dreta. En arribar a Granollers ansiava el gel...
L'endemà persistia la molèstia, i estava preocupada que no fos el genoll i un principi de condromalacia rotuliana, que ja m'havia tingut parada quan tenia 16 anys, més de mig any.

Posat a buscar en ple mes d'agost un fisio...jijiji, finalment vaig optar per la via fàcil i vaig anar a la fisio del club. L'endemà ja tenia hora, i vaig arribar jinyailla...La fisio em va mirar, remirar, i descartats els meniscs i la rotula, ja respirava més tranquila, però continuava sense saber que coi tenia. Finalment va determinar que els cuadriceps, les vetes internes estaven sobrecarregades...
i em pregunta? t'has fet mai un massatge de descarrega?? i jo "i ezo ke é lo que é?"
Amb la intensitat dels entrenaments les sobrecarregues estan a l'ordre del dia, i descobreixes músculs que ni coneixies, i el millor, quan te'ls toques, ups! fan mal!

Dilluns el famós massatge, em va deixar ko, però efectivament descarregava...Dimarts de nou a la fisio, i pam! vam trobar el eslabon perdido! remenant, vaig veure la padrina, i resulta que existeix una cosa que es diu "tensor de fascia lata" i que fa un mal...maco de collons.
I estava enganxat enganxat i més... i per colmo el dret vale, però l'esquerra era espectacular...
Prescripció doncs, repòs relatiu, nedar sí i la resta anar provant, però sobretot ESTIRAAARR!!

Quan em va preguntar, "ja estires??" ostia, no vaig saber que respondre, i és que jo estirava, sí, estirava moolt, però mirant enrera no veia l'últim cop, i és que des que sóc al club, suposo que el fet d'estar amb tots, és inevitable que es perdin les bones costums, i en pro de nous aprenentatges en descuidis d'altres. Però nunca mais!!

Avui he tornat a anar-hi, i diu, "no, avui mirare'm cadera, cal mirar-ho tot" i jolin...després de remenar de nou, hem arribat a un altre punt, al gluti, i ala! a apretar... i jo aguantant, tot i més...perquè estic convençuda que si tic prou grillada per haver-me ficat en tot això he de ser prou valenta per suportar el que em comporti...
demà hi torno...a veure...

amants de la bicicleta de carretera...

2009-08-18T12:58:00.008+02:00

Estic llegint Mi querida bicicleta, relatos de ciclismo de Holanda y España, llibre de format petit quasi conte, on diferents persones del món del ciclisme narren les seves experiències des d'òptiques diverses però amb tendresa i respecte com a denominador comú.

Sovint quan un està posat en un tema no para de veure elements que el reafirmen en la realitat que l'envolta, i suposo que d'aquesta manera aquest llibre em va trobar a mi en una llibreria d'antic de Gràcia, i com el seu botiguer m'animava per endur-me'l insistint en ser una joia, mentre xerràvem emocionats sobre el Tour i la passada per Barcelona.
(http://experimentamagazine.blogspot.com/2009/06/mi-querida-bicicleta.html)

Tenia raó, és una JOIA. Entre les seves pàgines i encara no l'he acabat, m'he entristit amb l'accident dels bessons Ochoa, i he donat voltes en bici pel Londres de fa uns 20 anys i he descobert com un personatge de la mida de Hemingway era un apassionat de la bici, com també de l'escriptura i de l'alcohol. Aquí va una mostra en les seves paraules:

"...pedaleando se aprecian mejor los contornos del país, porque uno primero sube las cuestas bañado en sudor y luego las desciende dejándose deslizar por ellas. De ese modo, el ciclista recuerda las pendientes tal como son, mientras el automovilista sólo le impreionan las colinas de considerable altura".

Tot plegat em fa pensar en la meva relació amb la bicicleta, doncs encara recordo com vaig aprendre amb la meva BH petita, granate, i de la mà del meu pare, que em deia que no tingués por i mirés endavant... i pum, ja hi era pedalejant sola mirant cap a una taca de la paret... i després seguint al meu cosí, decidida però morta de por, per tarteres, carreteres on ben segur ara no hi passaria...

I després en vaig anar tenint però entre robatoris, que et fas "gran"..., i als 20 anys tornava a tenir-ne una i creuava Barcelona de Glòries a Zona Universitària...fins que me la van tornar a robar... i alguna altre cosa per l'estil...

Poc em pensava quan em vaig comprar la bicicleta, amb respecte i neguit, m'arribaria a aportar tant...i es convertiria en companya inseparables de fatigues...

Anant en bicicleta, sents i creues paisatges i viatges en cada sortida i et recrees en cada indret i recordes cada desnivell, forat i detall de la carretera, i tornes a fer-la i hi retrobes nous racons, igual però diferent, desgastades, noves, cansades, pujades, amb corves... la mateixa carretera però sense ser la mateixa, una mica com Heràclit i el seu riu...

sempre hi ha una primera vegada...a terra!

2009-08-16T14:08:00.000+02:00

Dissabte vaig fer sortida amb la bici des de Ferran a Salomó, uns 30 km.
LA idea era fer algo suau, per comprovar que les cames responien i analitzar amb deteniment la pedalada, tot i que no sabia el relleu ni com estaria el paviment.

Vaig sortir a mig gas, provant i notant la musculatura, costava però no feia mal... Vaig anar mirant i provant i estic convençuda que la sobrecarrega va néixer per una mala posició quan faig denivell de pujada, i efectivament així era, tanco puntes cap a dins...si bé ara amb les cales costa més, però la intenció és suficient perque el pes es reparteixi malament... Estem en el de sempre, anar en bicicleta ho pot fer tothom però clar quan t'hi poses i augmentes assiduitat la cosa canvia...i cal parar atenció...reaprendre a anar en bici!

Vaig gaudir molt, travessant vinyes, camps i muntanyetes, entre petits pobles engalanats de festa major i algun cotxe despistat... L'estat de la carretera, que per la meva mala sort, era pujada gairebé constant, suau però constant... estava molt descuidada, plena de pedaços i parxes... i en un revol, de pujada, trencat per tot arreu, clac! es va clavar la roda, i jo amb ella a terra...passaven cotxes i tothom parat...però res, no m'havia fet res... per sort! les cales van saltar super fàcil i espolsada i amunt de nou!

En calent però tot passa, l'endemà fent recomte i mirant-me m'anava descobrint blaus diversos, amb el que em costa que em sortin (per tant la ostia debia ser maca...) sobretot un a la cama, ben a propet d'on em fa mal...i la cadera... però ja passarà.
El que em sap més greu és que mirant la bixi, se m'ha torçat lleugerament el manillar, i alguna mini rallada...dilluns de nou al mecànic...

suposo que aquestes coses, passen...

habemus cales...!!

2009-08-13T13:17:00.002+02:00

Ahir em vaig posar les cales i pedals automàtics, al fin!! Ha costat, però no tant... sortint de treballar cap a Granollers, dinar migdiadeta i a punt per dur la bixi al mecànic...
Tot un debat el tema pedals, però finalment he optat per unes Look Keo, orientada pels expertos... però fet i fet és un merder igual, una pasta i mil i un models...He optat per aquestes per pes, per estètica, són blanques i perque algo m'havia de posar, jijiji.

Un cop posades, calia provar-les, i ja ensurt inicial doncs primera prova no les podia posar, i és que estaven a tope de fort i no de fluix...jijiji Finalment apa! al carrer, farola que te crio, i a practicar...i jo que volia sortir tant si com no, i la veu de l'experiència anava dient "neus, prova primer, treu i posa, que si els semàfors, que si les frenades, que si amb calma..." Santa paciència que tenen alguns...jijiji, s'agraeix. Suposo que sempre hi ha una primera vegada...

Després d'unes proves, tenia tant clar que cauria que vaig decidir-me a arrencar, i provant provant vaig descobrir que no queia, que podia fer la pedalada d'una i enganxar l'altre quan pogués...i per sorpresa total! treure-les era un plis.
Un cop posats en matèria, creuar-se tot Granollers i tots els semàfors del món, pos ajuda, i clar, anar parant i arrencant...kin riure! I apa, direcció Sant Feliu Codines, vam creuar les Franqueses, Canovelles, la Garriga, l'Ametlla del Vallès... el paisatge impressionant preciós, la diversitat catalana és un fet, i cada dia em reafirmo...
L'estat de la carretera prou bo, però els cotxes anaven follats... finalment varem empinar el "portet" de marres, d'abans de St.Feliu, i deunido, primer vaig necessitar un bon rato per centrar-me doncs, el paisatge era tan xulo que em despistava i claro, encara em foteria de cap, no tenia ulls per veure-ho tot. Ara de seguida vaig adonar-me que hi havia de posar tots els sentits i més, entre curves, desnivell constant, cotxes (com un cafre que anava fent ralies, per matar-se) i anar sentint, "va que anem a bon ritme, segueix..segueix..." jajajajaa molt bo! m'entrava la risa i claro! perdia la força...

Al final però si la vaig perdre de debò doncs, com ja m'havia passat dissabte i la molèstia al genoll, ahir feia un mal més que important, com una corda de violí, on passa la corrent... i els dos últims km apretava de valent el dolor i menguava la força...uix uix

Aigua fresqueta a la font de St Feliu i baixada, una canya, aprenent a fer curves, que en mi linea les feia del revés, sort dels que en saben...jajajaj i cap a Granollers... tot molt bé, però el genoll ja stava tocat i les poques pujades les vaig haver de fer pedalant amb l'esquerra...
Arribats a Granollers, vam anar a veure la representació estival dels triatletes del CTG, i comentar la jugada... (i jo con esas pintas, i pensant, fijo que ara al marxar, caic...però per sort i per decepció d'un altre, no vaig caure...ue!!).

All in all, sortideta preciosa de 50 km, estrena de cales superant tota expectativa, i en bona companyia! what else can I ask for?

(tema genoll, tinc hora a la fisio aviam que, creu-ho els dits per a que no sigui res...)

el meu "duatló" sprint particular...

2009-08-11T14:17:00.004+02:00

Ahir tenia la ferma idea de començar amb els entrenaments de nou, al meu aire, i prendre consciència i conexiement de les meves capacitats, doncs darrerament n'havia perdut una mica l'enfoc.
Per variar se m'havia fet tard, i no em decidia entre anar a córrer o nedar, finalment vaig preparar-me les coses volant i vaig agafar la moto cap a la carretera de les aigües. Massa temps ja feia sense haver-hi pujat...
Ja eren més de les nou i no sabia quanta estona em quedaria de llum, però em vaig posar a córrer...sense escalfar, però contenta, el vent bufava, la nit jeia sobre Barcelona, mar de llums... a ritme de jazz... El camí es veia, però els revolts interiors ja costaven, endevinaves a figures que et creuaves,,,

Vaig arribar fins a la balla, que deuen ser uns 3 km, i vaig girar cua doncs ja no em creuava amb ningú de feia una estona...al primer revolt ja vaig intuir el que seria la tornada, un endevinar, aquella sensació de cangueli i diversió...i que saps que no hauries d'estar fent, com quan ets petit...i corres, i és que no es veia res... als revolts interiors, el bosc per companyia i no veia ni el terra...la fosca i prou. Conscient que podia fins i tot caure...però vaig córrer i córrer, de nou trobar-me persones em vaig asserenar...mig rient però pensant que no havia de ser allà...

Ja de nou al parking, prenc la moto i cap a les Bernat aviam si encara arribava a poder fer unes piscines, sprint personal de creuar Barcelona de muntanya a muntanya, i bingo, les 22.25! Vaig canviar-me casi com en una transició i cap a l'aigua. Com ja no calia escalfar i anava tard, em vaig posar a fer els mil, per veure que tal, i ho vaig fer, molt a gust, sinó fos per les ulleres que decididament he de jubilar... A 10 min de les 23, ja saltava fora de l'aigua doncs tancaven, em dutxo de nou en un segon, surto i veient la passivitat dels altres usuaris, pregunto al taulell hora de tancament, per la meva sorpresa, les 24h. L'apunt divertit de la nit.

All in all, però sensació moolt positiva i satisfeta. Ara tinc ganes de provar el 1500 del tiron i aviam què tal...ah i també sta pendent els 20km corrent. jijijiji anar-hi anant...

1a sortida en bici amb els nenos del club, 86 km fins a Gelida

2009-08-08T20:15:00.002+02:00

Avui hem sortit amb els nens i nenes del club, jo no les tenia totes, doncs de fa uns dies estic marejada a tothora i la panxa de bon matí ja bellugava. Però al final m'he decidit pensant, que si m'indisposava feia mitja volta i cap a casa.
Ens hem trobat amb la Goedle i l'Aleix a Plaça Espanya a les 9.15, massa tard perquè el sol ja apretava. Després hem anat a trobar en Dani, l'Óscar, en Jordi i en Justin.
Hem enfilat direcció Castelldefels i després direcció interior. Ja d'entrada tenia clar que acostumada a anar sola, o de dos, em seria ben estrany, però anàvem xerrant i em sentia a gust.
Anàvem a bon ritme però sense apretar, cosa que agraia profundament... hem anat fent via fins a Martorell, el sol no ens deixava i el vent per més inri també bufava...ja hi erem tots...

El pobre Justin ha punxat per segona vegada doncs ja sortint de casa també, i ens hem parat a ajudar-lo. MEntrestant hem fet un parell de sèries lo qual a mi em venia de nou, però ha estat bé i la xixarra passava millor.
Hem seguit i la carretera anava canviant, i pujant, curves, desnivells, curts, però desnivells...amb tot hem anat fent camí fins a Gelida. Els últims 5 km jo anava darrera, i és que seguir seguia i a gust, però és una obvietat que les meves cames encara no tiren com les destos...però tot arribarà.

Ens hem fet un honor a Gelida amb un esmorzar en una terrasseta, genial, sinó fos, que al parar-nos per decidir que feiem, he baixat malament de la bici, i al venir un cotxe i tal l'he moguda i m'he clavat un parell de dents del plat...i anava sagnant...res greu, però tocava la pera.

Ja amb la panxa plena, i després d'uns bons riures, de baixada, i molt millor, per les curves, i baixant...sinó fos que cap a Martorell, el vent havia girat i ANAVA DE CARA!! quina tocada de collons...ostia, era superempipador...i estos ens deien de posar-nos darrera per xupar roda i fer de paravent, lo qual s'agraïa, però com no estic gens acostumada a xupar roda, em complicava un poc l'existència...

Finalment ens hem anat apropant a Barcelona i anàvem seguint, però jo he abaixat una mica el ritme doncs notava les cames, i tot i dir-los que tiréssin seguien per ahi...Certament cal dir que se m'ha fet superraro tantes atencions, acostumada a anar sola, en tot moment t'avisaven de forats, canvi de terreny, semàfors...molt macos, però raro...serà que no hi estic acostumada.

Ja poc a poc hem arribat a Barcelona i el vent ha anat marxant per fi, arribada a Gran Via i cadascú cap a casa, sinó fos qu ehem quedat per anar a la piscina a la tarda...aix Deu stan ben sonats!! jajaj però ha estat genial, uns banyitos, jo que anava convençuda a no nedar he acabat a l'aigua i nedant! però algun ha fet l'entreno sencer, jijiji molt divertit, algun altre però les cames no l'han deixat i s'ha quedat a casa roncejant.

Parlant de cames, les meves remuguen, però sensació general molt satisfeta, contenta, i és que he tirat i m'ho he passat molt bé!

de vacancetes...

2009-08-06T11:03:00.004+02:00

Ja tornem a ser aquí...els giravolts per Croàcia s'han acabat, i han anat molt i molt bé. Allò és preciós, muntanya, mar, illes, parcs naturals, aigua, ciutats de pedra blanca plenes d'història, ferris, cotxito...
Tot va ser fruit de la improvització i el anar fent i ens va sortir prou bé, no no, molt bé!! Hem gaudit molt i fet mil coses a més de descansar.

Com era d'esperar, he aprofitat per seguir fent cosetes però amb més calma.
Ja l'endemà d'arribar ens va faltar temps per anar a córrer per Dubrovnik, ciutat preciosa vora el mar, i mai hauria pensat que seria una manera tan xula de fer turisme, després dutxeta i cap a la platja...Hem corregut dia si dia no, i sensacions bones tot i que als matins, és diferent, et vas despertant... però prefereixo el vespre. He aprofitat per treballar pujades, doncs la recta escassejava, quan no em perdia i apereixia saltant rocs, pedres i balles varies...

El millor va ser el dia que érem a Plitvice, on hi ha el parc natural més impresionant que he vist mai, i després de passar-nos la tarda jaient al llit i veient els mundials de Roma de piscina, estava que no cabia...I vaig anar a córrer, tot i haver-hi anat al matí, però ara em bullia la sang...i pum en un segon ja era fora...Érem en un petit poble, de cases disperses pels volts del camí i ple de camps... vaig córrer i córrer fins que es va acabar el camí, i llavors el bosc, enmig del no res, i després per camps amb la posta de sol ... ràpid ràpid, treient-ho tot...i va ser genial!!

També hem nedat per l'Adriàtic, afinant moviments, i acostumant-me a aigües diverses, a no saber que hi ha al fons, i de nedar per les boies...Fins i tot la Siki em va grabar amb la idea de veure'm i poder pendre consciència per treballar la tècnica.

A la illa de Brac vam llogar bicicletes de muntanya, i sort que n'eren, perquè vam acabar depujades i baixades fins al capdamunt...sota un sol abrassador...com tots els dies...

Ara ja de nou per casa, fent escapadetes i el trasto, miraré d'anar reprenent els entrenos sin prissa però sin pausa...

reflexions pre-vacances...

2009-07-26T03:50:00.003+02:00

Sóc a dues hores d'agafar d'anar a l'aeroport, marxem a Croàcia amb la Siki de vacancetes, i en tinc moltes ganes! (bambes i ulleres a la bossa, jijiji)

Tot i la última hora, els nervis i les presses clàssics, no volia marxar sense fer una petita reflexió sobre les darreres setmanes.

Miro enrera, des que em vaig posar ja no a córrer, sinó des del dia que vaig entrar a les Bernat Picornell, i no m'equivocava quan deia que seria una segona casa... Sembla que fos ahir i ja de tot plegat en fa un parell de mesos, i la tònica habitual ha estat satisfacció, superació i alegria...

Estic certament molt satisfeta, em sento plena, no únicament pel triatló sinó perquè començo a entendre el "mente sana in corpore sano", des que corro que no he fet més que sumar, no perque abans no ho fes sinó perquè he agafat la confiança necessària, l'energia i la perseverància, el respectar el ritme de les coses i no forçar...com dic tot plegat no ho he après unicament amb l'esport però és un tot, el sentir-te capaç, sense pors ni recances, però amb humilitat i consciència...el jugar, el saber-te evolucionar...

He estat entrenant al club, i lluny de sentir-ho una obligació, és un autèntic plaer, no sento que m'hagi canviat tant la vida sinó que recupero sensacions de fa molts anys com quan entrenàvem amb l'equip de bàsquet, hores i hores i resultats, però llavors era un pertànyer, una familia, una lluita, un voler i doldre ...i ara en canvi em sento lliure, sense obligacions però si moltes ganes de millorar dia a dia, poc a poc, fruit de l'autobservació, de prendre consciència...

No cal dir que he nedat més en mes i mig que en tota la meva vida, i amb un somriure als llavis penso que ha valgut la pena, que a mida que vaig aprenent més ganes tinc de millorar, i busco vies per fer-ho, desde fregint al pobre Joan (entrenador) a preguntes com nedant a mar, o fent exercicis específics...però quan ets a l'aigua i et fons en el moviment i flueixes...no es pot descriure... No cal dir que l'únic repte és la millor i que la competitivitat no té cabuda en tot el que explico, és aquesta suposo part de la gràcia.

Sobre el córrer, certament he baixat el ritme, o he canviat la manera, les sessions de grup i la resta han ocupat el lloc de les sortides en solitari sense rumb fix...però que vull recuperar, ho enyoro però poc a poc...

De la bici, què dir, poc em pensava quan me la mirava a la botiga apunt de dur-la a casa que m'acabaria enganxant així, ha estat una sorpresa molt positiva, enriquidora i que tot just comença. He sortit a hores d'ara uns 6 cops, i cadascun diferent per les sensacions i experiències, però avui que he anat acompanyada, i m'han guiat en els canvis, he vist tot el que encara em queda...però he tingut la increible sensacio d'anar a 52km per hora...sensacional!!

Resumint doncs, valoració més que positiva, però com ja deia Sòcrates, "només sé que no sé res"...vinc a dir que quan tot just comences a enterar-te de com va el tema...te n'adones de la immensitat de coses que et queden per aprendre i millorar, però justament aquesta n'és la gràcia.
És una nova vessant de la meva vida, que m'omple i m'enriqueix, i lluny de solapar-se amb d'altres, les complementa!!, m'acosta noves persones i d'altres que m'acompanyen pel camí des del primer dia...a tots n'estic molt agraïda.

Anar-hi anant!! m'agrada...

CLUB TRIATLÓ BERNAT PICORNELL

2009-07-20T10:00:00.001+02:00

Els nens i les nenes guapos!!
Hi ha absències fonamentals a la foto com la Goedele, la Joana i l'Albert...sniff

Tripicor: tant per explicar...to be continued...

apunts d'aigua

2009-07-10T01:34:00.002+02:00

Continuo progressant i m'agrada, sento molta més comoditat, i poc a poc vaig implementant aprenentatges. L'angles del braç, la col·locació, la rotació sencera...
L'altre dia vam observar que el braç esquerra treballa infinitament millor que el dret, que quasi deixo immòbil, en part perquè respiro per l'esquerra i en part perquè no en tenia la menor consciència.
Avui però, fora d'entreno, al meu aire, he estat provant amb punt mort, sobretot del braç dret i oscilant, i certament el noto molt pesat, difícil. Hi he estat treballant una estona, de manera que tinc l'ombro divertit i fent palmes...

Ara però encara queda pendent el tema cames, que estic convençuda que pico més del que deuria i sobretot quan estic cansada el peu esquerra pica per lliure, amb la punta... aixx quantes coses per aprendre! sort que és anar-hi anant...

Atalaia 10 km muntanya Vilanovapark

2009-07-05T01:33:00.005+02:00

Ara em trobo reescrivint una crònica que va quedar al titner d'un dia que dificilment pot comtar-se en paraules.
De feia dies que marejava la Bala perquè anéssim a fer una cursa de muntanya i finalment vaig trobar aquesta, després de l'ensurt considerable quan va pensar que deia la de 21 km, ens vam apuntar a la de 10km conscients que no sabíem on ens ficavem.

Els dies anaven passant, i la calor anava augmentant fins que la setmana de la cursa Catalunya estava sota alarme d'ona de calor! ue! Jo a més en la meva línia habitual anava malfixada que era de matí i hores abans m'entero que és de tarda, a les 6, aix quin cap!

El gran dia ha arribat, em sento bé, tranquila, enfilo amb el cotxe cap a Vilanova on he quedat per dinar amb en David, i mengem uns plats de pasta fora de sèrie, tot xerrant...Ell no para de repetir-me, "uff ho tens clar això d'anar a córrer ara? amb aquesta calor?" i jo que sí, que sí i enfilo cap al camping. Arribo i de seguida apreix la Bala i en Penyi, que correrà la llarga tot i que està dubtór perque porta massa dies parat per una lesió, i la Bala sembla un belluguet, de nervis que li ballen.

Per adequar-nos al lloc i veure una mica que ens espera, li dic d'anar a rodar, i rodant casi ens perdem, obviem que la calor és brutal! i el camí que ens espera sec i pedregós.
Fins i tot l'organització avisa que cal veure aigua, han posat abituallaments per parar un tren, en la nostra 3 i pip, ja surten els de la llarga.
Nosaltre encara haurem d'esperar mitja horeta, foto sortida Penyi, excursió al lavabo i conyetes d'última hora.

Sortida, i ens hi posem! Només sortir del camping el primer pedregar, tiro i tiro, però els peus grinyolen, mentre que la Bala, acostumada a fer el cabra, grimpa qual Mogli i tira! I caminet estret, i més baixada, i quitate tu pa ponerme yo, i uixx qu eno hi cabem, i finalment es va desfent la gentada...

I comencen les pujades, som ben bé enmig d'apendre pel cul a mà esquerra, i és preciós, però aixeques el cap i només veus una pujada gradual cap al pic, i uns que paren i caminen, i una caloorr que abrassa... Jo vaig fent però costa, la calor ofega i decideixo deixar de preocupar-me'n i nar fent a ratets, a més es crea com un grup de 4 que ens avancem i retrocedim com passant-nos el relleu.
La Bala tira més que jo i de quan en quan la crido animant-la a seguir i ens saludem... dona vidilla perque certament a partir del 5è km allò cada cop és més solitari...

El camí està senyalitzat per llaços vermells de caixa catalunya als arbres, diseny punter, però més endavant amb la calorada cada cop costa més distingir plantes arbres i llaços i el que sigui...
Arriba un tram en què les plantes m'arriben al pit i aquí si que per primer cop em sento que no hi soc tota, corro i corro, sola, em sento una mica com a Trainspotting...i no m'espanto però duplico l'atenció... Els controllers que passem diuen que queda poc, i que som de les primeres...
Recupero a la Bala, i seguim, de nou un grupet, i la vaig veient i animant, entre riures i pestes de en quina hora ens vam fotre en el berenjenal este...

Ja però veiem que allò arriba al seu fi, repetim la part final, i endevinem l'arribada, ja de nou juntes a uns 200 metres la Bala em mira, em somriu i abans que es mogui ja endevino que apretarà, la molt... feia uns moments deia entrem juntes i tomba i que gira i es fot a apretar i jo també...total que entrem a la recta final fent una sprintada davant la sorpresa dels jutges...i creuem la meta, rient com a loques i cagant-me en la Bala,,,jijijj

Després de recuperar l'alè ens hidratem i comentem...deunidor, però ja ta, aconseguit...
Arriba una noia després nostra que ens demana pels crits d'ànim, i jo per varia aixeco la mà, i ella m'ho agraeix sobremanera, que l'han motivada molt,,,i que menys mal que sinó...

Somrients, concloem que bona feinaa, però hem de treballar més muntanya, sobretot jo per acostumar els peus als canvis...

Marxo corrent cap a VIlanova a buscar en David i el Vijazz de Vilafranca ens espera!!
fet i fet ha estat un dia genial!!

Nedant..., prenent mides

2009-06-30T15:26:00.003+02:00

Arribo justa, encara són tots fora de l'aigua, comentant el cap de setmana...
Dubto de si podràs nedar, no tinc agulletes d'ahir, ni cap ombra a les cames, però em noto cansada, l'esquena, els trapezis grinyolen...

Em poso el gorro, i com m'he deixat la goma dels cabells demano ajuda i me'l poso com quan erem petits...quins records...
Ja som dins, comença escalfament, 500 m, 100 crol i 25 esquena, per variar tot i que em noto molt millor que els anteriors entrenos, els primers minuts sempre em costen... Poc a poc em vaig adonant com vaig implementant la tècncia apresa, i l'angle del braç en entrar a l'aigua, i les mans...
Seguim amb 600 de punt mort combinats, i anar fent, tot i que noto que cal treballar el braç esquerra, el sento pesat i costós...
I ara ve la sorpresa! avui hi ha un 800m, dic sorpresa quan ja no em sorprenc de res, més que res que ni m'ho plantejo, simplement "faig", perquè sinó pensaria que m'he begut l'enteniment, quan al llest de torn se li va acudir dir que eren 32 piscines... i a més amb crono.
Per sort, les fem en fila, de manera que van les nenes i jo, pobra Joana fins que no agafo la distància òptima amb els seus peus i les bombolles, no paro de tocar-la, i jo pensant:"s'estarà cagant en mi..." però no la vull perdre, doncs si em despenjo, segur que no arribo, o sí...

Anem fent, jo quan portem 10 deixo de comtar, em duu la inèrcia, i una sensació de fluïdesa que m'és nova, però m'encanta, vaig fent, crec que entre braçades em passa algun pensament, i de fons vaig dient:" segueix les bombolletes, neus...". Entretant, tinc una batalla oberta amb les ulleres, doncs la primera part entrava aigua a l'ull dret, i ara l'esquerra, passo de parar, i vaig fent, acabo nedant amb l'ull tancat...però no em molesta.

Segeuixo nedant, no tinc ni idea de quantes duem, però intueixo que més de la meitat, continuem, i de sobte em trobo a les nenes al mur, i penso:"uix, ja està" però tant m'era, i després la veu del Joan que diu: Neus 15 min i 20/30 ? no sé no l'he sentit però ja serveix de punt de sortida.

No em sento cansada, al contrari, és com si tot just comences a arrencar, quan més nedo millor em sento, i llavors toquen series de 100m. Fem piscina suau, i comencem.

Les fem rollo competició les tres a l'hora, i apreto... em sento bé, llàstima que sento que quan més cansada vaig més pico de peus però no és la via. Tiro i m'avanço, faig un temps de 2.01 els 100m.
Ja tenim un altra dada per treballar...

Les nines posen punt i final a l'entreno a la tercera serie, jo decideixo seguir i faig les dues restants. Em sento genial tot i cansada, però bensegur podria seguir.
Ho deixem aquí, tinc sopar i marxo pitant, i recomtant, hem nedat uns 2.500 m, deunido penso, però divendres, més!

Vull una bici!!

2009-06-26T15:46:00.001+02:00

Hi havia una vegada una noia que no se sap ben bé com, o potser perquè no podia ser d'una altra manera, es va fotre en un berenjenal tan gran que la va dur a voler-se comprar una bici...
I claro, una bici, direu, n'hi ha moltíssimes, però ves al Decathlon...
Però no, jo volia una BICI amb majúscules, de carretera... però de "voler a poder" s'havien de conjugar mooltes coses.

Després de comtar que els nens experts em donaries un cop de mà, i la obvietat que si volia algo millor m'espavilés sola, vaig decidir començar pel començament.
I me'n vaig anar a Probike, botiga de Viladomat, on sabia que tenien una gran oferta. Sabia que costaria i que era una introducció, però no parava de pensar "ten una licenciatura y posgrados" pa esto! Em van atendre molt bé, un tal Xavi, però llàstima hi havia pocs models i jo anava super peix.

Un altre dia em vaig posar a mirar per Internet i a mirar models segons els dits a Probike, com BH, igual que la meva primera bici! que tiemposs!!, una Canondale, i Trek.
També vaig mirar una botiga de Collblanc tot per catàleg, i vaig tornar a Biking on m'havien atès tant bé feia un temps. Aquí sí que vaig fer un curs accelerat, assessorament complet i indecisió entre una BH i una Scott, però ja eren palabras mayores.

Per sort, els amics "experts" finalment es decidiren a donar-me un cop de mà i assessorar-me segons la seva experiència. Total que entre uns i altres duia el cap com un timbal, però tard o d'hora m'havia d'acabar decidint.
Finalment dono gràcies, l'expert, em va trobar una bici a la Roca Bikes a Granollers, i apa! cap amunt falta gent!

Ja quedava poc on mirar, un cop has decidit ampliar cost per guanyar qualitat, és una mica, "hagan juego, señores!". La indecisió quedava entre la Scott, la qual m'agradava molt, quadre superbo, carbono, però perifèrics inferiors, ultegra, amb preu superior o la Specialized Allez compac, canvis shimano 105, carbono...

Uff uff que faig...i finalment va sonar la flauta i ja tenia LA bici!!
http://www.specialized.com/es/es/bc/SBCBkModel.jsp?sid=09Allez&eid=115

la mala consciència...o córrer un dia de ressaca

2009-06-23T02:22:00.004+02:00

T'has llevat a les 3 de la tarda, i te'n fas creus d'on ha anat a parar el dia i tot allò que pensaves fer... la nit ha estat bé, has rigut i ballat, però no saps ben bé com se t'han fet quarts de set, i has sentit els ocells cantar i veure sortir el sol, cosa que et rebenta, mentre penses que si ell ja és aquí tu hauries d'estar a alguna altra banda... sort dels amics que entre rialles anem a menjar un xawarma i t'acullen perquè aquestes hores el camí a casa es massa llarg i cansat...

Després de l'odissea de migdia, de la descontextualització, doncs vius 4 hores fora de lloc, acabes dinant a les 5 de la tarda i intentes manegar quelcom per intentar encabir tot el que havies de fer en 4 hores...Amb tot saps de sobres que el més lluny que aconseguiràs arribar serà al sofà i a encendre l'ordinador per cremar les hores.

Cap a quarts de nou aquella veueta que et va coent per dins ja no deixarà de tocar-te la moral, recordante que se t'ha escolat el dia com aigua entre els dits i llavors...t'aixeques, et dutxes, et vesteixes...i...ufff, et poses a córrer, i tot de cop repren un ordre, i et retrobes en cada passa, mentre respires i et desprens de totes les toxines nostàlgiques de la nit anterior...
La ciutat ja es recull i tu tot just et despertes, i et retrobes, i t'alliberes...

I no saps ben bé com, però et sents créixer i de sants ja estàs a Paral·lel i saps que vols veure el mar, sentir el vent salat a la cara, i et vas creuant amb els qui tornen a casa, i arribes al moll de la fusta i Colom està en companyia perenne de turistes, i continues corrent, i ja veus la Barceloneta, de restaurants plens a vessar, i ja ets al pont soterrani, a peu de mar, on una platja diminuta intenta sobreviure, i segueixes corrent, i veus les torres bessones que gronxen la lluna, al so dels xiringus, i arribes al port olímpic i sents cruixir la sorra als peus mentre sents de lluny l'olor a peix fregit, que et remou, i continues corrent, ara per fi quasi sola... vora la sorra, i la remor del mar que et guia...i ja hi ets...t'atures, respires fons, i estires...

i fas mitja volta, i demanes a les teves cames que et portin de tornada a casa,
i refas el camí, ...i no saps ben bé perquè se't va dibuixant un somriure als llavis i t'emportes la serenor del mar grabada a la pell...

Cursa Pineda 14 juny 09

2009-06-19T17:23:00.005+02:00

Arribo d'hora, disposada a calentar i recollir el dorsal... no ho veig massa clar doncs arrossego la molèstia al cuadriceps esquerra de l'estrebada de dimarts. Em tranquilitza saber que ja conec el recorregut doncs el vaig provar una setamana abans, però em dic que la intenció és acabar-la.
Ja a la sortida em trobo amb Jordi i Flip, i debatint sobre on posar-se. Jo per variar opto per l'esquerra, hi ha gent a vessar i es respiren nervis.

Pum, sortida, piips per tot degut als xips, i comencem a córrer. Incomoditat, calor, gent per tot, agobio, i quan sortim a costa, sento que algú diu primer km a 4.30 i penso! "ens hem tornat locus, on anem a 4.30?" i més jo...aix... decideixo afluixar i buscar el meu ritme...Per dins vaig remugant, que si estic cansada, que si he dormit poc, que si tomba que si gira, i ja som al 3 km, i no millora gens el panorama. Em plantejo fins i tot deixar-ho, no he vingut a patir.
Però no sé com, em començo a positivar i veig l'església petiteta que recordava i som al camí del mig, amb camps de vora, em sento més tranquila, tiro, i vaig fent.
El somriure ja se'm dibuixa a la cara, i m'animo. Avituallament, tot molt ben muntat.
Seguim, vent de mar a la cara, visualitzo el que queda, i cada cop més animada,
la gent crida i els cotxes parats esbufeguen en veure'ns passar, espongeta freda...un gustassu...
Ja som de nou a la citi, i carrer amunt avall, queda ben poc i penso que ja hi sóc, giro aquí, avanço posicions, riem amb un altre, ens animem...
I pum, veig la recta final i ric, ja hi sóc!! Qui m'ho havia de dir, estic molt contenta, creuo meta sota l'orquestra de pipsss i crits...
A l'arribada em demanen el xip i jo intento canviar-lo per aigua però no me'n surto i he d'esperar... en jordi i en flip apareixen per ahi, i riem plegats...
Jo amb el subidon no callo, jijiji, recollim regalitus, hidratació general, dutxa i a esmorzarr...
Un gustassu! Contenta dels resultats,

Dorsal 341 - 65a de 189 Fem. 25 de la meva categoria. 892 de 1175 general.
10 km 52.52

I anar fent arribo al Video d'arribada a meta (la que somriu per l'esquerra de negre...jijiji)
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=84&video=6772

En busca de la manada...o una casa nova a Montjuïc

2009-06-04T00:57:00.000+02:00

Els dies passen, i amb ells, el kms correguts, les sensacions...i se't fa palès que en vols més...que els amics t'acompanyen i t'escolten però que no pots compartir més de deu minuts parlant sobre la immensitat del que sents i vius quan corres...

I busques i creixen les ganes de conèixer gent amb qui compartir el camí, l'evolució... que vibrin com tu ho fas, sense pensar "uix només de sentir-te ja em canso...", o "uix, jo no tinc temps..."
Llavors, rumies i parles i t'assessores, i et recomanen un lloc...a Montjuïc... que recordes vagament de les Olimpiades, les Bernat Picornell...mires la web, penses si serà el típic gimnás de rates de laboratori com els DIR amb música de centrifugadora i mirades per sobre l'espatlla de cossos buits.

Decideixes anar-ho a veure amb els teus ulls, i de l'emoció i la nit tancada, busques i busques i no trobes, arribes a casa hi truques i te l'has passat de llarg tres cops...així sóc jo...
Ho tornes a intentar l'endemà, ho trobes, entrada, parking, mostrador, t'informen, mires: piscina olímpica descoberta (50 m), graderia i el cel per tot arreu, piscina coberta també olímpica i infinitat de carrils, sala de fitness al llarg de la piscina i de nou el cel d'esencari, dues sales de classes, vestidors, moltes altres coses que desconec.

Al vespre vaig a formalitzar la inscrpció i demano pels clubs d'atletisme i triatló, ai mare només de pensar-hi m'esgarrifo, dono les dades. L'endemà matí motxila en mà, per fer piscina i gimnàs, i aparques...i aix, notes alguna cosa a la cama, mires i...t'acabes de crema amb el tub d'escapament de la Marauder del costat (et cagues en tot, mentre penses que la teva amiga Nat, també en té una i també es va cremar).
Entres, i al mostrador rollo pelicula, dius: "m'acabo de cremar" i rebombori general buscant els socorristes per fer la cura, tant que amb els nervis se'm passen de llarg, resto immutable, encara no em faig a la idea. Linitul que te crio i decideixo començar la jornada amb un cafè mentre li explico a ma mare el que ha passat i em dóna indicacions.

Ja més tranquila, em canvio i me'n vaig decidida a provar el gimnàs, faig bicicleta, i conec a la monitora, encantadora. Observació general: es respira un aire càlid, de respecte, acollidor, "com a casa".
Abans de marxar, la Laura, monitora em crida per presentar-me els entrenadors d'atltetisme la Rosa i el Fernando, molt macos m'expliquen el que fan i em conviden a provar dimarts vinent. Marxo corrent a treballar...mentre sento l'aventura que començo i sabedora de tenir una nova casa a Montjuïc.

Continuarà...

S'ha de viure per entendre-ho o la Half Challenge de Calella 2009

2009-05-26T01:00:00.000+02:00

Són les 6 del matí, quasi no has dormit, et lleves fregan-te els ulls i amb una sensació rara, de qui sap que està a punt de viure alguna cosa que no el deixarà indiferent, que serà gran...

Prens el cotxe, direcció el Maresme, contrarellotge, llei de Murphy: a més temps disposes, més tard arribes... Autopista buida, a expeció dels que com jo, anem cap a Calella... Arribes, intentes aparcar, tot ballat i barrat, mal aparques i et poses a córrer, ja vens preparat amb bambes, per poder arribar a veure la sortida a mar... A mida que t'acostes a la platja, veus milers de puntets negres i puntes de colors...la sorra plena és una marisma de neoprens, gorros de colors, i públic apretujat donant els últims ànims i intentant treure fotos. Ulls de son que es confonen amb les mirades punyents del qui sabedors de la seva proesa es preparen per sortir. Mortiuri ti salutan!

Surten la primera tanda, els pros (professionals), seguits de poc, els federats, braços, cops, no s'hi cap, falten metres d'aigua, surten els darrers grups, i el mar s'omple de reguitsells de punts, que naden incansables seguint les boies...1900m.

Surt el primer, transició a bici, es treuen els neoprens, mono, agafar bici i surten a fer 90 km, de Calella a el Masnou passant per Dosrius... anem a veure passar les bicis, increïbles...tinc el cor a mil...és impressionant!!

La calor comença a apretar i decideixo anar al cotxe a canviar-me de roba, i de l'emoció de no perdre`m res, em deixo la càmera, el mòbil i gairebé el cap...
Continuen les bicis, esmorzem... em passa pel cap intentar pendre el cotxe per anar a veure el cirvuit, però està impracticable, tota la nacional tallada...llàstima!

Prenem posicions a la sortida de boxes, per on passaran després de deixar la bici, disposats a córrer els 21 km...sota un sol de justícia, que crema.
Arriben els primers i l'ordre ha canviat, i el que queda encara...veure les noies...em fa alucinar, pensem que n'eren unes 200 dels gairebé 2000 participants, quasi els hi faig la "ola".

Surten a córrer, les cares delaten cansament i calor... el circuit és sec i no corre l'aire...em perdo i decideixo pujar a la pista d'atlteisme on serà l'arribada, el primer hi serà en breu...hi vaig corrent, i amb l'emoció i les hores de sol i les de falta de son, em passen factura...
Arribo marejada, i no faig més que pensar en la resta... quin patir!!

Al cap d'uns 20 minuts, i sota l'animació del públic, present per tot Calella, arriba el primer, com un senyor, a punt d'entrar, s'ajup, es treu les bambes i aplaudeix a la graderia...nosaltres encara ens preguntem com es va poder ajupir i no trencar-se...
Van arribant la resta i la primera dona! Berasategui!! sembla ser que la van descalificar, per Drafting (en català, xupar roda, qe no es pot, però hi ha qui diu que hi va haver irregularitats amb les decisions dels jutges...).

Alucinant, tornem a la pujada abans d'entrar a la pista, asenció malparida d'uns 500 metresss per morir-se...animem i animem, ho dono tot, és increible, veure'ls pujar, cadascú amb el seu estil, i intentant dibuixar un somriure o saludant amb la mà. "Va nois, amuuuntt!! que ja hi sou!!"

No cal dir que m'hi vaig deixar la pell, però de tot cor i ho tornaria a fer sense dubte. Ja eren les dues, i el sol continuava apretant, veient a tots els Grans homes i dones!!! espectacular!
La insolació ja feia mella, i ja no sabia on amagar-me i demanava clemència per poder marxar.

Finalment, aixopluc, dinar, clareta, i quan ja caus al sofà...i et diuen: "escolta jo he d'anar a entrenar que vols venir?" i són les 5 de la tarda, i esgotada somrius, i ja t'estàs posant les bambes amb un mono que et puja pels peus...i et batega...i sense pensar-tho ja hi ets...corrent!! pel camí dels Grans homes i les grans dones!! mentre penses, potser arribarà un dia en que el pugui fer també jo...

http://www.challenge-barcelona.com/home/intro.html

Què faig?

2009-04-01T01:39:00.000+02:00

Però ves, així són les coses, a dia d'avui ja m'he comprat dos parells de bambes, peça clau, mitjons de 8 euros, encara més importants, considerant que no havia anat mai al podòleg i ara sí, i paulatinament samarreta i pantalons, potser només uns, però bons.

Ara doncs corro uns tres o quatre cops per setmana entre 8 o 10km, estiro casi cada dia, i faig relaxacions breus quan ho crec convenient, per reajustar el sistema. Però en vull més...

Rutes habituals: divendres matí visita obligada a la carrterea de les aigües ben d'hora, la resta, anar fent, però m'agrada sortir de casa al camp nou i arribar fins al Port Olímpic i tornar, algun dia boig, pujant per les Rambles...i pujar per carretera de sants, és una sensació de "casa" com quan jugàvem de petits...

la primera vegada! 5 milles femenines de Valldoreix 09

2009-03-11T01:40:00.000+01:00

Sempre hi ha una primera vegada per tot a la vida, i així ho va ser de la meva primera competició, les 5 Milles femenines de Valldoreix, cursa de dones, que prometia ser un bon tast... i que despertava en mi a la par nervis i emoció.
Vam anar-hi amb la Siki que fins el darrer moment dubtava per altres qüestions de si podria venir...per sort meva al final hi vam anar plegades.
Jo tenia clar que seria ben diferent a totes les sensacions anteriors però que s'hi havia d'anar tranquilament però a tope. Em sentia nerviosa, i vaig fer un bon escalfament, sabedora que quan ja fa estona que corro em sento millor.

Per sort, em va agafar un moment d'iluminació i li vaig dir a l'Anna que anéssim a veure el cirucit, ella rondinava però com sempre va cedir...ens vam quedar de pedra quan vam descobrir unes pujades més que considerables, i que allò de cursa de costellada o plana tenia poc... era més aviat una muntanya russa...

Vam tornar força acollonides però conscients del què ens esperava. Els minuts semblaven hores, mentre feien la Milla i les curses infantils, fins que ens van cridar a la línea. Feia calor tot i ser març...la història anava de debò... jo em vaig mirar a l'Anna i li vaig dir, ostia tia que va en serio, quin cague! em vaig posar l'auricular, vaig respirar fondo, i vaig recuperar tot el que havia anat sentint...

Pum, sortida, ni sé com, però objectiu respirar i córrer! per aquest ordre, a 500 metres de la sortida ja trobaves la primera pujada, no mho vaig pensar i vaig dir a les cames, va amunt!
Vaig perdre a l'Anna llavors per la resta de la cursa i només pensava en estar concentrada i respirar... el cos ja sabia la seva feina.
Tota la música que havia preparat rollo canyera, es va quedar a l'aiguera i vaig tirar del repertori més suau que disposava...tot era asfalt! i per colmo bona part era nou, de manera que el quitrà amb la calor...era explosiu...

No estava massa ben senyalitzada (fletxes grogues tipus el Camino...), i els veïns i cotxes feien de més i de menys... casi m'atropellen a la segona volta...però bé el pitjor va ser l'avituallament ES VA ACABAR!!! ai deu! casi em moro, per sort havíem amagat un parell d'ampolles durant la previa i encara hi eren... Les pujades eren gairebe més ràpides a peu que corrent i totes alucinàvem...

La calor seguia apretant, i jo que vaig decidir evadir-me oblidar-me que era allà patint, perque si, i sentir-me a la platja per uns instants, i va funcionar! em vaig regenerar... i ja era a la meitat de la segona volta...vaig començar a avançar ... i un sentinemt d'alegria m'anava creixent...era com "ja casi hi ets...ho estàs fent mb" i no mho creia... l'últim km vaig tenir la sort de trobar una veterana que em va animar i encara vaig tirar més... i de sobte, PUM! ja hi era, corva, baixada i la recta final...no m'ho podia creure... sprint... i arribada!!! uee!!!

La Siki no arribava, finalment només 5 minuts però se'm van fer eterns...i quan va aparèixer vaig córrer al seu costat i animar-la, va ser molt divertit, reiem com a loques...
No cal dir que la sensació era brutal, i els resultats...més que sorprenents!!
8 km en 49 minuts i amb pujades! iujuu!!

Com he arribat fins aquí o el perquè de tot plegat...

2009-02-07T01:02:00.000+01:00

Ara farà més de mig any, vaig tenir un accident de moto, inesperat però com tot les coses no passen per que sí... I amb ell molts dels pocs o molts projectes que duia van volar pels aires com jo, no es que estigués apunt de morir, ni de llarg sinó que em podria haver matat i no em vaig fer res més que el més comú, la famosa fuetada cervical.

La meva vida es va parar gairebé, durant tres setmanes, setmanes en que la cotidianitat consistia en descobrir quin nou múscul em feia mal, quina nova contractura, i com anar de casa a la rehabilitació i tornar. No cal dir que la soletat i el malestar eren latents i més en una època, la tornada a l'escola, el real començament d'any, per mi era un decalaix buit.
Vaig suplicar tornar a treballar per ocupar les hores mortes i per poder ocupar sobretot la ment en quelcom més productiu, i la cotidianitat es va convertir en un dia a dia de metges, rehabilitació, feina, que llavors no m'omplia gens, i casa.

Un bucle que s'anava tancant en si mateix...i a mida que es feien els dies més curts també creixen les pors i inseguretats. La rehabilitació semblava el teixit de Penèlope, el cosit de cada matí el trinxava en unes hores i la meva esquena ja no sabia ni com aguantar-se.

Poc a poc i a costa de veure que la situació lluny d'evolucionar, empitjorava...vaig anar caient, fins que un bon dia vaig decidir posar en pràctica l`empowerment que tant havia defensat, és a dir, l'acció d'empoderar, capacitar a les persones sobre la seva autoresponsabilitat vital.
Senzillament vaig decidir que per molts massatges, ones i màquines que em posessin, si jo no decidia treballar per recuperar-me no me'n sortiria.

Entretant ja havia passat octubre, i novembre i havia fet un any més, rodejada d'amics, i una crisi que semblava afectar a tothom menys a mi que prou feina tenia amb lo propi.
Vaig demanar a la fisio, la Cris a qui dec moltíssim, que m'ensenyés a fer exercicis per treballar l'esquena i que em comprometia a fer-los. Em vaig aplicar la famosa dita que ara és gairebé un salm "Zapatero, a tus zapatos", i em vaig posar a fer religiosament els estiraments cada dia. Respirant, suau, atenta, conscient.

La millora era notable i Nadal era a la cantonada, tot projecte nul, però seguia fent els estiraments, i casualitats de la vida, vaig començar a fer un nou tractament de Biofeedback, aprendre a respirar per controlar els ritmes vitals i gestionar les emocions.
Ho vaig afegir al ritual d'estiraments, i vaig recuperar tot el que anys enrera havia fet sobre respiració, via el cant o l'expressió corporal, i la relaxació i la respiració van esdevenir peces claus.

No sé ben bé perquè o perquè així havia de ser, vaig començar a transformar coses, tot allò que em molestava ho vaig canviar, treure, posar, moldejar, vaig reformar casa meva, "redecora tu vida" en diuen ara, per dins i per fora. I va funcionar... per primer cop, em sentia duent les riendes de la meva vida, sense presses, ni pressions, ni neguits, senzillament un anar fent, xino-xano.

Quan un genera, el món gira, i de cop tot es va anar alineant, les relacions, la feina, les oportunitats...les pors anaven marxant, i l'angoixa tan sols era una ombra, fins que va arribar cap d'any i lluny de fer-me cap propòsit em vaig llevar el dia 1, i vaig deixar que el meu cos em dugués fins a la carretera de les aigües, on havia anat alguna vegada, a airejar-me, em vaig calçar les bambes, i amb una ressaca de fons, em vaig posar a córrer...

Crec recordar que debia fer uns 5 km, esbufegant i treient totes les toxines pròpies d'un cap d'any, a cop de respiració i consciència, i amb una sensació totalment nova, o vella coneguda.

Sensació de llibertat, paciència, seguretat, perserverància, i sobretot, alegria interna, que em dibuixava un somriure als llavis perenne.

El que va començar seguint un procés natural d'evolució, es va anar transformant en un hàbit, un gaudi, una cita per a mi sola, el meu moment de llibertat...i em vaig anar enganxant...
Tant era l'hora, però la sensació que aconseguia passats els primers dificils 15 minuts, era única, la fluidesa en estat pur...jo i l'entorn, un de sol, l'equilibri perfecte, el fondre's...

I va anar creixent, i gener apareixia ple de nous projectes que jo mateixa havia plantat, la tornada a les aules de la mà dels qui porten molts anys, podent aprendre de la seva experiència, el cuc d'estudiar de nou, la carrera que feia 1o anys havia deixat penjada, per immaduresa...
Tot s'alineava com els estels, sota els quals jo em calçava les bambes i sortia a córrer descobrint els silencis de la nit, els bategs... I recuperant tots aquells moments que recordava de gaudi total de la meva vida, i fer-ne un dia a dia, no l`excepció.

I així es va convertir en algo més, algo meu, únic irrepetible... Si fa un any m'haguéssin dit que ara estaria corrent i tot plegat m'hagués posat a riure com reia dels qui es llevaven un diumenge de matí per anar a fer esport. Aix la vida quines voltes...